Fonamentalismes nacionals

ALBERT GARRIDO

Periodista

El debat Catalunya-Espanya registra el triomf dels dogmàtics sobre els disposats a reflexionar

Aquesta visita a Catalunya de Mariano Rajoy que s'anuncia per al dia 29 té molt de visita pastoral, de ritu religiós, perquè el nacionalisme té molt de religió, i aquesta la professa el president del Govern amb tant fervor i entusiasme com els més il·lustres i criticats líders dels nacionalismes perifèrics, especialment el català. Hi ha en l'aparell de propaganda que fan anar els nacionalismes una mitologia a disposició dels oficiants que els permet remuntar-se en la història i exaltar les virtuts de la comunitat. Aquesta és una regla sense excepcions que permet als productors de les diferents mitologies nacionals atenir-se a la norma enunciada per l'escriptor Javier Cercas per referir-se al cas catalano-espanyol o hispano-català: «Els catalans vam falsificar el nostre passat per falsificar el nostre present, i els espanyols també».

EVIDENTMENT, no hi ha religions sense mites, i la construcció dels mites és el menys semblant a un assaig històric. Que Espanya és l'Estat més antic del món està per demostrar en la mateixa mesura que la hipòtesi de treball segons la qual Catalunya va viure una edat d'or que els avatars de la història d'Espanya van fer anar en orris. En aquest terreny, la raó ocupa un paper secundari i la lògica també. Importen els sentiments, la devoció pels símbols, l'habilitat delsagitprop i un grapat d'intangibles. Per això, en certa mesura, la prèdica nacionalista té alguna cosa (o molta) de prelògic, d'atàvic, d'eco de la nit dels temps. I per això succeeix que el president del Govern entén, contra tota lògica, que si la política i la llei xoquen, s'ha de sotmetre la política a la llei i no modificar-se la llei per donar una resposta política a un problema polític: Catalunya i el seu encaix a Espanya, per dir-ho amb més precisió.

L'obstinació a defensar les lleis -la Constitució- com a textos revelats recorda el cas del gran astrònom Johannes Kepler, que es va entestar a trobar una relació matemàtica entre els cinc sòlids regulars i la distància al Sol dels planetes coneguts en el seu temps, una connexió que hauria estat disposada pel Suprem Faedor a la qual va anomenar misteri còsmic… i que mai va aconseguir demostrar. Sigui perquè les seves conviccions acientífiques van pesar més en el seu ànim que l'observació dels astres o per qualsevol altra raó, Keplerva preferir no rectificar, encara que potser, si ho hagués fet, hauria prestat un gran servei a l'astronomia perquè hauria encaminat els seus passos per camins més propers a la realitat. Però va prevaler una altra cosa, la perfecció d'un disseny proper a l'harmonia dels números, d'igual o semblant manera a com en els nostres dies la suposada bondat d'una Constitució sorgida d'aquella democràcia en gestació de finals dels 70 és preferida a qualsevol altra alternativa que obligui a formular preguntes incòmodes, a donar una oportunitat al dubte a costa de renunciar a certeses que aviat compliran 40 anys.

El teòleg Manuel Fraijó afirma: «Ardents credos religiosos, sense instàncies correctores, han desembocat sempre en el fanatisme». Vés a saber si, en efecte, vivim un episodi de fanatismes patris on no tenen lloc les posicions intermèdies, les que són més adequades per preservar la cohesió social i respectar les dades subministrades per la realitat circumdant; vés a saber si el que realment passa és que l'èxit dels fonamentalismes en les seves diferents modalitats ha contaminat la política hispano-catalana o catalano-espanyola. Vés a saber. Però aquest sainet, entremès o comèdia d'embolics de la fiscalia té bastant de gesticulació fonamentalista, d'oposicions mal païdes que acaben per convertir els opositors que les superen en guardians de les essències sense cap més referència que la literalitat dels textos que al seu dia van haver d'estudiar. Com si, d'acord amb l'opinió del politòleg Sami Nair, els nostres dies fossin els del triomf dels dogmàtics per sobre dels que estan disposats a reflexionar.

Tot això tindria una importància relativa si no es donés la circumstància, com ha explicat en aquestes mateixes pàgines el professor Javier Pérez Royo, que «la Constitució i l'Estatut, tal com estan, no poden ser la referència normativa per a la governació de Catalunya» després de la sentència del 2010 redactada pel Constitucional. De manera que si la llei és un obstacle per a la política, s'ha de canviar la llei perquè prevalgui la política; si el mite porta fins a un carreró sense sortida keplerià, és millor oblidar-se'n, deixar-lo en mans de poetes i exercitar el realisme, on els herois, profetes i trobadors no tenen lloc. Tampoc els fonamentalistes en formació tancada que a tots dos costats del problema creuen que tota concessió és una derrota o, encara pitjor, una traïció al credo que professen.

Periodista.