JOAN TAPIA
Periodista
Artur Mas surt enfortit de la jornada d'ahir. Ma non troppo. Va prometre que el 9-N es podria votar amb totes les garanties democràtiques i no ha estat així. Però es pot justificar, no ha estat només per culpa seva i, al final, els catalans sí que han pogut votar -tot i la prohibició de Madrid- en una pseudoconsulta amb poques garanties (absència de cens i control dels voluntaris), però que per a molts es tractava d'un acte d'afirmació nacional, i per a altres -menys segons els resultats- un exercici de participació democràtica.
No hi ha hagut garanties, però que 2,3 milions de catalans es manifestin anant a un centre de votació i ensenyant el DNI és una acció que té conseqüències. Indica que una part important i molt mobilitzada de la societat catalana està bastant a disgust en les estructures actuals de l'Estat espanyol.
La Generalitat ha impulsat la votació amb molta propaganda i donant privilegis als independentistes en els mitjans públics, sí. L'Estat ha animat a participar, oblidant allò de prohibit prohibir i demanant la suspensió del procés participatiu, també. Però Artur Mas, bastant sol, ha aconseguit portar-ho a terme. Per a molts és un èxit. I ha demostrat als més radicals -que el van acusar d'arronsar-se quan va acatar la sentència del Tribunal Constitucional contra la consulta original- que sap plantar cara. No podran acusar-lo que li tremolen les cames al primer envit.
Mas potser va recuperar ahir el lideratge del sobiranisme davant del líder d'Esquerra Republicana, Oriol Junqueras. I també va guanyar el president del Govern central, Mariano Rajoy, perquè respondre-li esgrimint tan sols la fiscalia, com va fer Madrid, o parlant de «tupinada», no és una resposta vàlida. Davant dels que han votat amb il·lusió, fins i tot el reforça.
Però el triomf té la seva contrapartida perquè els números són tossuts. 2,3 milions de votants són molts, però representen el 37% dels catalans que ahir podien fer-ho. Sí, una mica més que els 2,1 milions que van obtenir els quatre partits consultistes (CiU, ERC, ICV i la CUP) en les eleccions autonòmiques del 2012, però un percentatge menor perquè l'electorat potencial era diumenge (més grans de 16 anys i immigrants amb targeta de residència) de 6,3 milions, davant dels 5,4 milions del cens electoral del 2012. I el vot independentista s'ha quedat en 1,8 milions (100.000 més que la suma de CiU, ERC, la CUP i Solidaritat Catalana per la Independència en les eleccions del 2012), però un percentatge menor per l'augment de l'electorat potencial. El 28% davant del 32,1%.
Quan veiem els números, el triomf es tenyeix una mica de falòrnia. Segons les enquestes, els catalans que exigien la consulta eren més del 60% i, a la pràctica, han estat un 37%. I la recent enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) arribava a la conclusió que els que tenien un sentiment independentista pujaven al 49%. A l'hora de portar els sentiments a l'urna, s'han quedat en el 28%. Un 28% d'independentistes és important. S'ha de tenir en compte. Però molt insuficient perquè pregonin que la nova centralitat i la virtut política només passen per l'independentisme de Mas o de Junqueras (i que el més patriòtic és que facin una llista única). Bé, el que va passar diumenge demostra que els catalans tenen horitzons més amplis.
Amb aquests resultats, el president de la Generalitat ha de pensar els seus següents passos amb el cap fred. Ja va practicar la fugida cap endavant el 2012 i des de fa dos anys estem saturats de discursos i de pocs fruits. Més li valdria ara fer una pausa i repensar què és el que li interessa a Catalunya, perquè el país amb què somien molts militants no és el país real, sinó tan sols una part valuosa, activa i mobilitzada. I això seria més fàcil si el Govern de Madrid pensés menys en la fiscalia, acceptés que Catalunya és diferent i estigués disposat a asseure's a dialogar i negociar amb la Generalitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada