La 'síndrome Excàlibur'

JOAN CAÑETE BAYLE

Periodista

Hi ha pocs debats (el del procés independentista i el del futbol entès només com una cosa de seguidors, potser) més irreconciliables que el que sostenen els defensors dels drets dels animals i els que no senten la mateixa devoció per altres éssers vius; com a outsider,entrar -hi requereix casc. Anomenar-ne debat és un eufemisme, es tracta d'una discussió en la qual una de les coses més suaus que es diuen d'una trinxera a l'altra és «inhumans»: als uns perquè se'ls acusa d'estimar més els animals que les persones; als altres perquè justifiquen i fins i tot assisteixen com a espectadors (o els agradaria si poguessin) al maltractament d'animals.

Fa uns quants mesos hi va haver un exemple de llibre de com és d'irreconciliable aquest debat: les reaccions a la decisió del Govern de sacrificar com a mesura preventiva Excálibur, el gos de la infermera contagiada d'Ebola Teresa Romero. Dos fragments de cartes publicades en aquell moment: «És com si el fet de voler salvar la vida de l'animal fes que la gent oblidés el verdader problema: aquí hi ha hagut una negligència mèdica que pot portar greus conseqüències. Potser és moment de prioritzar» (Ainoa Vázquez,Barcelona). «La llei Gallardón pretenia penalitzar l'avortament amb l'argument que un embrió es convertia en un ésser i no se'l podiaassassinar. ¿Els nostres governants saben que un gos o un gat per a molts de nosaltres és un ésser més de la família al qual estimem i que ens estima, que espera les nostres carícies i ens dóna les gràcies amb els seus petons o ronquets? Amb els milers d'euros gastats en dos cooperants ja en fase terminal ¿els ve d'aquí posar en quarantena un gos i després fer-li unes anàlisis? (Carles Ferrer.Barcelona). Les dues postures en estat pur: en última instància els animals no són com els éssers humans; els animals no només haurien de tenir els mateixos drets que els éssers humans, sinó que moltes vegades són millors que nosaltres, ells mani no ho farien.

Les dues lògiques subjauen en qualsevol dels enfrontaments, ja sigui l'autorització de l'accés dels gossos al metro de Barcelona, les gosseres o un dels grans clàssics de les pàgines dels lectors als mitjans de comunicació des de temps ancestrals: la convivència amb animals a l'espai públic de les ciutats (els excrements, vaja).

A Entre Tots els ciutadans últimament debaten (és un dir) sobre les tientes a les Terres de l'Ebre i l'estat de les gosseres. Els anomenats animalistes estan més motivats i organitzats: envien als diaris desenes de cartes model o amb escasses modificacions en les quals es repeteixen els principals arguments, repliquen a l'uníson cada vegada que es publica una opinió de l'altre bàndol i amaguen que pertanyen a associacions animalistes a l'hora de firmar-les (per ser justos, això no només ho fan ells, però aquest és un altre tema). Més subtil, les seves cartes són indignades però positives fins i tot quan el que demanen és prohibir (com en el cas dels toros: ¿qui està favor, per principi, de la sang i la mort?).

En canvi, les cartes d'aquells que no volen veure gossos al metro, deploraven l'escàndol al voltant d'Excálibur -¿què és un gos comparat amb els milers d'afectats per l'Ebola a l'Àfrica?- o reivindiquen el caràcter cultural dels correbous no són un moviment organitzat (llevat de casos concrets, com les ramaderies de les Terres de l'Ebre o el circ) i solen caure en l'estereotip rondinaire: estic tip de trepitjar excrements, els vagons del metro fan pudor, el problema no són les gosseres sinó els amos que abandonen els gossos. Pateixen el que en podríem dir la síndrome Excálibur: estan a la defensiva perquè en la conversa pública les posicions animalistes han aconseguit que els seus arguments siguin considerats els positius i moderns, els bons. La batalla de la percepció l'han guanyat els animalistes àmpliament.