Bipartidisme imperfecte

JOSEP BORRELL

Expresident del Parlament Europeu

La crisi de l'euro, les transformacions de l'economia mundial, les innovacions de l'era digital i els fluxos migratoris estan provocant un canvi sociològic. I aquest, al seu torn, modifica la representació política. En diversos països europeus, aquests canvis se sintetitzen en el que s'anomena el final del bipartidisme, entès com l'alternança sistemàtica en el poder de dos grans partits, amb algun tercer en discòrdia que no pot guanyar i només pot fer perdre un dels dos grans o completar la seva majoria. I en altres, com Alemanya, el bipartidisme entès d'aquesta manera s'ha convertit en una aliança permanent dels dos grans, incapaços cada un per la seva banda de formar govern ni amb l'auxili de terceres forces. Una espècie de monopartidisme sintètic.

A Espanya, en les anteriors eleccions europees van emergir noves forces polítiques. Les recents andaluses ho han confirmat, encara que les expectatives de Podem no s'hagin complert i les de Ciudadanos/Ciutadans s'han superat. Però alguns canvis ja són estructurals. El primer és que al PP li ha sortit un competidor pel vot del centredreta. Fins ara a Espanya no hi havia un partit liberal com a Alemanya o al Regne Unit, ni un partit d'extrema dreta com a França. El PP integrava aquests vots potencials en una amalgama que li donava la força de la unitat davant un sistema electoral que prima les majories. El PSOE tenia a l'esquerra una força política hereva del PCE, més decidida a treure-li la majoria que a completar-la. El pacte entre ells mai va ser desitjat per cap de les parts i amb el seu declivi electoral no va ser tan sols una opció possible. Això també ha canviat. L'emergència d'una altra força política d'esquerres amb més atractiu electoral que el d'IU obre , agradi o no, altres escenaris del que és possible.

Des QUE els socialistes vam perdre la majoria absoluta i mentre el PP no la va tenir, CiU va completar les majories relatives dels uns i dels altres. Ho va poder fer perquè la seva concentrada implantació territorial els dóna una gran prima representativa. Compareu sinó el desmesurat cost en vots d'un diputat d'IU davant el d'un de CiU. L'estructura competencial de l'Estat deu molt a les cessions, o peatges per pactar suports, no sobre les grans línies d'un programa de govern, sinó sobre el repartiment territorial del poder.

Ara, a Andalusia ni el PP ni el PSOE tenen majoria absoluta. El PP mai n'ha tingut, ni tampoc tenia parella de ball. Era tot o res. En realitat, el PSOE fa temps que va perdre aquesta majoria. No és una novetat que Susana Díaz tampoc l'hagi aconseguit. El que és nou és que ara tampoc té amb qui pactar. IU, escaldada, no vol, però tampoc podria. I les forces emergents posen condicions d'acord amb el nou paper que pretenen representar i amb les seves expectatives en les pròximes eleccions generals.

Al final, algú haurà d'abstenir-se per facilitar un govern en minoria. Repetir les eleccions no serviria de res, donada la gran diferència entre el primer i el segon i més encara amb el tercer. Però els socialistes andalusos no han aconseguit més estabilitat. En realitat, amb els mateixos 47 diputats tenen menys que abans. I encara que repetir resultats en escons ja era difícil, no és menys cert que pel camí s'han deixat gairebé 120.000 vots respecte d'un cens més gran que en les passades eleccions.

Però les expectatives compten a l'hora de jutjar els resultats. Li ha passat a l'FN a França. En les eleccions departamentals no ha sigut el primer partit, però els seus resultats, amb el 25% del vot, són impressionants. El 2011 va obtenir el 10%. La derrota del PS, amb el 21 %, i de l'esquerra en general ha sigut gran, encara que menor que l'esperada. A França, més que a Espanya, ja no es pot parlar de bipartidisme. Aquest també s'esvaeix al Regne Unit, on acaben de començar les legislatives. Dos partits, el dels independentistes escocesos de l'SNP i el dels eurofòbics de l'UKIP, es presenten amb més força que la dels liberals, mentre que laboristes i conservadors estan empatats en un terç dels vots cada un.

Però els sistemes electorals filtren les preferències dels electors cap al final del bipartidisme. A França, l'FN amb el 25% dels vots, només té l'1% dels escons a les assemblees departamentals i cap presidència. El mateix passa al Regne Unit amb el seu sistema majoritari. I a Espanya, i a Catalunya, amb la prima al vot a les províncies menys poblades. Mentre el sistema electoral no reculli als resultats aquestes tendències de fons, tindrem un bipartidisme imperfecte. Amb el risc que els ciutadans desconfiïn del sistema polític, precisament per la falta de representativitat dels seus representants. Expresident del Parlament Europeu.