"Puc ser el primer o l'últim", va dir Mas

ENRIC HERNÀNDEZ

Director

Les opcions de Mas: deixar la Presidència, eleccions amb un altre candidat de CDC o optar a la reelecció, abreujant la seva ressenya als llibres d'història

"Puc encapçalar la llista, i estic a disposició, però també la puc tancar. És a dir, puc ser el primer o puc ser l'últim. Ja veuen que no hi ha condicions personals en el meu plantejament."Davant un Auditori Fòrum de Barcelona abarrotat d'afins, el 25 de novembre del 2014 el president Artur Mas va manifestar amb la seva immolació política si aquest era el preu a pagar per aconseguir l'anhelada unitat electoral del sobiranisme. Al final, amb la complicitat de l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) i la claudicació d'ERC, va conquistar el seu objectiu, però un any després d'aquell pronunciament l'elecció del nou president segueix encallada per una doble negativa: la de la CUP a investir Mas i la deJunts pel Sí --i particularment de Convergència-- a fer efectiu el sacrifici per aquest anunciat."Condicions personals", a la fi.

Gràcies a la votació sondeig que va fer entre les seves bases a Manresa, la CUP ha aconseguit blindar-se davant les incessants pressions polítiques, mediàtiques i socials perquè claudiqui. Ara la pilota és a la teulada de Junts pel Sí, que pot oferir un aspirant a la Presidència diferent de Mas o esperar que el 10 de gener el Parlament es dissolgui com un terròs de sucre, i amb ell la majoria sobiranista en escons del 27-S. Guanya temps la força anticapitalista fins després de les eleccions generals del 20-D, que a Catalunya mesuraran l'ascens de Ciutadans i l'equilibri de forces entre CDC (ara, Democràcia i Llibertat) i Esquerra. L'enroc cupaire també busca aguditzar les contradiccions internes de Junts pel Sí, amb la confiança que ERC trenqui el seu lleial quietisme i pressioni a fons CDC per dinamitar la disjuntiva binària 'o Mas o març'.

Tret que la trama faci un gir dramàtic per ara imprevisible, al gener Mas haurà de triar entre tres opcions diferents, si l'una dolenta, l'altra encara més: primera, renunciar a la Presidència a canvi que la conservi CDC; segona, repetició de les eleccions amb un altre candidat convergent; i tercera, optar a la reelecció, amb greu risc d'una derrota que abreujaria la seva ressenya als llibres d'història.

I després hi ha això del procés, el nou Estat, la República catalana... A qui acabi presidint la Generalitat, tard o d'hora, li tocarà explicar que, encara que la voluntat persisteixi, la independència, mentre no es donin condicions més propícies, seguirà sent l'objectiu polític de molts, però a llarg termini. Aquest reconeixement sí que serà una verdadera immolació, "condicions personals" al marge.