ENTRE EL BAIX CAMP I EL PRIORAT

Una nova excursió de Divendres Sant més entre una de les zones més elevades del Baix Camp (el lloc abandonat de la Mussara -990 metres-) i la part alta del Priorat, quasi tocant al Montsant (Cornudella del Montsant i la seva pedania Siurana de Prades, un dels paratges més bonics i captivadors de Catalunya.

Abans de dinar vam recórrer la Mussara, entrant a les runes de l’església i fins i tot visitant el cementiri on, curiosament, el darrer enterrament data de l’any 2013, tot i que el poble va ser definitivament abandonat l’any 1959.

Després vam pujar una petita lloma que impedia el seus antics habitants de veure la mar per poder observar el litoral de Tarragona entre el port de la capital i Hospitalet de l’Infant. Des d’allí dalt se pot veure el coll de Balaguer, el límit de les Terres de l’Ebre pel Nord i entre les muntanyes de la serra de Llaberia i les de Tivissa-Vandellòs sembla que treia el caparró el Montsianell (o al menys s’hi semblava molt)

En baixar vam recórrer els irregulars carrers del poble plens de vegetació i un com més vam anar cap al penya-segat per acabar de contemplar la panoràmica.

Se feia hora de dinar i vam anar fins Cornudella del Montsant. Teníem taula reservada al restaurant la Serra on per cert, s’hi menja prou bé.

En acabar de dinar va arribar l’hora de les compres. Al celler cooperatiu de Cornudella (obra de Cèsar Martinell) vam comprar productes típics de la zona: vi D.O. Montsant, mel, ametlles i avellanes.

Ja per la tarda, com que encara hi havia temps, ens vam desplaçar a Siurana de Prades que, tot hi haver-lo visitat diverses vegades (la darrera el 31 de desembre passat), mai té deixa de sorprendre. Allí ens sé va fer de nit.

LA NOSTRA RIBERA 494

VIVEIRO 2

El descosido se ensancha

Una mayoría muy amplia de los catalanes tenemos un gran cabreo trascendental con la España consentidora

ANTONIO FRANCO

Pasan continuamente cosas, brotan noticias y más noticias, pero se equivocan quienes hacen la lectura de que se avanza algún milímetro hacia la solución del descosido. En España ya sabemos que algunos movimientos son trágicos, falsos e inútiles. Si el problema fuesen treinta presuntos locos, ahora que ya los han cazado y los han metido en cajas herméticas, tendríamos la sensación de que nos acercamos a un buen desenlace, pero hasta Mariano Rajoy, que ya es decir, sabe que hoy estamos más lejos que ayer de eso. Cuando dos piezas de un puzzle no encajan sirve de muy poco presionarlas por los bordes ya sea con cuidado o sin cuidado. Para resolver el puzzle hay que hacer otras cosas, pero aquí se ha optado por la presión.

Mariano Rajoy tal vez piense que ha llegado la hora de la justicia, pero tenía que haberse hecho justicia, o por lo menos más justicia, antes. Adelantarse a  la recogida de firmas anticatalanas y ajustar a tiempo el puzle multinacional. Y hacer justicia de verdad, no bromas de mal gusto a partir de los textos legales. A Carles Puigdemont no se le entendía cuando discurseaba; ¿había dicho si o había dicho no? Pero a Rajoy y al juez Llarena (que lo lleva escondido entre los pliegues de la toga) o se les entiende demasiado o no se sabe de que hablan cuando se refieren a la violencia.

El pasado día 1 de octubre el secesionismo hizo de todo, empezando por trampas y acabando con exhibir mucha presión resistente, pero la violencia la puso la policía y de ello damos fe hasta quienes no somos independentistas. Lo menos que puede decirse del dúo Rajoy / Llarena es que se equivoca. Y cuando estima que los delitos cometidos por los políticos catalanes además de merecer un encausamiento se ajustan en todos los casos a lo previsto democráticamente para la prisión sin fianza, vuelve a incurrir en eso que tantos y tantos calificamos de equivocación para arriba.

Indigna que ante estos digamos que errores ni actúen –como si no pudieran– las instancias superiores de la justicia española. ¿Qué hubiese pasado si el instructor del caso Urdangarín hubiese desbarrado en el mismo sentido? ¿O si se hubiese desmadrado metiendo en la cárcel antes de juzgarlos a los sospechosos de las corrupciones del PP, jefes y no jefes? Hay una segunda indignación: ¿porqué los españoles serios y legalistas asisten tan mayoritariamente en silencio a esta subversión del Estado de derecho (y benditas sean por su coraje civil y por su lucidez las excepciones, aquellos que consideran que el fondo de este problema rebasa a lo que es meramente secesionista).

Por esas dos cuestiones una mayoría muy amplia de los catalanes tenemos una inmensa decepción que podríamos considerar anecdótica respecto a Llarena, pero un gran cabreo trascendental con la España consentidora. Es esto lo que ensancha el descosido. Se ensancha no porque los independentistas tengan ahora más razón, sino porque a los ojos de Catalunya lo que representa al Estado unitario cada vez la tiene menos.

Esta cuestión de fondo es la más preocupante. Mucho más que el alcance de las manifestaciones callejeras y sus cifras. Porque esas protestas, aunque sea llamativas, tienen un valor muy relativo después de saber que a más de media Catalunya no le gusta manifestarse en la calle para visualizar lo que quiere. Ese otro gentío considera suficiente ir a votar (y comprobar que el independentismo todavía es ligeramente minoritario) y quedarse en casa esperando a que los jueces trabajen con rectitud contra quienes actuaron contra la Constitución y el Estatut y no los aceptan de corazón ahora.

Pero, a medida que avanza el descrédito de la justicia y a medida que oficialmente se equipara la resistencia pacífica a la violencia, no sólo crujen las convicciones, sino que se empuja inequívocamente hacia la radicalidad en la calle. Y empujar hacia la radicalidad en la calle creo que debemos considerarlo un delito lo haga quien lo haga, sean unos secesionistas o sean unos unionistas, y sean de aquí o sean de allí.

ESTELS AL VENT 25

Bon dia! 

LA NOSTRA RIBERA 493

VIVEIRO 1

¿Crisi socialdemòcrata?

Els electors perduts no han anat cap a l'esquerra sinó al populisme nacionalista

JOAN TAPIA

Si hi ha un tòpic en què els columnistes més de dretes i més d’esquerres coincideixen és que la socialdemocràcia té data de caducitat. I aporten com a prova els recents resultats electorals –gens brillants– de França, Alemanya i Itàlia. I és evident que en el segon decenni del segle XXI els socialdemòcrates no tenen els mateixos resultats que en la segona meitat del XX.


La França de Mitterrand es va enterrar quan fa un any Hollande ni es va atrevir a tornar-se a presentar, i l’Alemanya de Willy Brandt i de Helmut Schmidt ja fa dotze anys que està dirigida per una democristiana pragmàtica com Angela Merkel. Però al contrari que altres tendències de l’esquerra –els comunistes– els socialdemòcrates segueixen vius i influeixen en els governs de la Unió Europea. A França, Macron –ministre d’Economia d’Hollande– va guanyar amb una nova oferta en què conflueixen liberals i socialdemòcrates. I diversos ministeris –com Interior i Defensa– estan en mans d’antics i coneguts socialistes.



A Alemanya, l’SPD ha hagut de refer la gran coalició –que no és el que volia– perquè la irrupció de l’extrema dreta –13% del vot i 90 diputats– i la deserció de la dreta liberal (l’FDP) no li deixava cap altra opció. I el pacte ha sigut aprovat i votat pels militants. A Itàlia, el Partit Democràtic (que és també hereu del vell PCI) ha patit una seriosa derrota. Però és molt possible que hagi d’estar en el govern per evitar el domini del populisme més antieuropeu.


És cert que la socialdemocràcia no està en el seu millor moment. El que és totalment fals és que estigui en crisi –com tant es pontifica– per haver-se inclinat a la dreta, o per no qüestionar l’economia social de mercat. Els vots perduts –Espanya és una excepció perquè a Zapatero el va agafar la crisi– no han emigrat cap a l’esquerra sinó a populistes-nacionalistes de dretes (a Alemanya i Itàlia) o a un nou centrisme (a França).

A Alemanya, l’SPD va centrar la seva campanya en la lluita contra la desigualtat i el seu retrocés es deu al fet que per a una part de la societat alemanya la desigualtat és un problema menys greu que la seguretat ciutadana i sobretot, a la irrupció de la immigració. Agradi o no, la realitat és que l’arribada de més d’un milió d’immigrants a Alemanya i de 600.000 a Itàlia està darrere de la pèrdua de vots tant de Merkel com de l’SPD o de l’esquerra italiana.


Potser el que passa és que gran part del programa socialdemòcrata, la construcció de l’Estat del benestar, ja s’ha aconseguit. I que el problema avui és mantenir l’Estat del benestar en un món globalitzat. Quan milions de xinesos i indis han entrat en l’economia industrial i –sortint del subdesenvolupament– exerceixen una pressió baixista sobre els salaris. Quan els vells estats nacionals han perdut sobirania econòmica però els dirigents i els pobles es resisteixen –per nacionalisme– a cedir més poder a Europa. Quan viure més anys –gran conquista social– incrementa amb força els costos de salut i de pensions. I quan, al mateix temps, les classes mitjanes es resisteixen a pagar més impostos, el control fiscal dels més poderosos i de les grans multinacionals (Irlanda fa dumping fiscal) és més difícil i costa augmentar els ingressos dels estats.


Ningú té la solució miracle, i la globalització i la informació digital afavoreixen moltes vegades receptes falses i perilloses com el proteccionisme, el rebuig de l’immigrant i el nacionalisme elementalista: Trump, Marine Le Pen, Lliga Nord, l’alemanya AfD…

L’objectiu socialdemòcrata ha sigut ben enunciat per Javier Fernández, president d’Astúries, com «la defensa de l’Estat del benestar que és el patrimoni dels que no tenen patrimoni». Però això no s’aconsegueix amb l’immobilisme perquè sense creixement no hi ha ocupació ni diners per a despeses socials. Ni girant a l’esquerra, cosa que porta al desastre econòmic (Grècia) i que els electors no compren en cap país europeu.


Adaptar i mantenir l’Estat del benestar és la gran assignatura pendent. I els socialdemòcrates sols potser no podran aprovar-la. Per falta de força electoral suficient i perquè l’aportació de les idees liberals és essencial per frenar l’inquietant avanç del populisme trumpista. Per convèncer les opinions públiques que el món d’avui és diferent –molt millor i més just que el del 1945 (triomf del Labour a la Gran Bretanya) o del 1982 (el de Felipe González)–, però que les mesures necessàries són unes altres i més complexes.

ESTELS AL VENT 24

Bon dia! 

CORBERA D’EBRE AL CENTRE DE L’OBJECTIU 1938-2018

Normalment no rebo encàrrecs per a escriure sobre temes concrets. Aquesta setmana però, l’amic Joan Antonio Montaña, president de l’Associació del Poble Vell de Corbera d’Ebre me’n va fer un de molt concret: escriure un post sobre les jornades commemoratives del 80è aniversari de la Batalla de l’Ebre que se celebraran els dies 6 i 7 d’abril.

La Batalla de l’Ebre va ser la més cruenta de la guerra Civil Espanyola i va transcórrer entre la matinada del 25 de juliol i el 16 de novembre del mateix any. O sigui, un total de 115 dies que és el nom que porta precisament el Centre d’Interpretació de Corbera d’Ebre.

Va començar quan l’Exèrcit Republicà va creuar el riu la nit del 25 de juliol entre les poblacions de Faió (Saragossa) i Amposta mirant d’agafar desprevingut l’exèrcit feixista. Segons el testimoni directa de mon tio Leonardo Martí, un combatent republicà de l’anomenada lleva del Biberó, aquella nit van arribar fins el cementiri de Gandesa des d’on sentien el ball que s’estava fent en motiu de la revetlla de Sant Jaume.

Tal com diu el títol de les jornades, Corbera d’Ebre (el que ara coneixem com el Poble Vell) va ser intensament bombardejat per la Legió Còndor alemanya entre el 25 i el 28 de juliol (o sigui els primers dia de la batalla) A partir d’aquí hi van haver diferents atacs de l’artilleria franquista per a intentar trencar el front republicà. El resultat va ser la devastació pràcticament absoluta del poble, fins al punt de que van creure que seria millor construir-ne un altre a baix al pla. El Poble Vell de Corbera d’Ebre és conegut com el Belchite català, un poble de la província de Saragossa  que va patir una devastació semblant.

El programa d’actes és el següent:

Divendres 6 d’abril a les 20:00, al Casal municipal, xerrada col·loqui Seguint les passes del batalló Lincoln-Washington a càrrec d’Anna Martí.

També se farà la presentació del documental  Els darrers dies de Robert Hale Merriman.

Dissabte 7 d’abril a les 12:30, al pàrquing superior del Poble Vell, inauguració d’un monument en memòria de Robert Hale Merriman i dels combatents del batalló Lincoln-Washington.

Fins el novembre s'hi aniran programant tot un seguit d'actes. S'anirà informant. 

QUÈ PODEU VISITAR A CORBERA D’EBRE?

-El Poble Vell que està obert de dimarts a diumenges entre les 10:00 i les 14:00 hores. Si el voleu visitar en dilluns o bé per la tarda, cal trucar al telèfon 608863616.

-El Centre d’Interpretació 115 dies. Horari d'estiu: de dimarts a dissabtes entre les 11.00 i les  14:00 i de 16:00 a 19:00 hores; diumenges d'11:00 a 14:00 hores.

Horari d'hivern: de dimarts a dissabtes d'11:00 a 14.00 i de 16:00 a 19.00 hores; diumenges d'11:00 a 14:00 hores.

ON PODEU MENJAR?

Restaurant del Casal Municipal. Tel. 977420470

ALTRES RECOMANACIONS:

A la Fatarella podeu visitar:

-Lo Riu, Associació per a l'Estudi del Patrimoni Arqueològic i Històric de les Terres de l'Ebre. Visites guiades: Tels. 646925114 i 639991749

-El Memorial de les Camposines

-L'Espai Històric de les Devees

-Les Trinxeres de Riumats

-La Linia fortificada

Per a menjar a la Fatarella: 

-La Casa Ecològia. Tel.977413605

-Restaurant i Hostal Can Rius. Tel. 977413620

A Gandesa podeu visitar:

-El Museu Memorial de la Batalla de l’Ebre. Horari: Dimecres de 16:00 a 18:30 hores; de dijous a dissabtes de 10:00 a 13:30 i de 16:00 a 18:30; i els diumenges de 10:00 a 14:00.

- El Celler Cooperatiu obra de César Martinell. Horari: de dilluns a dissabtes entre les 9:00 i les 14:00 hores i diumenges entre les 10:00 i les 14:00. Agrobotiga.

- El casc antic de la població.

Per a menjar a Gandesa:

-Restaurant Sibarites. Tel. 977420515

-Restaurant Ginebrals. Tel. 977421658

-Restaurant-bar Gran Plaça: Tel. 977420027

-Restaurant Oniria. Tel. 977421073

-Hotel-Restaurant Piqué. Tel. 977420086

-Restaurant el Chef. Tel. 634567803
-Braseria Can Manolo. Tel. 977421177

AQUÍ MATEIX QUE ESTÀ A PROP DE CASA...

Què s'han d'ocupar dues places perquè per la llergada no hi cap? 
No passa res... S'ocupen i prou! 
Que s'ha de deixar sobre un pas de vianants? Quin problema hi ha? 

LA NOSTRA RIBERA 492

O VICEDO 3

'Game over': política enfront de la barbàrie

L'independentisme afronta un dilema similar al de la tardor: o el mal menor, un front catalanista que renunciï a la unilateralitat, o el com pitjor millor d'una investidura il·legal de Puigdemont que encengui els carrers

ENRIC HERNÁNDEZ

La captura de Carles Puigdemont a Alemanya, la fugida a Suïssa de Marta Rovira, el processament de 25 polítics independentistes i l'empresonament de cinc d'ells completen el trist corol·lari d'un projecte unilateral de ruptura que, definitivament, ja no dona més de si. La política i la justícia espanyoles han tancat totes les portes. La totpoderosa Alemanya ha prestat cobertura internacional, almenys momentàniament, a l'euroordre del Tribunal Suprem contra l'expresident. La CUP ha estripat les cartes al tombar el candidat Jordi Turull i anunciar que passa a l'oposició. ‘Game over’.

Orfe el moviment independentista de la ferma tutela d'abans, a causa de l'escapçament i la desorientació dels partits i les entitats independentistes, el fantasma de la violència ha aparegut, ara sí, en les protestes de divendres i d'aquest diumenge. L'onada d'indignació, comprensible en els que van ser convençuts pels seus líders que la secessió seria immediata i sense costos, amenaça el bé més preat del procés: el seu civisme. Si la jerarquia sobiranista no és capaç d'embridar les seves bases, l'esclat social comportarà temibles conseqüències.



Els postconvergents de Junts per Catalunya i ERC afronten el seu dilema més greu des de l'1-O, quan van menysprear el mal menor -avançar les eleccions- i van optar pel com pitjor, millor: declaració unilateral d'independència (DUI), 155 i una ofensiva judicial sense misericòrdia. Avui la disjuntiva és semblant: deixar-se arrossegar de nou pels partidaris de la resposta insurreccional, per exemple investint il·legalment Puigdemont al Parlament i incendiant els carrers, o fer una crida a la calma i restituir com més aviat millor les institucions catalanes.

Cobra importància, en aquest context, l'aposta del president del Parlament, Roger Torrent, per “un front democràtic en defensa de la democràcia i els drets fonamentals", crida ja atesa per Catalunya en Comú. Per evitar mals majors, l'alternativa més assenyada seria que l'independentisme negociés un programa de mínims amb els comuns, i fins i tot amb el PSC, a canvi de la seva abstenció en la investidura. Un front catalanista per formar Govern, aixecar el 155 i pacificar la política i la societat catalanes, prèvia renúncia expressa de l'independentisme a la unilateralitat i la il·legalitat, tan estèrils com perjudicials.
ESCENARI DE DISTENSIÓ

Trencar des d'un catalanisme transversal la tòxica dinàmica de blocs i bloquejos és el missatge més potent que Catalunya pot dirigir a l'Estat, que en justa correspondència hauria de plantejar un escenari de distensió: primer, acostant Catalunya als polítics presos; després, procurant la seva gradual excarceració; i en tercer lloc, obrint el diàleg amb qui presideixi la restituïda Generalitat.

Avui el Govern no governa la crisi catalana. Ho hauria pogut fer Mariano Rajoy exercint l'art de la política, però va confiar la tasca als jutges i ara ni tan sols ha sigut capaç d'alliberar Joaquim Forn, mitjançant el fiscal general. Si no compareix aviat la política, tard o d'hora apareixerà la barbàrie.

ESTELS AL VENT 23

Bon dia! 

ME CATXIS...!!

I quina mala sort que tinc. Ara que el Govern ha anunciat que apujaran les pensions (sempre que s’aprovin els pressupostos, es clar) resulta que a mi no me tocarà ni els premis menors (pedrea en castellà)

I és que amigues i amics, cobro massa pensió. Net passo justet dels 1.200€ mensuals, però el Govern i C’s creuen que guanyo massa... De fet he llegit per algun lloc que la pensió mitjana està justament en aquesta quantitat, però es clar, desgraciadament els que cobren pensions per baix de la meva són majoria absoluta (me pilleu el doble sentit?)

Primer se va anunciar que s’ apujarien un 2. Quan Albert Rivera va anunciar que donaria suport als pressupostos (quina notícia més insòlita!), va presumir que gràcies a ell l’increment per a les pensions baixes seria el 2. Llavors el Govern amb un atac de banyes va afanyar-se a rectificar-lo: les apujarem un 3%.

També s’han anunciat mesures fiscals per aquells que no passin dels 18.000€ (però bruts! ) Que tampoc és el meu cas, ja que bruts guanyo uns 18.300€ (catxis!!)

I per a la resta dels pensionistes què? Evidentment ho trobo injust. Com també és injust que a la renda el topall impositiu estigui a l’IRPF en un 45% a partir dels 60.000€ a l’any (sempre bruts) Per tant si algú guanya 300.000€ també tributarà un 45%! Per tant li queden molts diners encara per a poder viure bé.

Una cosa així ja me passava quan els meus fills estudiaven. Com que guanyàvem massa (tot declarat), mai van tenir cap ajut. Sempre estic a les portes de tot i mai aconsegueixo res.

I als que son com jo els hi diuen classe mitjana? Per què? Per què tenim una pis en propietat? Un pis que vam pagar gràcies a una hipoteca i que quan el vam reformar en vam tenir que fer un altra. Per què tenim un cotxe? Més dels mateix: gràcies als préstecs. O en el meu cas gràcies a que me’l van pagar mons pares...

Per tant, en aquest país has de ser extremadament pobre o extraordinàriament ric. Perquè sinó és així ni tens ajuts de cap tipus ni pots portar un ritme de vida decent.

No obstant, a les pròximes eleccions igual voto el PP o tal vegada C’s... Quan tants milions d’espanyols els voten serà per alguna cosa i no poden estar equivocats. No trobeu que és així?    

M’agradaria pensar que en una Catalunya independent tot aniria millor... Però quan miro cap a un costat i cap a l’altre i veig el que hi ha, no puc més que exclamar: Catxis! No ne veig a cap que m’acabi de convèncer...  

BENVINGUTS A AMPOSTA

A manca d’aeroport o estació de tren, una de les principals entrades a Amposta és l’estació de busos que gestiona la Hife al costat de la plaça de la Castellania d’Amposta.

Com passa amb tot, quan se va inaugurar tota estava net, polit i endreçat. Però amb el pas del temps sembla que tot caigui en l’oblit. Això també ha passat amb l’estació de busos.

A les fotos podeu veure la deixadesa de la seva zona enjardinada.

Així és com volem rebre els visitants? 

LA NOSTRA RIBERA 491