“Els catalans som com som i ens agrada ser com som” Aquesta frase sentència molt bé la forma de pensar nostra, però crec que es pot fer extensible a qualsevol ciutadà del món coneixedor de la seva realitat nacional i orgullós de sentir-se ciutadà d’aquell país, regió, ètnia, tribu, etc. Però sovint els altres països són desconeixedors d’aquesta realitat i, en el nostre cas, ens creuen integrants de la cultura espanyola i fins i tot ens deuen de posar els mateixos tòpics de “balladors de sevillanes i matadors de toros”.
Al menys a aquestes conclusions s’arriba d’haver escoltat la retransmissió per a Argentina del partit d’ahir entre Catalunya i “l’albiceleste”. Tal com s’ha escoltat a les noticies de TV3, el locutor argentí deia que el català està reconegut com a llengua des de fa uns 3 anys, al igual que el mallorquí (!)
Al finalitzar la guerra civil espanyola del 36 al 39, Argentina no va ser el país que més immigrants catalans va rebre (primer van se França i Mèxic) Però també en va rebre uns quants. Fins i tot van fundar casals catalans per reunir-se i conservar l’idioma i les costums pròpies del nostre principat. Jo he escoltat parlar català en accent argentí. Fa molts anys, una noia de pares catalans va viatjar fins al meu poble (i dels seus avantpassats) Se’t feia estrany, escoltar el català parlat d’aquella manera. Pareix que els argentins no coneguin la realitat del seu propi país. Aquesta mena de coses durien de formar part dels llibres de text, ja que un país no el conformen tan sols la gent originària d’allí, sinó tots els que, per una o una altra cosa s’hi estableixen, formant grups més o menys importants.
No fa tant, vaig preguntar-li un dia a una immigrant argentina establerta aquí “si sabia, abans de venir, que el català es parlava de forma habitual i per tanta gent allà a Argentina” Em va contestar que no; que s’havia sorprès a l’arribar aquí, ja que es pensava que també es parlava el castellà.
Sé que el govern català té programes per a donar conèixer Catalunya arreu del món, però vists els resultats, un es pregunta si es suficient amb el que està fent...
diumenge, 25 de maig del 2008
L'AMPOSTA BLAVA
Aquest article ha estat publicat avui a Vinaròs News.
El 28 d’octubre de 2000, la Plataforma en Defensa de l’Ebre convocava a Amposta una manifestació en contra del Plan Hidrológico Nacional del PP, era el seu primer gran repte. I Amposta no va defraudar, superant en escreix les expectatives . Els assistents es van xifrar en 18.000 persones vingudes d’arreu de les Terres de l’Ebre i de l’Aragó. La participació de la resta de Catalunya encara no va ser important, ja que no havien tingut temps de prendre consciència del que significava un gran transvasament cap al Sud i un altre de més petit cap a Barcelona. Després d’Amposta en vindrien tantes d’altres, Barcelona (3 cops) Madrid, Saragossa, València, Palma de Mallorca, Brussel•les i un grapat de pobles de les Terres de l’Ebre. Però Amposta va quedar com a símbol, va ser la primera gran manifestació. La meva aportació va ser la redacció del manifest, que va significar per a mi tot un desafiament, ja que era el primer que es feia. El va llegir als manifestants el professor d’INEF de Lleida, l’ampostí Antoni Costes, que aquell any havia estat el pregoner de la festa major.
Quasi 8 anys després, la PDE, ha volgut tornar a portar la manifestació a Amposta. El nou repte tenia un altre cop un significat especial: calia veure la força de la PDE ara que alguns partits polítics que havien estar els seus aliats quan governaven el PP a Espanya i CiU a Catalunya, estan al govern i promouen part de les obres que el seu dia van signar que no farien al “Compromís per l’Ebre”: la interconnexió de xarxes entre el Consorci d’aigües de Tarragona (CAT) i Aigües del Ter Llobregat (ATLL) Tampoc els dos grans sindicats de classe a Catalunya (UGT i Comissions Obreres) li donaven els seu suport de forma explícita. Només Unió de Pagesos havia anunciat que participaria de forma activa.
Els indicis dels dies immediats al 18 de maig, eren optimistes. La PDE havia rebut la confirmació de diverses entitats, plataformes, associacions, grups, etc. d’assistir a la manifestació. També algun partit polític vingut des de l’Aragó i d’altres del territori donaven el seu suport de forma implícita. La venda de material, sobre tot camisetes a Amposta i Tortosa, havia estat tan gran que s’havien acabat les existències. Però faltava veure la gent que hi serien a les 12 en punt davant del parc dels Xiribecs, a la zona firal i esportiva d’Amposta. I els pronòstics es va complir! Fins i tot els auguris més optimistes, ja que ningú podia pensar que Amposta, aquesta segona vegada, pogués arribar a congregar unes 30.000 persones, superant així la xifra assolida 8 anys abans!
Com sempre, de la manifestació cal remarcar el to festiu i lúdic. La majoria de gent està tan acostumada a anar-hi que hi van amb tota l’equipament: samarretes, gorres, pins, banderes, globus. I sobre tot amb ganes de passar-s’ho bé i demanar als governants de ser escoltats (que per alguna cosa es fan les manifestacions) Tampoc no hi falten grups musicals que es van intercalar entre els assistents: Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, Pepet i Marieta, Terrer Roig, Samfaina, Suc d’Anguila i d’altres més o menys improvisats. El grup de seguretat de la pròpia manifestació, així com la policia local d’Amposta i vigilants de seguretat, vetllaven per a que no hi haguessin incidents. És comú veure famílies senceres, de vegades amb nadons, d’altres amb gossos adornats amb un mocador amb el nus, símbol de la PDE.... Però de la manifestació d’Amposta d’aquest any una cosa destacava sobre l’altra vegada: la presència de gent jove, molts d’ells encara adolescents. Una part d’aquest jovent subjectava la pancarta d’Amposta oposant-se als transvasaments. Mai a Amposta tanta joventut s’havia implicat en la defensa del territori i de l’Ebre! També gent gran, la majoria sense símbols identificatius... I, sobre tot, dels de sempre, aquells que hem anat a quasi totes les manifestacions a demanar als nostres governants que els “transvasaments no són la solució”, tal com figurava a la pancarta de la capçalera.
Al final de la manifestació, a la plaça del mercat, un escriptor ebrenc, Emigdi Subirats. llegia el manifest. Però abans, de forma improvisada anaven dient la seva representants dels diversos col•lectius vinguts d’arreu dels Països Catalans: valencians, aragonesos, de Girona, de Lleida, de Barcelona i, com no podia ser d’una altra manera, de les Terres de l’Ebre.
Es van escridassar als principals responsables dels “nou disbarat”: Montilla, Carod-Rovira i Saura. Però principalment al Conseller de Medi Ambient Francesc Baltasar, a qui sé li va demanar la dimissió.
Moments abans, els líders del tripartit (en forma de ninots) havien arribat amb un “Mercedes” a la plaça on estaven congregats els manifestants. Al cotxe es podia llegir: “El nostre compromís és amb la Caixa, no amb l’Ebre”. Aquesta entitat financera també havia rebut la desaprovació de la manifestació. A l’oficina que hi ha a la pròpia plaça del mercat s’hi havia enganxat cartells recordant el deute que tenen el PSC, ERC i ICV amb ella i que donar la concessió de les obres a Aigües de Barcelona era la forma de “pagar-los els favors”. Per si algú no ho sap, el principal accionista d’AGBAR és el grup financer de la Caixa.
El 28 d’octubre de 2000, la Plataforma en Defensa de l’Ebre convocava a Amposta una manifestació en contra del Plan Hidrológico Nacional del PP, era el seu primer gran repte. I Amposta no va defraudar, superant en escreix les expectatives . Els assistents es van xifrar en 18.000 persones vingudes d’arreu de les Terres de l’Ebre i de l’Aragó. La participació de la resta de Catalunya encara no va ser important, ja que no havien tingut temps de prendre consciència del que significava un gran transvasament cap al Sud i un altre de més petit cap a Barcelona. Després d’Amposta en vindrien tantes d’altres, Barcelona (3 cops) Madrid, Saragossa, València, Palma de Mallorca, Brussel•les i un grapat de pobles de les Terres de l’Ebre. Però Amposta va quedar com a símbol, va ser la primera gran manifestació. La meva aportació va ser la redacció del manifest, que va significar per a mi tot un desafiament, ja que era el primer que es feia. El va llegir als manifestants el professor d’INEF de Lleida, l’ampostí Antoni Costes, que aquell any havia estat el pregoner de la festa major.
Quasi 8 anys després, la PDE, ha volgut tornar a portar la manifestació a Amposta. El nou repte tenia un altre cop un significat especial: calia veure la força de la PDE ara que alguns partits polítics que havien estar els seus aliats quan governaven el PP a Espanya i CiU a Catalunya, estan al govern i promouen part de les obres que el seu dia van signar que no farien al “Compromís per l’Ebre”: la interconnexió de xarxes entre el Consorci d’aigües de Tarragona (CAT) i Aigües del Ter Llobregat (ATLL) Tampoc els dos grans sindicats de classe a Catalunya (UGT i Comissions Obreres) li donaven els seu suport de forma explícita. Només Unió de Pagesos havia anunciat que participaria de forma activa.
Els indicis dels dies immediats al 18 de maig, eren optimistes. La PDE havia rebut la confirmació de diverses entitats, plataformes, associacions, grups, etc. d’assistir a la manifestació. També algun partit polític vingut des de l’Aragó i d’altres del territori donaven el seu suport de forma implícita. La venda de material, sobre tot camisetes a Amposta i Tortosa, havia estat tan gran que s’havien acabat les existències. Però faltava veure la gent que hi serien a les 12 en punt davant del parc dels Xiribecs, a la zona firal i esportiva d’Amposta. I els pronòstics es va complir! Fins i tot els auguris més optimistes, ja que ningú podia pensar que Amposta, aquesta segona vegada, pogués arribar a congregar unes 30.000 persones, superant així la xifra assolida 8 anys abans!
Com sempre, de la manifestació cal remarcar el to festiu i lúdic. La majoria de gent està tan acostumada a anar-hi que hi van amb tota l’equipament: samarretes, gorres, pins, banderes, globus. I sobre tot amb ganes de passar-s’ho bé i demanar als governants de ser escoltats (que per alguna cosa es fan les manifestacions) Tampoc no hi falten grups musicals que es van intercalar entre els assistents: Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, Pepet i Marieta, Terrer Roig, Samfaina, Suc d’Anguila i d’altres més o menys improvisats. El grup de seguretat de la pròpia manifestació, així com la policia local d’Amposta i vigilants de seguretat, vetllaven per a que no hi haguessin incidents. És comú veure famílies senceres, de vegades amb nadons, d’altres amb gossos adornats amb un mocador amb el nus, símbol de la PDE.... Però de la manifestació d’Amposta d’aquest any una cosa destacava sobre l’altra vegada: la presència de gent jove, molts d’ells encara adolescents. Una part d’aquest jovent subjectava la pancarta d’Amposta oposant-se als transvasaments. Mai a Amposta tanta joventut s’havia implicat en la defensa del territori i de l’Ebre! També gent gran, la majoria sense símbols identificatius... I, sobre tot, dels de sempre, aquells que hem anat a quasi totes les manifestacions a demanar als nostres governants que els “transvasaments no són la solució”, tal com figurava a la pancarta de la capçalera.
Al final de la manifestació, a la plaça del mercat, un escriptor ebrenc, Emigdi Subirats. llegia el manifest. Però abans, de forma improvisada anaven dient la seva representants dels diversos col•lectius vinguts d’arreu dels Països Catalans: valencians, aragonesos, de Girona, de Lleida, de Barcelona i, com no podia ser d’una altra manera, de les Terres de l’Ebre.
Es van escridassar als principals responsables dels “nou disbarat”: Montilla, Carod-Rovira i Saura. Però principalment al Conseller de Medi Ambient Francesc Baltasar, a qui sé li va demanar la dimissió.
Moments abans, els líders del tripartit (en forma de ninots) havien arribat amb un “Mercedes” a la plaça on estaven congregats els manifestants. Al cotxe es podia llegir: “El nostre compromís és amb la Caixa, no amb l’Ebre”. Aquesta entitat financera també havia rebut la desaprovació de la manifestació. A l’oficina que hi ha a la pròpia plaça del mercat s’hi havia enganxat cartells recordant el deute que tenen el PSC, ERC i ICV amb ella i que donar la concessió de les obres a Aigües de Barcelona era la forma de “pagar-los els favors”. Per si algú no ho sap, el principal accionista d’AGBAR és el grup financer de la Caixa.
dissabte, 24 de maig del 2008
BARCELONA, UN ALTRE COP EN EVIDÈNCIA
El darrer capítol de la situació de insostenibilitat de la capital catalana es va produir ahir amb el vessament químic del port. Una instal•lació que està a un costat de la ciutat i que res hauria de fer preveure que pogués influir el na xarxa circulatòria de la ciutat.
Com he dit és el darrer capítol. Abans van ser el problema de les rodalies, de l’esvoranc del Carmel, l’apagada de la llum de l’estiu passat i, la manca de subministrament d’aigua, evidentment. Encara que més que manca de subministrament caldria parlar de consum irresponsable, al menys fins fa ben poc i també de no haver sabut trobar abans solucions per garantir l’aigua necessària que garanteixi la demanda de Barcelona i la seva àrea.
El Periódico de Catalunya diu avui de la “fragilitat de la xarxa viària queda en evidència”. No serà que es planifica malament? No serà que quan es fa una nova infrastructura només es pensa en uns quants anys vista en lloc de planificar-la per a que duri molt més?
Una vegada, ja fa anys, un amic meu que treballa de cap de l’estació d’Atocha a Madrid em deia que RENFE no volia obtenir beneficis, ja que llavors li demanarien, des del govern, el seu autofinançament. Així, calia canviar les travesses d’un tram de vies, però en lloc de preparar-ho per a quan hi tinguessin que passar trens d’alta velocitat, ja projectats, en col•locaven unes menys resistents, per a tornar-les a canviar en el futur proper.
Tornant a Barcelona, cal dir que té molts problemes, salta a la vista, però la majoria són deguts a la mala planificació i la manca de manteniment. I això que la majoria d’inversions es fan allí. És fa més de cara l’aparador, per agradar als turistes i gent de casa, que fer obres eficients, duradores i de qualitat.
Com he dit és el darrer capítol. Abans van ser el problema de les rodalies, de l’esvoranc del Carmel, l’apagada de la llum de l’estiu passat i, la manca de subministrament d’aigua, evidentment. Encara que més que manca de subministrament caldria parlar de consum irresponsable, al menys fins fa ben poc i també de no haver sabut trobar abans solucions per garantir l’aigua necessària que garanteixi la demanda de Barcelona i la seva àrea.
El Periódico de Catalunya diu avui de la “fragilitat de la xarxa viària queda en evidència”. No serà que es planifica malament? No serà que quan es fa una nova infrastructura només es pensa en uns quants anys vista en lloc de planificar-la per a que duri molt més?
Una vegada, ja fa anys, un amic meu que treballa de cap de l’estació d’Atocha a Madrid em deia que RENFE no volia obtenir beneficis, ja que llavors li demanarien, des del govern, el seu autofinançament. Així, calia canviar les travesses d’un tram de vies, però en lloc de preparar-ho per a quan hi tinguessin que passar trens d’alta velocitat, ja projectats, en col•locaven unes menys resistents, per a tornar-les a canviar en el futur proper.
Tornant a Barcelona, cal dir que té molts problemes, salta a la vista, però la majoria són deguts a la mala planificació i la manca de manteniment. I això que la majoria d’inversions es fan allí. És fa més de cara l’aparador, per agradar als turistes i gent de casa, que fer obres eficients, duradores i de qualitat.
divendres, 23 de maig del 2008
REFLEXIONS EN VEU ALTA
Quants de cops diguérem que el PP i CiU eren autistes... que no entenien el clam de l’Ebre quan volien transvasar el riu molts de quilòmetres al Sud i també cap al Nord. Quantes vegades diguérem que volíem polítics dignes i cridarem traïdors a aquells polítics d’aquí que seguien fidelment les directrius de qui manava a Barcelona. Llavors hi havia altres partits que ens donaven suport. Uns des del primer moment (ERC i ICV), Al PSC li va costar una mica més, però finalment va fer cas a la seva militància que, majoritàriament, defensava el riu i el territori.
Aquests partits que ens donaven suport van arribar al poder. En bona part gràcies a la gent de l’Ebre. Directa o indirectament, ja que la lluita portada arreu dels països catalans i més enllà de les fronteres de l’estat va fer obrir els ulls a més d’un i més de dos.
Amb la derogació del PHN, una de les primeres mesures que va prendre el president Zapatero, juntament amb la retirada de les tropes de l’Iraq, finalment vàrem respirar tranquils i quasi tots pensarem que fins que no tornés a governar el PP, els dies de lluita i manifestacions s’havien acabat.
Però de sobte ens diuen que hi ha una gran sequera. Que a Barcelona i la seva àrea metropolitana li manca aigua. Que es tracta d’una emergència nacional. I a partir d’aquí comencen a llençar globus sondo a veure quin de tots tenia una millor acollida entre els ciutadans: transvasar aigua del Segre, portar-la amb vaixells i trens des de diferents indrets, etc. Però al cap només tenien una cosa des del principi. Segurament de molt temps abans del 9 de març, data en que es celebraren les eleccions generals: fer la interconnexió de xarxes entre els dos sistemes hídrics catalans: El Consorci d’aigües de Tarragona (CAT) i Aigües del Ter Llobregat (ATLL) Segurament, per ells era la millor solució. La distància entre els dos sistemes era de molts pocs Km. I a sobre podia anar seguint el curs de l’autopista AP-7. Quina casualitat, els propietaris de l’autopista son els “mateixos” que els que van a construir la canonada de connexió. I al darrera de tot la Caixa, l’entitat bancària més important de Catalunya que finança la majoria de projectes de la pròpia Generalitat de Catalunya, incloent-hi les quantitats que es destinen a la cooperació internacional.
Però Barcelona i la seva àrea d’influència reuneixen cinc del set milions d’habitants de Catalunya i per la qual cosa és on hi surten el major número de vots. Segurament que a hores d’ara ja hi ha un estudi fet (d’aquest que reclama l’oposició i que es donen a consultories “amigues”) que mostra la intenció de vot de celebrar-se avui mateix uns comicis electorals a Catalunya. No fa gaires setmanes en vàrem tenir una petita mostra on, segons els resultats, Montilla aconseguia els seu millor resultat.
Manca menys d’un mes per al Congrés d’ERC. El resultat és tan incert com el que farà l’equip guanyador sobre si trenca o no el pacte de govern. Depenent d’aquesta decisió, la nova situació bé pot veure’s abocada a un avançament electoral, segurament per al proper hivern, abans de que l’any s’acabi.
La popularitat de Montilla i la “ferma” decisió socialista en el tema de fer la interconnexió per apaivagar qualsevol situació d’angoixar produïda per l’amenaça irreal de manca d’aigua a Barcelona. Un resultat favorable al PSC abocaria, segurament, en una posició dominant a l’hora de buscar noves aliances i conformar un nou govern a Catalunya.
Aquests partits que ens donaven suport van arribar al poder. En bona part gràcies a la gent de l’Ebre. Directa o indirectament, ja que la lluita portada arreu dels països catalans i més enllà de les fronteres de l’estat va fer obrir els ulls a més d’un i més de dos.
Amb la derogació del PHN, una de les primeres mesures que va prendre el president Zapatero, juntament amb la retirada de les tropes de l’Iraq, finalment vàrem respirar tranquils i quasi tots pensarem que fins que no tornés a governar el PP, els dies de lluita i manifestacions s’havien acabat.
Però de sobte ens diuen que hi ha una gran sequera. Que a Barcelona i la seva àrea metropolitana li manca aigua. Que es tracta d’una emergència nacional. I a partir d’aquí comencen a llençar globus sondo a veure quin de tots tenia una millor acollida entre els ciutadans: transvasar aigua del Segre, portar-la amb vaixells i trens des de diferents indrets, etc. Però al cap només tenien una cosa des del principi. Segurament de molt temps abans del 9 de març, data en que es celebraren les eleccions generals: fer la interconnexió de xarxes entre els dos sistemes hídrics catalans: El Consorci d’aigües de Tarragona (CAT) i Aigües del Ter Llobregat (ATLL) Segurament, per ells era la millor solució. La distància entre els dos sistemes era de molts pocs Km. I a sobre podia anar seguint el curs de l’autopista AP-7. Quina casualitat, els propietaris de l’autopista son els “mateixos” que els que van a construir la canonada de connexió. I al darrera de tot la Caixa, l’entitat bancària més important de Catalunya que finança la majoria de projectes de la pròpia Generalitat de Catalunya, incloent-hi les quantitats que es destinen a la cooperació internacional.
Però Barcelona i la seva àrea d’influència reuneixen cinc del set milions d’habitants de Catalunya i per la qual cosa és on hi surten el major número de vots. Segurament que a hores d’ara ja hi ha un estudi fet (d’aquest que reclama l’oposició i que es donen a consultories “amigues”) que mostra la intenció de vot de celebrar-se avui mateix uns comicis electorals a Catalunya. No fa gaires setmanes en vàrem tenir una petita mostra on, segons els resultats, Montilla aconseguia els seu millor resultat.
Manca menys d’un mes per al Congrés d’ERC. El resultat és tan incert com el que farà l’equip guanyador sobre si trenca o no el pacte de govern. Depenent d’aquesta decisió, la nova situació bé pot veure’s abocada a un avançament electoral, segurament per al proper hivern, abans de que l’any s’acabi.
La popularitat de Montilla i la “ferma” decisió socialista en el tema de fer la interconnexió per apaivagar qualsevol situació d’angoixar produïda per l’amenaça irreal de manca d’aigua a Barcelona. Un resultat favorable al PSC abocaria, segurament, en una posició dominant a l’hora de buscar noves aliances i conformar un nou govern a Catalunya.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)