Artículo aparecido en La Voz de Galicia.
Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.
Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 (uno va hacia Matusalén) el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265, (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas prefirieron siempre emplear la razón.
Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón. Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.
Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una Vespa cuando recorrí la Península en pos de Prisciliano.
Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey. Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearles.
Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población catalana se define por una doble característica : el seny y la rauxa. El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común. Tenía seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: "Es igual", contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetero se levantó furioso y alzó la ventanilla... ¡cuyo cristal estaba roto! "Es igual", volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza.
Al seny le responde la rauxa, asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven y surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: "Siéntese, señora". La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudar a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: "No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo".
Pero lo más refinado lo percibí en el taller del ceramista Artigas. Él y Joan Miró estaban trabajando en el mural del aeropuerto de Barcelona. Le pedí a Miró que le dedicara una “lito” a mis hijos. Puso: "Para Manu y Antoine afectuosament". Cuando la vio Artigas hizo este parco comentario: "Te lo escribió en catalán para ahorrarse una letra".
Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny. Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso caballero muriera loco.
Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.
Ramón Chao
Músico, escritor y periodista. Padre del cantante Manu Chao y Caballero de las Artes y las letras por el Gobierno francés.
dimarts, 26 d’agost del 2008
dilluns, 25 d’agost del 2008
...I ARA VANDELLÒS!
Encara no fa un any de l’accident d’Ascó, on es van “escampar” partícules radioactives en un nombre indeterminat, encara que l’ensurt ens el van donar passats uns mesos, ja que primer “muts i a la gàbia”, a veure si ningú se n’assabenta!, quan ara ens ha tocat Vandellòs...
Vandellòs, geogràficament parlant, és un municipi que no pertany a les Terres de l’Ebre, però el tenim a tocar. Camí cap al S, la següent població és l’Ametlla de Mar, comarca del Baix Ebre.
Suposo que encara és aviat per a quantificar la magnitud de l’accident. De moment ja s’ha dit que s’haurà de tancar la central per dues setmanes.
Passarà amb Vandellòs II el mateix que va passar a Ascó? És a dir: manca total d’informació al principi i molt retallada mesos després; declaracions per part de la “cara amable” de la central dient que no passava res, etc. De moment l’alcalde del municipi de Vandellòs ja ha tret importància al fet.
Si és fes un referèndum als pobles d’Ascó i Vandellòs sobre el tancament de les centrals, no ens estranyaríem molt si el resultat de la mateixa fos un “no”. I és que aquestes dues poblacions hi treuen molt profit: ciutadans empleats a les centrals amb bons sous, diners que arribin als pobles per a fer obres de millora i manteniment, etc.
En canvi, els que no “suquen” de les centrals s’hi oposen i en raó. Mentre no es demostri el contrari són un perill i als fets em remeto!
Vandellòs I ja va tenir que tancar. Encara me’n recordo de quan va passar i de la multitudinària manifestació que hi va haver en les seves proximitats.
També me’n recordo de les declaracions d’un bomber amic meu reclamant un cos especialitat en apagar incendis elèctrics, propi de la central. Per als qui no ho sàpiguen, les bombers que van actuar a Vandellòs I pretenien apagar el foc elèctric amb aigua!
Aquestes declaracions li van costar al meu amic anys de marginació i no poder accedir a càrrecs de comandament dintre del cos de bombers de la Generalitat. Afortunadament, el temps tot ho cura i al cap dels anys va poder ascendir. Ara treballa a Tarragona encara que no sé exactament el grau que ocupa a l’escalafó professional.
Però els habitants de les terres de l’Ebre encara tenim sort! Us imagineu per un moment que en lloc de tenir tres centrals nuclears en tinguéssim 8 o 10? No passaria un dia sense ensurts!
Una vegada més cal apostar per les energies netes i renovables. La solar és la meva predilecta!
Vandellòs, geogràficament parlant, és un municipi que no pertany a les Terres de l’Ebre, però el tenim a tocar. Camí cap al S, la següent població és l’Ametlla de Mar, comarca del Baix Ebre.
Suposo que encara és aviat per a quantificar la magnitud de l’accident. De moment ja s’ha dit que s’haurà de tancar la central per dues setmanes.
Passarà amb Vandellòs II el mateix que va passar a Ascó? És a dir: manca total d’informació al principi i molt retallada mesos després; declaracions per part de la “cara amable” de la central dient que no passava res, etc. De moment l’alcalde del municipi de Vandellòs ja ha tret importància al fet.
Si és fes un referèndum als pobles d’Ascó i Vandellòs sobre el tancament de les centrals, no ens estranyaríem molt si el resultat de la mateixa fos un “no”. I és que aquestes dues poblacions hi treuen molt profit: ciutadans empleats a les centrals amb bons sous, diners que arribin als pobles per a fer obres de millora i manteniment, etc.
En canvi, els que no “suquen” de les centrals s’hi oposen i en raó. Mentre no es demostri el contrari són un perill i als fets em remeto!
Vandellòs I ja va tenir que tancar. Encara me’n recordo de quan va passar i de la multitudinària manifestació que hi va haver en les seves proximitats.
També me’n recordo de les declaracions d’un bomber amic meu reclamant un cos especialitat en apagar incendis elèctrics, propi de la central. Per als qui no ho sàpiguen, les bombers que van actuar a Vandellòs I pretenien apagar el foc elèctric amb aigua!
Aquestes declaracions li van costar al meu amic anys de marginació i no poder accedir a càrrecs de comandament dintre del cos de bombers de la Generalitat. Afortunadament, el temps tot ho cura i al cap dels anys va poder ascendir. Ara treballa a Tarragona encara que no sé exactament el grau que ocupa a l’escalafó professional.
Però els habitants de les terres de l’Ebre encara tenim sort! Us imagineu per un moment que en lloc de tenir tres centrals nuclears en tinguéssim 8 o 10? No passaria un dia sense ensurts!
Una vegada més cal apostar per les energies netes i renovables. La solar és la meva predilecta!
dissabte, 23 d’agost del 2008
FINANÇAR EL REBUT DE L’AIGUA
Mentre el director de l’Agència Catalana de l’Aigua demana un debat sobre com s’ha de repercutir al rebut de l’aigua el sobrecost que significa la inversió en noves captacions, quilòmetres de canonades, dessaladores i interconnexions de xarxes, ja que el preu de l’actual rebut no arriba per a fer front a tota aquesta despesa suplementària, jo pregunto: “¿Les Terres de l’Ebre haurem de tornar a ser solidaris i participar en el copagament del suplement del rebut de l’aigua?”
És evident que al Sud de Catalunya, al igual que a l’Oest, el Nord i d’altres zones, no hi ha cap tipus de problema d’abastament d’aigua. El dèficit hídric el pateix la zona metropolitana de Barcelona i, en menor mesura, el Camp de Tarragona. Així, si ja se’ns demana ser solidaris amb les aportacions de cabals, perquè hauríem de pagar per unes infrastructures que no utilitzarem?
I per acabar una darrera pregunta: “¿Algú s’ha plantejat mai ajudar a pagar als ciutadans de les Terres de l’Ebre el sobrecost que suposa, per exemple, que els nostres fills vagin a estudiar a Tarragona, Barcelona i fins i tot Girona (transport, allotjament, etc.) quan les beques d’estudis són nul•les o insuficients? ... Cosa que no passa amb els joves d’aquestes ciutats que poden seguir residint a casa seva.
És evident que al Sud de Catalunya, al igual que a l’Oest, el Nord i d’altres zones, no hi ha cap tipus de problema d’abastament d’aigua. El dèficit hídric el pateix la zona metropolitana de Barcelona i, en menor mesura, el Camp de Tarragona. Així, si ja se’ns demana ser solidaris amb les aportacions de cabals, perquè hauríem de pagar per unes infrastructures que no utilitzarem?
I per acabar una darrera pregunta: “¿Algú s’ha plantejat mai ajudar a pagar als ciutadans de les Terres de l’Ebre el sobrecost que suposa, per exemple, que els nostres fills vagin a estudiar a Tarragona, Barcelona i fins i tot Girona (transport, allotjament, etc.) quan les beques d’estudis són nul•les o insuficients? ... Cosa que no passa amb els joves d’aquestes ciutats que poden seguir residint a casa seva.
divendres, 22 d’agost del 2008
VOLUNTARIAT I PICARESCA, LES DUES CARES DEL DOLOR
Mentre diversos equips de voluntaris, molts d’ells de la Creu Roja, s’han desplaçar a Madrid per ajudar als familiars de les víctimes del l’accident aeri, altra gent intenten estafar als ciutadans demanant-los diners per ajudar, precisament, a aquests familiar.
Efectivament, avui ho ha publicitat la policia autonòmica i ja ha sortit per diversos mitjans de comunicació que, un grup d’estafadors, està demanant aportacions econòmiques per tal d’ajudar a les famílies de les víctimes de l’accident d’abans d’ahir a Madrid. I és que la picaresca no té límits...
Mentre, voluntaris especialistes en psicologia, medicina, fisioteràpia, etc., s’han desplaçat a Madrid per tal de donar suport a aquests familiars, així com ajudar-los en altres tasques no menys importants.
Un d’aquests voluntaris, m’ho ha confirmat ell mateix, és l’amic Paco Túnez, voluntari de l’assemblea local de la creu Roja de Tortosa.
Precisament aquest matí he intentat trucar-lo i ha rebutjat la meva trucada. Moments més tard m’ha enviat un missatge dient-me que ja em trucaria ell, que en aquells moments necessitava descansar.
I és que les tasques de suport a tots els familiars i amics dels 153 difunts ha de ser una labor molt dura. Si ja és difícil treballar en unes condicions de dolor extrem i desolació, hi ha que sumar-li en aquest cas la magnitud de la tragèdia amb centenars (per no dir milers) de persones totalment desconsolades davant la irreparable pèrdua d’un ser estimat (i en algun cas, segurament, més d’un)
Des d’aquí vull donar-los tot el meu alè a tots els voluntaris de forma infatigable i desinteressada estan acompanyant en aquestes hores baixes a tota una multitud de persones totalment abatudes.
Efectivament, avui ho ha publicitat la policia autonòmica i ja ha sortit per diversos mitjans de comunicació que, un grup d’estafadors, està demanant aportacions econòmiques per tal d’ajudar a les famílies de les víctimes de l’accident d’abans d’ahir a Madrid. I és que la picaresca no té límits...
Mentre, voluntaris especialistes en psicologia, medicina, fisioteràpia, etc., s’han desplaçat a Madrid per tal de donar suport a aquests familiars, així com ajudar-los en altres tasques no menys importants.
Un d’aquests voluntaris, m’ho ha confirmat ell mateix, és l’amic Paco Túnez, voluntari de l’assemblea local de la creu Roja de Tortosa.
Precisament aquest matí he intentat trucar-lo i ha rebutjat la meva trucada. Moments més tard m’ha enviat un missatge dient-me que ja em trucaria ell, que en aquells moments necessitava descansar.
I és que les tasques de suport a tots els familiars i amics dels 153 difunts ha de ser una labor molt dura. Si ja és difícil treballar en unes condicions de dolor extrem i desolació, hi ha que sumar-li en aquest cas la magnitud de la tragèdia amb centenars (per no dir milers) de persones totalment desconsolades davant la irreparable pèrdua d’un ser estimat (i en algun cas, segurament, més d’un)
Des d’aquí vull donar-los tot el meu alè a tots els voluntaris de forma infatigable i desinteressada estan acompanyant en aquestes hores baixes a tota una multitud de persones totalment abatudes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)