dissabte, 24 de gener del 2009
UN ALTRE CAS COM EL DE FIGO?
La casa blanca “espanyola” no passa per un bon moment. Encara què esportivament parlant han guanyat els dos darrers campionats de lliga, amb la presidència de Ramón Calderón, en el tema social han suspès cada vegada que han tingut que passar un “examen”. Primer ja va ser la victòria “in extremis” del dimitit mandatari blanc i tot l’enrenou dels vots per correu: què si eren o no vàlids? Fins i tot hi van tenir que intervenir els tribunals de justícia... Després va ser la darrera assemblea de socis compromissaris. L’existència “d’infiltrats” que ni tant sols eren socis de l’entitat, va ser negada per Calderón i la seva junta fins al darrer moment, quan ja les proves que ho evidenciaven no es podien amagar. Les declaracions de l’exsecretària, l’acomiadament d’homes que havien estat claus dintre de l’organigrama dels darrers anys etc.
Hi ha qui veia la ma de l’anterior mandatari Florentino Pérez i les ganes de retornar a la presidència del Madrid.
Ara s’ha obert l’etapa preelectoral i els hipotètics candidats (Carlos Sainz, Juan Villalonga, José Maria Aznar i el propi Florentino, són noms que sonen) busquen estratègies, complicitats i aliances de tota mena per a col•locar-se en una situació d’avantatge sobre els altres possibles competidors.
Tos recordem la primera presidència de Florentino i de la principal “arma” que va fer servir per guanyar les eleccions. Va anunciar que si guanyava ell, Luis Figo, el jugador portuguès que per aquell temps era l’estrella mediàtica del Barça, jugaria al Madrid. L’entorn del Barça va mostrar el seu escepticisme i pocs es creien que l’afirmació de Florentino fos veritat. Fins i tot el propi Figo ho desmentia una vegada i una altra. Però l’estratègia va funcionar. Florentino va contactar amb el representant del jugador i li va prometre que li “ompliria les butxaques” si aconseguia un precontracte del jugador amb ell i que només es faria efectiu en el cas de que guanyés. Per aquell temps, Florentino, no era el gran favorit i quasi ningú pensava que podria arribar a presidir l’equip merengue, ni tampoc el representant del jugador portuguès. Això sí, el contracte portava una clàusula de penalització per al cas de que el representant fes marxa enrera.
Al final tots sabem el que va passar: Florentino president del Madrid i Figo vestint la camiseta “immaculada”.
En aquests darrers dies està sonant una possible maniobra de les mateixes característiques amb el jugador Lionel Messi. Per sí o per no, ja hi ha gent, com Cayetano, humorista gràfic de l’Sport, que li aconsellar no firmar ni factures i menys si qui li demana porta ulleres fosques i té pinta de banquer...
És evident que entre el Barça i el Madrid hi ha una rivalitat de dècades. Des del cas Di Stefano que, també el Madrid va utilitzar totes les argúcies i les influències que tenia amb l’antic règim de Franco, per emportar-se al jugador cap al seu club, amb detriment del Barça, que en tenia quasi tots els números per fer-lo vestir amb la samarreta blaugrana. Però quasi sempre ha estat el Madrid qui ha guanyat les “batalles dels despatxos”. Així que faria bé Jan Laporta de blindar de la millor manera possible el qui avui està considerat el millor jugador del món i n’és el referent de l’equip de futbol. Sé que hi haurà incrèduls que pensaran que això no pot passar més... Per si de cas. Més val posar-hi remei ara que acabar-ho lamentant després!
divendres, 23 de gener del 2009
L’ESTAT DE DRET NOMÉS QUAN CONVÉ...
Quan la presidenta de la Comunitat de Madrid Esperanza Aguierre apel•la l’estat de dret per a proclamar la seva innocència en l’enrenou de l’espionatge a dirigents polítics del PP, inclosos membres del seu propi govern, per part del conseller de Justícia i Interior Francisco Granados, segurament no vol recordar la manera de com ella mateixa va arribar a la presidència.
Caldria remuntar-se al juny de 2003. El resultat de les eleccions del 25 de maig propiciava un pacte entre PSM i IU que els donaria, tan la presidència de l’assemblea de Madrid (parlament) com la de la comunitat autònoma (govern) Va ser llavors quan els diputats socialistes Eudardo Tamayo i Teresa Saez, absentant-se del seu escó parlamentari en el moment de la votació que havia d’elegir el president de l’assemblea, van donar dita presidència al PP en la persona de Concepción Dancausa en lloc del candidat del socialista Francisco Cabanco. Tota l’agitació política derivada d’aquest fet, va fer que es tinguessin que repetir les eleccions i, llavors si, Esperanza Aguirre va obtenir la majoria absoluta i amb ella, la presidència.
Aquests fets haurien estat possible gràcies a la intervenció d’empresaris immobiliaris suposadament propers a l’actual presidenta Esperanza Aguirre.
Llavors Dña. Esperanza va assumir la presidència de Madrid sense cap remordiment ni cap referència a l’estat de dret!
Caldria remuntar-se al juny de 2003. El resultat de les eleccions del 25 de maig propiciava un pacte entre PSM i IU que els donaria, tan la presidència de l’assemblea de Madrid (parlament) com la de la comunitat autònoma (govern) Va ser llavors quan els diputats socialistes Eudardo Tamayo i Teresa Saez, absentant-se del seu escó parlamentari en el moment de la votació que havia d’elegir el president de l’assemblea, van donar dita presidència al PP en la persona de Concepción Dancausa en lloc del candidat del socialista Francisco Cabanco. Tota l’agitació política derivada d’aquest fet, va fer que es tinguessin que repetir les eleccions i, llavors si, Esperanza Aguirre va obtenir la majoria absoluta i amb ella, la presidència.
Aquests fets haurien estat possible gràcies a la intervenció d’empresaris immobiliaris suposadament propers a l’actual presidenta Esperanza Aguirre.
Llavors Dña. Esperanza va assumir la presidència de Madrid sense cap remordiment ni cap referència a l’estat de dret!
dijous, 22 de gener del 2009
EL PP TRONTOLLA A MADRID
Les baralles polítiques entre els dos màxims líders del PP madrilenys han arribat al seu moment més àlgid.
Si féssim una mica d’història, podríem veure com les discrepàncies entre Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid i Alberto Ruiz-Gallardón, alcalde de la capital d’Espanya, venen de lluny i no es només pel control de Caja Madrid i tot l’entramat d’interessos econòmics i polítics que comporta el control d’aquesta entitat.
De totes formes penso que l’ambició de Dña. Esperanza no te límits. I a l’hora d’analitzar la situació s’ha de tenir en compte. Mentre Ruiz-Gallardón sap que avui per avui liderar el PP nacional i tenir opcions de presidir el govern espanyol li és impossible, ja que la seva posició, sense separar-se molt de la doctrina del PP, és d’un tarannà molt més obert i liberal i no compta amb massa suports, Aguirre, pensa tot el contrari. És una fidel reflex de l’ala més dura i conservadora dels populars i si el passat mes de juny no va presentar-se per a disputar la presidència nacional a Rajoy va ser més per prudència que per una altra cosa. Presentar-se era cremar-se! Els principals barons van manifestar públicament el suport al seu president nacional i Dña. Esperanza sabia que anava cap a una derrota cantada. Però, segurament, Aguirre esperava el seu torn. D. Mariano, tard o d’hora caurà. Ni José Maria Aznar que el va proposar el seu dia li té ja confiança. Una altra derrota electoral (encara que sigui per un estret marge) precipitaria la seva caiguda. Llavors, la guerra per la seva successió serà demolidora i Aguirre sap que aquí té les seves possibilitats.
Sense assegurar res, ja que això ho haurà d’esbrinar la justícia, els llargs tentacles de Dña. Esperanza bé podrien estar darrera de l’escàndol que esquitxa al seu conseller de la Presidència, Justícia i Interior Francisco Granados. Aquest té al seu servei una sèrie de persones que havien estat membres dels cossos i forces de seguretat de l’estat que han fet feines de seguiment i espionatge a determinats alts càrrecs, tant de la Comunitat com de l’Ajuntament. En el cas de Manuel Cobo, vice-alcalde de Madrid, pareix que estaria confirmat. Però també sembla que està al darrera del seguiment a Ignacio González, vice-president de la comunitat.
En bona lògica, Gonzàlez vol saber qui pagava els espies i si se’ls pagava o no amb diner públic. I aquí seria on Dña. Esperanza no podria dir que no sabia res de tot aquest enrenou. A darrera hora d’avui també es parlava d’un altre càrrec espiat, en aquest cas d’Alfredo Prada que també va ser conseller d’Aguirre i que va ser destituït quan va acceptar entrar a l’executiva de Rajoy, després de ser l'únic conseller del govern d'Aguirre que es va mostrar partidari del president nacional.
Però les trames de Francisco Granados van més enllà de l’estrictament polític i hi ha qui el relaciona amb una suposada màfia per controlar la nit madrilenya, es a dir, les sales de festa, discoteques, etc. La mort de joves en mans dels porters d’aquests establiments hauria estat el detonant per a que s’iniciessin les investigacions sobre que hi ha al darrera d’aquests interessos purament econòmics.
Evidentment Dña. Esperanza ho nega tot. Els seus consellers, en roda de premsa d’aquest mateix matí, també. Diuen que tot és un muntatge per derrocar a la presidenta... Però cada hora que passa es van sabent més coses i, segons es diu, la història ja ve de lluny. No explicaré res més, ja que el que pugui explicar en poques hores pot quedar desfasat i per això hi ha els mitjans de comunicació que, com el cas d’Internet, s’actualitzen constantment, com és el cas del diari digital el Plural.
Un altra cosa que es fa per part dels presumptament implicats és apel•lar l’estat de dret. Bé, caldria recordar com Esperanza Aguirre va arribar a la presidència de la comunitat: gràcies al vot de Tamayo i Saez que després es sabria que van estar “comprats” pel PP i de repetir unes eleccions que, llavors sí, guanyava el Partit Popular.
Per tot això, veig incert predir el futur dels càrrecs del PP, sobre tot el d’Esperanza Aguirre. Qui em diu a mi que dintre d’un temps pugui sortir reforçada i aspirar a tot. És la forma d’actuar de la dreta i que la fa diferent a l’esquerra on, un cas així, seria definitivament la tomba política dels implicats en tot l’enrenou. Fins i tot sent, finalment, innocents!
Si féssim una mica d’història, podríem veure com les discrepàncies entre Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid i Alberto Ruiz-Gallardón, alcalde de la capital d’Espanya, venen de lluny i no es només pel control de Caja Madrid i tot l’entramat d’interessos econòmics i polítics que comporta el control d’aquesta entitat.
De totes formes penso que l’ambició de Dña. Esperanza no te límits. I a l’hora d’analitzar la situació s’ha de tenir en compte. Mentre Ruiz-Gallardón sap que avui per avui liderar el PP nacional i tenir opcions de presidir el govern espanyol li és impossible, ja que la seva posició, sense separar-se molt de la doctrina del PP, és d’un tarannà molt més obert i liberal i no compta amb massa suports, Aguirre, pensa tot el contrari. És una fidel reflex de l’ala més dura i conservadora dels populars i si el passat mes de juny no va presentar-se per a disputar la presidència nacional a Rajoy va ser més per prudència que per una altra cosa. Presentar-se era cremar-se! Els principals barons van manifestar públicament el suport al seu president nacional i Dña. Esperanza sabia que anava cap a una derrota cantada. Però, segurament, Aguirre esperava el seu torn. D. Mariano, tard o d’hora caurà. Ni José Maria Aznar que el va proposar el seu dia li té ja confiança. Una altra derrota electoral (encara que sigui per un estret marge) precipitaria la seva caiguda. Llavors, la guerra per la seva successió serà demolidora i Aguirre sap que aquí té les seves possibilitats.
Sense assegurar res, ja que això ho haurà d’esbrinar la justícia, els llargs tentacles de Dña. Esperanza bé podrien estar darrera de l’escàndol que esquitxa al seu conseller de la Presidència, Justícia i Interior Francisco Granados. Aquest té al seu servei una sèrie de persones que havien estat membres dels cossos i forces de seguretat de l’estat que han fet feines de seguiment i espionatge a determinats alts càrrecs, tant de la Comunitat com de l’Ajuntament. En el cas de Manuel Cobo, vice-alcalde de Madrid, pareix que estaria confirmat. Però també sembla que està al darrera del seguiment a Ignacio González, vice-president de la comunitat.
En bona lògica, Gonzàlez vol saber qui pagava els espies i si se’ls pagava o no amb diner públic. I aquí seria on Dña. Esperanza no podria dir que no sabia res de tot aquest enrenou. A darrera hora d’avui també es parlava d’un altre càrrec espiat, en aquest cas d’Alfredo Prada que també va ser conseller d’Aguirre i que va ser destituït quan va acceptar entrar a l’executiva de Rajoy, després de ser l'únic conseller del govern d'Aguirre que es va mostrar partidari del president nacional.
Però les trames de Francisco Granados van més enllà de l’estrictament polític i hi ha qui el relaciona amb una suposada màfia per controlar la nit madrilenya, es a dir, les sales de festa, discoteques, etc. La mort de joves en mans dels porters d’aquests establiments hauria estat el detonant per a que s’iniciessin les investigacions sobre que hi ha al darrera d’aquests interessos purament econòmics.
Evidentment Dña. Esperanza ho nega tot. Els seus consellers, en roda de premsa d’aquest mateix matí, també. Diuen que tot és un muntatge per derrocar a la presidenta... Però cada hora que passa es van sabent més coses i, segons es diu, la història ja ve de lluny. No explicaré res més, ja que el que pugui explicar en poques hores pot quedar desfasat i per això hi ha els mitjans de comunicació que, com el cas d’Internet, s’actualitzen constantment, com és el cas del diari digital el Plural.
Un altra cosa que es fa per part dels presumptament implicats és apel•lar l’estat de dret. Bé, caldria recordar com Esperanza Aguirre va arribar a la presidència de la comunitat: gràcies al vot de Tamayo i Saez que després es sabria que van estar “comprats” pel PP i de repetir unes eleccions que, llavors sí, guanyava el Partit Popular.
Per tot això, veig incert predir el futur dels càrrecs del PP, sobre tot el d’Esperanza Aguirre. Qui em diu a mi que dintre d’un temps pugui sortir reforçada i aspirar a tot. És la forma d’actuar de la dreta i que la fa diferent a l’esquerra on, un cas així, seria definitivament la tomba política dels implicats en tot l’enrenou. Fins i tot sent, finalment, innocents!
dimecres, 21 de gener del 2009
TECLES I PILARS
Escoltava aquest matí a la ràdio, concretament a la Cadena SER en la desconnexió que fan abans de donar les notícies de les 8, que l’ajuntament de Tarragona, a partir d’ara, becarà a per vida totes les nenes que, al néixer, els hi posin el nom de Tecla. També es pot llegir la notícia a Internet, a la pàgina de la Televisió de Catalunya.
Tecla és la patrona de Tarragona i encara que en un altre temps fos un nom prou comú entre les dones tarragonines, en les darreres dècades ha entrat en desús. No entraré a valorar si el nom és més o menys bonic, simplement, i ho deixarem així, ha pasta de moda.
La notícia seguia dient que, la mesura ja ha creat certa controvèrsia. I no es d’estranyar. A mi, per exemple, se m’acudeixen un parell. Primer, el foment d’un nom, en principi, molt vinculat a la religió per tractar-se, com he dit abans, de la patrona de Tarragona. Un altra cosa seria la costum o per motius culturals, però crec que no és el cas.
I si es dóna a les "tecles" perquè no als Magí. Si santa Tecla és la patrona, St. Magí és el patró, per la qual cosa hi ha una discriminació, ja no entre els patrons, que m’importa poc, sinó entre els qui neixen nenes o nens. Si estem dintre d’una societat igualitària on la paritat entre dona i home és l’objectiu en molts de llocs (polítics, directius d’empreses, etc.), la impossibilitat dels mascles a l’hora d’obtenir aquestes beques, seria, per a mi, un tracte discriminatori. O és que algú posarà al seu fill Teclo. Llavors, tindrien dret a l’ajut?
Em van contar ja fa molts d’anys que a Saragossa, a les nenes que naixien el 12 d’octubre, festivitat de la Mare de Déu del Pilar i els hi posaven aquest nom, també l’ajuntament els hi donava una medalla amb la imatge de la seva patrona. Evidentment el nom de Pilar o Pili, no està tant en desús, avui en dia encara en conec unes quantes i no cal que tinguin arrels aragoneses. I suposo que a Saragossa encara deu de ser un dels noms més comuns entre les femelles d’aquella ciutat.
Em van seguir explicant que, un 12 d’octubre, va néixer un mascle i el seu pare, per tal d’obtenir l’obsequi de l’ajuntament li va posar Pilaro! Hi ha noms que poden arribar a marcar a un per tota la vida i, en aquest cas, segurament li va passar.
Quan érem petits, preguntàvem: Saps qui és el “colmo” d’un pianista? Tenir una dona que es digui Tecla i que la toquin tots menys ell!
Tecla és la patrona de Tarragona i encara que en un altre temps fos un nom prou comú entre les dones tarragonines, en les darreres dècades ha entrat en desús. No entraré a valorar si el nom és més o menys bonic, simplement, i ho deixarem així, ha pasta de moda.
La notícia seguia dient que, la mesura ja ha creat certa controvèrsia. I no es d’estranyar. A mi, per exemple, se m’acudeixen un parell. Primer, el foment d’un nom, en principi, molt vinculat a la religió per tractar-se, com he dit abans, de la patrona de Tarragona. Un altra cosa seria la costum o per motius culturals, però crec que no és el cas.
I si es dóna a les "tecles" perquè no als Magí. Si santa Tecla és la patrona, St. Magí és el patró, per la qual cosa hi ha una discriminació, ja no entre els patrons, que m’importa poc, sinó entre els qui neixen nenes o nens. Si estem dintre d’una societat igualitària on la paritat entre dona i home és l’objectiu en molts de llocs (polítics, directius d’empreses, etc.), la impossibilitat dels mascles a l’hora d’obtenir aquestes beques, seria, per a mi, un tracte discriminatori. O és que algú posarà al seu fill Teclo. Llavors, tindrien dret a l’ajut?
Em van contar ja fa molts d’anys que a Saragossa, a les nenes que naixien el 12 d’octubre, festivitat de la Mare de Déu del Pilar i els hi posaven aquest nom, també l’ajuntament els hi donava una medalla amb la imatge de la seva patrona. Evidentment el nom de Pilar o Pili, no està tant en desús, avui en dia encara en conec unes quantes i no cal que tinguin arrels aragoneses. I suposo que a Saragossa encara deu de ser un dels noms més comuns entre les femelles d’aquella ciutat.
Em van seguir explicant que, un 12 d’octubre, va néixer un mascle i el seu pare, per tal d’obtenir l’obsequi de l’ajuntament li va posar Pilaro! Hi ha noms que poden arribar a marcar a un per tota la vida i, en aquest cas, segurament li va passar.
Quan érem petits, preguntàvem: Saps qui és el “colmo” d’un pianista? Tenir una dona que es digui Tecla i que la toquin tots menys ell!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)