DEL BARÇA MÉS QUE UN CLUB A UN EQUIP MÀGIC

Ahir, en acabar el partit (un partit que va durar més de 90 minuts, ja que cal comptar tota la cerimònia de lliurament de trofeus i també la celebració del Barça), vaig escriure un petit comentari al blog. Acabava dient que parlaria de Cristiano Ronaldo.
Ahir no tocava. La nit d’ahir era per a gaudir-la. Per viure el moment. Un moment que, juntament amb tants d’altres, el “reviurem” molts de cops a la nostra vida. Després del històric 2-6 al camp del nostre etern rival, vaig opinar, con tants d’altres, que un resultat semblant tardarem en veure’l. Només solen passar cada 25 o 30 anys... Del 0-5 al 2-6 o de 1974 a 2009! Seria un goig poder-ne viure un cada any, però sembla una mica difícil per no dir impossible.
Al Manchester Unitet va mostrar-se al meu parer, com el gran equip que és. Només cal mirar el percentatge de possessió de pilota per a comprovar-ho: sobre un 52 a 48 a favor del Barça. Aquest any, el Barça, amb rivals d’extraordinària entitat ha assolit percentatges propers al 70 %. Però el Manchester era el vigent campió de la Champions i, sobre el camp, ho va demostrar. Sobre tot en els primers 10 minuts o, Ronaldo i els seus van arribar en suficient claredat 5 cops davant de la porteria de Valdés mentre que el Barça encara no s’havia apropat a la de Van der Sar. Cristiano es va reivindicar com un davanter perillós. Sobre tot a pilota parada, amb els desmarcades i regats.
Però passats aquests 10 minuts i amb l’arribada del gol d’Eto’o (qui ens ho hauria de dir amb el pèssims partits que estava jugant darrerament), el Barça va començar a rutllar i el Manchester fa anar afluixant poc a poc. Fins l’èxtasi del gol de Messi. Faig un parèntesi. No sé si heu vist avui al Periódico la foto del remat de cap de l’argentí i la cara del porter holandès; tot un poema, ja que només sortir la pilota del cap de Leo, Van der Sar veu que ja és gol. Tanco parèntesi. I aquest va ser el final dels anglesos. A partir de llavors només hi va haver un equip sobre el terreny de joc: el Barça. I amb un equip on s’acaba més aviat de nomenar els jugadors que no eren de la cantera que no dels que s’han format a la ‘Masia’: 7!!
I va ser llavors quan Cristiano Ronaldo va mostrar la seva pitjor cara. La del nen cregut i malcriat. Com sé sol dir: “Li han dit ‘guapo’ i s’ho ha cregut”. Un bon jugador per al Real Madrid! No desentonaria amb Ramos, Guti i companyia... Ronaldo, ahir, va merèixer ser expulsat. Les dues entrades a Puyol eren de targeta... A la primera l’àrbitre no li va voler ensenyar!
Ronaldo, el considerat fins ara el ‘millor jugador del món’, al menys de forma ‘oficial’, va veure com el joc de Messi el superava. Messi va demostrar tenir molts més recursos de Ronaldo i un millor toc de pilota que el portuguès. És comparable a dos jugadors de tennis. Un domina les pistes ràpides i l’altre és un mestre de la terra batuda. Aquest darrer, normalment, ha de tenir molt més repertori de cops que l’altre que basa el seu joc en el servei i la boleia...
Segurament Messi serà considerat a partir de la propera tardor, de forma oficial, el millor jugador d’Europa. Oficiosament, de ben segur que ja ho és des de fa temps... Amb el permís d’Iniesta i Xavi (que va ser nomenat el millor jugador de la final) Però aquests no són ni brasilers ni argentins. Un és de Fuentealbilla (Albacete) i l’altre català de Terrassa. Però no només aquests van brillar amb llum pròpia. Què em dieu del propi Puyol? O Piqué? Quin gran descobriment el de Piqué!
En resum, un Barça de somni!!

BARÇA, BARÇA, BARÇA!!!

El crit culer més repetit és: Barça, Barça, Barça!!! Aquest dia, aquest any, és l’any del 3. En acabar el partit he enviat un parell de missatges on deia: 3 de 3 i 3. Tres títols (copa, lliga i champions, com diu la coneguda cançó dels de Crackovia) i 3 copes d’Europa!!! És un any de somni. Un any per a guardar i recordar. De moment ja he aconseguit diversos DVD’s (un d’ells el 2-6 al camp del Madrid) Crec que aquesta victòria té quasi tan de mèrit per als barcelonistes com la champions d’avui. Si més no, va ser clau per a donar-nos la lliga. Si el Madrid ens hagués guanyat, potser ho hauria canviat tot.
Però avui és un dia de felicitat i celebració.
Crec que per damunt de tot s’ha de felicitar a Pep Guardiola i a tots i cada un dels jugadors de l’equip. Els que han jugat i els no ho han fet per lesió o per una altra cosa. Dies com avui tots són importants.

Tant màgic és el número 3 aquest any que caldria proposar canviar, encara que només fos per uns dies, una senyera amb 3 barres roges, com la que tenen a Foix. Seria l’homenatge de Catalunya al nostre Barça.
(Demà parlaré de Cristiano Ronaldo)
Felicitats Barça i felicitats Barcelonistes!!!

TE RECUERDO AMANDA (VICTOR JARA)

Avui he llegit al diari Público que havien detingut els assassins del cantautor xilé Victor Jara. A la seva memòria.

KEITA FARÀ D’ALIAU?

I qui és Aliau? Us preguntareu. Xavi Aliau va ser un jugador que va passar per totes les categories inferiors del CF Amposta. Jugava en el mateix equip que el meu fill gran. Quan van ser infantils de segon any, van ser campions del seu grup, la qual cosa donava opció a jugar la fase provincial per mirar de pujar de categoria.
Aliau avia jugat sempre d’extrem esquerre (Keita és mig esquerrà), però per a jugar la final, l’entrenador, Pedro García, més conegut com el “teniente” (ja que aquesta era la seva graduació a la Guardia Civil), li va dir que tenia que jugar de lateral esquerre. Aliau no volia jugar en aquesta posició, ja que hi ha molta diferència entre “construir” joc (on és precís un toc de pilota de qualitat) al de mirar que no et passi el davanter amb la pilota controlada ni tampoc la pilota. Una forma molt més “destructiva” de jugar a futbol.
Pedro García va tenir un germà que va jugar a la primera divisió nacional amb l’Elche, CF i ell era (i és) un gran entrenador. Després d’entrenar en les categories inferiors de l’Amposta va entrenar als primers equips de l’Aldeana, i de l’Ulldecona (no recordo si a d’altres equips) Una de les virtuts de Pedro García és la psicologia. Ell sabia convèncer els seus jugadors com ningú per a que al camp rendissin al màxim. A Aliau el va convèncer dient-li que “Sí li deia d’ocupar aquell lloc de responsabilitat era perquè confiava amb ell i la feina que podia fer a l’hora de parar els seus rivals esportius”.
L’infantil de l’Amposta va trobar-se a la final jugada al camp del Santa Bàrbara amb el Dertusa, campió de l’altre grup. Devia de ser el mes de maig de l’any 1997. Era el darrer obstacle per proclamar-se campions provincials. Alia tenia que veure’s les cares amb Llorca (el fill d’Enric Llorca que a la vegada era l’entrenador de l’equip) Com diu el tòpic, el Dertusa va guanyar de penal injust en el darrer minut del partit (0-1) Precisament el penal li va fer Aliau a Llorca. Per als espectadors de l’Amposta que estàvem veient el partit, l’àrbitre no l’hauria d’haver xiulat mai, ja que Aliau no va tocar a Llorca, però aquest es va deixar caure dintre de l’àrea contrària. Xavi Aliau va dir que ell no l’havia tocat.
El dia de la festa de final de temporada, Pedro Garcia encara li va preguntar a Aliau si havia fet penal sobre el jugador del Dertusa. Li va tornar a dir que “no”. Xavi Aliau sempre s’ha mantingut en la mateixa postura: el penal no va existir.
Avui Guardiola ha demanat Keita que faci de defensa esquerra i miri d’aturar a Cristiano Ronaldo. El paper que li ha encomanat no és fàcil, però penso que Keita se’n pot sortir a la perfecció. En els darrers partits jugats per Abidal, la veritat és que el vaig veure molt fluix, per la qual cosa espero i desitjo que Keita pugui superar el joc del francès. Només espero que, com el cas d’Aliau, no li acabi fent penal a Ronaldo (i menys que aquest sigui injust)
Aquesta nit, jugui qui jugui, que guanyi el Barça! Visca el Barça!!