ELS 6 ESTATUTS D’AUTONOMIA DE “CATALUNYA”

Una de les avantatges que ens va portar el món de la informàtica van ser els programes de tractament de textos. Una de les funcions que tenen incorporades és la de “cortar y pegar”. Així, quan vols incorporar un text d’un escrit a un altre, només cal seleccionar-lo, tallar-lo i pegar-lo allí on vols. Certament no acabo de descobrir res a ningú. Tothom que llegeix aquestes línies sap del que estic parlant i, segur, ho ha fet més d’un cop.
Però mentre un equip d’experts de diferents partits polítics miraven d’elaborar un complex Estatut d’Autonomia de Catalunya, el segon després de la dictadura de Franco i el restabliment de la democràcia, d’altres comunitats autònomes (Andalusia, Aragó, Balears, Castellà Lleó i València) elaboraven els seus texts estatutaris a partir del projecte català, utilitzant, en molts d’articles els ja conegut “cortar y pegar”. Així articles sencers van ser incorporats als nous tests, això si, abans els van tenir que traduir al castellà o, fins i tot, al valencià que, com tots sabem és una llengua “molt diferent al català que parlem aquí”.
Així ho reconeixia el ministre de Justícia Francisco Caamaño i ho donava com una de les excuses per a “justificar” el retard en que, el Tribunal Constitucional, ha de dictaminar sobre el recurs interposat pel Partit Popular. Curiosament, Castella Lleó, el País Valencià estan governades pel PP i també les Illes Balears per aquella època. O sigui, algunes coses que no troben bé que fiqui la norma bàsica de Catalunya, els apareix perfecte que vinguin a d’altres text estatutaris.
Caamaño diu que la resolució de l’alt tribunal posarà les bases d’una nova relació entre l’estat central i les comunitats que integren el país i que farà “que es reinterpreti la Constitució”.
No és que em preocupi que la Constitució tingui diverses lectures, però crec que hauria de deixar clar d’una vegada per totes on acaben els interessos de l’estat i on comencen les de les autonomies. Sinó, depenent del grup majoritari que configuri el Tribunal Constitucional, dependrà de que els seus veredictes tinguin una determinada resolució un altra. O sigui, donin més grau d’autonomia a les comunitats o se’n reservi l’estat unes determinades competències.
Cal pensar que el sistema actual no és el més idoni per a un estat de les autonomies (jo no m’atreveixo a dir federal!), ja que, tal com està ara, els poders de l’estat sempre es guardaran les competències que consideraran bàsiques.
Així, l’oportunitat que ara té, no només l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i els altres 5 estatuts més que, com el català, aspiren a millorar els seus sistemes de finançament i les seves competències, moltes d’elles fonamentals per a un autogovern complet (tampoc m’atreveixo a dir autodeterminació), davant d’una sentència restrictiva (o retallada), potser tardaran uns quants governs més a tenir una nova oportunitat que els reconegui els drets fonamentals que reclamen.
També es desprèn de les declaracions de Caamaño que, segons sigui el veredicte del TC, Catalunya es veurà més legitimada en reclamar l’autodeterminació i, en un termini segurament una mica més llarg, fins i tot, plantejar-se la independència.

COMPLOT D'ESTAT

Després de les darreres manifestacions de Ricardo Costa, número 2 del PP valencià i un dels imputats de la trama Gürtel valenciana donant la culpa de tot al propi president del govern Rodríguez Zapatero, el Periódico de Catalunya d’avui ja parla obertament de “complot d’estat. En aquests moments ja s’està parlant més de les acusacions sobre els punxades telefòniques que va denunciar sense proves el PP que no dels milions que, presumptament van servir per a finançar el PP i a alguns dels seus dirigents i que es coneix com el cas Gürtel.
L’any 36, la dreta espanyola que no pair la derrota soferta a les urnes per part del Front Popular i, valent-se de l’exercit, va donar un cop d’estat que va portar Espanya a una guerra civil i, finalment la derrota definitiva de la II República.
Ara, els hereus d’aquella dreta es valen dels mitjans de comunicació de controlen per a que els facin d’altaveus i van culpant de tots els mals del país a l’actual govern que, per dues vegades consecutives ha estat capaç de guanyar-los en unes eleccions generals.
L’exercit s’ha modernitzat. Avui en dia és difícil escoltar veus que s’alcin en contra del govern. La dreta representada pel Partit Popular, no! Segueix sent una dreta dura que ja mana a tot arreu i només li manca la cirereta del pastís que és el govern de la nació.
No fa gaires dies os deixava entreveure les paraules que l’alcalde de Getafe i actual president de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies va dedicar els qui voten al PP. Els va dir “tontos del cul!”.
Jo ho dic també ara i aquí. Qui es deixarà influenciar per l’enrenou i acabarà votant el PP com aquest pretén, serà “un tonto del cul!”. Ja coneixem el que va passar a Madrid amb el cas de Tamayo i Saez i que va fer repetir les eleccions a la comunitat que, finalment van acabar donant la majoria absoluta a l’Esperanza Aguirre...
I mentre, d’altres dirigents com Arturo Mas, s’està fregant els mans en veure el que passa als dos grans partits estatals: “A río revuelto, ganancia de pescadores...”.

FESTES MAJORS AMPOSTA 2009. PREGÓ

L’acte més solemne de les festes d’una ciutat o poble és, precisament, el que dóna el tret de sortida “oficial”. I aquest no és un altre que la proclamació de les pubilles i pubilletes y, com no, el pregó de festes.
Ahir, autoritats i ciutadans, puntualment, es retrobaven un any més per començar la festa major. Una festa que, com sempre, està plena d’il•lusió i ganes de passar-ho bé, sobre tot per a les pubilles que representen la societat ampostina, més enllà de la pròpia entitat que els ha escollit.
El pregoner, tot un luxe. A més de ser ampostí (després ho matisaré), és una persona que significa l’esforç de la superació i com, amb voluntat, es poden assolir fites importants. Aquest any, el escollit per a fer el pregó de la festa major d’Amposta ha estat Bienvenido Front, “Bienve” per a la seva família, amics i propers. Bienve no va néixer a Amposta, però els seus pares, com ell va dir “van tenir l’encert d’establir-s’hi”.
Va arribar a Amposta des de molt menut i va créixer jugant pel barri de la Vila i tirant-se als canals i també, més tard, al riu Ebre. Sense dubte, aquests fets, l’han marcat per sempre. Bienve, a més de ser timoner i remer al Club Nàutic Amposta, des de fa uns 25 anys, es dedica professionalment a entrenar remers. No disposo de la llarga llista de títols i medalles que han assolit els seus deixebles, moltes, però això, ahir per la tarda, no era el més important... Van voler acompanyar el pregoner el president de la Federació Catalana de Rem, i els presidents dels clubs nàutics d’Amposta i Tortosa, així com d’altres persones relacionades amb aquest esport. (Em va parèixer que, durant el pregó i quan anava nomenant-los, els anava mirant, entre ells, l’únic català que ha assolit una final olímpica, Toni Merín)

Com va dir ell mateix, no va néixer a Amposta, però Amposta el va fer fill adoptiu, tal com va recordar l’alcalde i encara és: “Un dia vol tornar a viure aquí, d’on és la seva dona i on van néixer els seus dos fills”.
Ja passant al pregó, per explicar-lo només caldria dir que va ser “un pregó molt emotiu”. Bienve no va llegir el seu pregó tal i com acostumen a fer la majoria de pregoners. Només, de tant en tant, es posava les ulleres per anar seguit el guió que, prèviament havia establert. Ni falta que li feia! Es va dedicar a fer a explicar com va transcórrer la seva vida, que no era res més de com es vivia a Amposta per aquells anys.
El moment més emotiu (fins i tot, com li vaig reconèixer, fins a mi em va caure la llagrimeta) va ser quan va anomenar a la seva dona Otília i com van posar-se anar junts. Bienve, aquí, no es va poder aguantar i se’l va veure molt emocionat. El públic, que se’n adonà, li dedicar una calorosa ovació. Després també es va emocionar una mica al recordà els seus pares. També va recordar els seus amics i moltes més persones que van significar alguna cosa a la seva vida: veines, companys, entrenadors, esportistes d'altres esports, etc.

En acabà, el públic i autoritats, van acabar en peus aplaudint un, encara, emocionat Bienbe. Va ser, sense cap mena de dubte, el millor pregó escoltat en molts d’anys.
En acabar i com és tradició, la comitiva es va dirigir cap el passeig Canal on, al costat de l’Institut Ramon Berenguer IV, s’instal•la una “mascletà” i que, el pregoner, té l’honor d’encendre.

L’anècdota. L’alcalde d’Amposta lluïa a la solapa de la seva americana l’antic escut d’Amposta i per tant, no oficial. No puc assegurar si va ser el vestit que va portar en el darrer acte de commemoració del centenari i que va ser la simulació de la càrrega de resistència del pont i en el que també el portava (al menys hi havia l’excusa) Però ahir em va parèixer un despropòsit.
La bandera espanyola no estava penjada del seu pal.

ESPÈCIES INVASORES

La darrera plaga coneguda afecta d’una manera molt directa el nostre territori, sobre tot el del delta de l’Ebre. M’estic referint al caragol invasor que es menja l’arròs durant la seva primera fase de creixement. Com totes les plagues, la colonització és ràpida i en poc temps ha ocupat una bona part dels arrossars.
Fins ara les notícies (com sempre sol passar) són contradictòries. Primer vaig sentir que es trobava en un indret prou controlat : per la zona de la bassa de les olles, entre l’Ampolla i Camarles. Després, el delegat d’Agricultura de la Generalitat, parlava de la meitat (aproximadament) de l’hemidelta N, aproximadament fins Deltebre. En canvi, aquest matí, la SER informava que ja hauria arribat a tots dels indrets del delta.
El orígens de la plaga, com sempre sol passar, són incerts, però tot apunta que la procedència podria ser un aquari domèstic.

El ja de per si fràgil ecosistema deltaic, un cop més es veu amenaçat per una espècie invasora. El cranc roig (o americà), ja farà prop de quaranta anys que va establir-se als desaigues, sèquies, etc. dels arrossars. També el musclo zebrat ha colonitzat bona part del riu Ebre, al menys des del pantà de Flix cap avall i en la seva expansió obstrueix canalitzacions i captacions d’aigua. L’origen (també incert) pareix que va poder arribar enganxat als casc d’alguna embarcació recreativa de les que es solen veure navegant pel riu.
Però encara hi ha més espècies invasores: el silur, originari de rius del centre i de l’Est d’Europa, com el Danubi. I no fa gaires anys, ho portaven alguns mitjans de la premsa escrita comarcal, fins i tot es va trobar una piranya. Menys mal que, pareix que no va tenir descendència... En aquest cas, el més que provable origen, també podria ser una peixera.

Els trets generalitzats de totes aquestes espècies invasores són la fàcil i ràpida adaptació al medi i la dificultat per eradicar-los.
Tothom sap que a la natura hi ha un equilibri entre les diferents espècies i que, normalment, viuen en una complerta harmonia. Però quan arriba l’invasor, no hi ha mecanismes naturals per eradicar-los abans de la seva reproducció i progressió territorial. Llavors fa necessària la intervenció del home.
El cranc roig americà, per exemple, fins ara no s’ha trobat una solució eficaç al problema. L’única au que se’ls menja és la gavina corsa. La gavina corsa és una espècie més petita que les seves “germanes” i la població mundial molt reduïda. Una bona part de la seva colònia es troba ubicada per la zona de les Salines de la Trinitat, a la punta de la Banya, dintre de la zona del Parc Natural del Delta, davant de la Ràpita.

La comercialització d’aquest crustaci no ha estat inviable. Restaurants com l’Estany que regenta Lluís Garcia va intentar introduir-lo a la carta ja fa uns anys, sense èxit. La car de l’animal és molt insípida i necessita acompanyar-se d’alguna salsa picant. Una mica com passa amb els calçots que, sense la salsa romesco amb la que se’ls acompanya, no tindrien l’èxit que ara tenen. Encara que em deia un que no es comparable una cosa i l’altra, que els crancs encara tenen molt menys sabor...
Segons el director dels SS.TT. d’Agricultura, diversos organismes de la Generalitat (Agricultura, Medi Ambient, etc.) estan mirant de trobar una substància innòcua per altres espècies i que no estigui prohibit per mirar de combatre’l. Va deixar entreveure que en un termini entre 10 dies i dues setmanes podrien començar-se a fer els tractaments.