(LA) PORTA!

Des de fa uns mesos Joan (Jan) Laporta només té dos objectius: acaba de la millor manera possible el seu mandat a can Barça i promocionar-se políticament.
Sense treure-li els mèrits en forma de títols obtinguts pel FC Barcelona en el període de la seva presidència, sobre tot en aquests darrers temps, el seu mandat no ha estat precisament un camí de roses.
Així, de sobte en citaré uns quants: la dimissió del seu primer vice-president, Sandro Rossell i que, de retruc, se’n van anar d’altres dirigents; el cas del seu cunyat Alejandro Echevarria, cap de seguretat del club i fill d’un membre de la Fundación Francisco Franco. Laporta ho va desmentir un grapat de vegades; la denúncia feta per un soci que l’obligà a anticipar les eleccions (si més no en compliment dels estatuts); una moció de censura i, finalment, l’afer dels espionatges a 4 dels 5 vice-presidents actuals i tot l’enrenou que s’ha produït en torn del director general de l’entitat Joan Oliver, màxim responsable d’haver manat el seguiment.
A principis de la setmana passada sortia a la premsa que 9 dels 17 directius que té el Barça estaven demanant el cap de Joan Oliver. Divendres, Laporta els convencia que calia donar-li un vot de confiança en forma de 600.000 euros a l’any més incentius. O sigui més de 100 milions de pessetes! I els incentius? És que també s’emporta una tant per títols aconseguits? Perquè gols no en fa ni tampoc dóna punts...
Simplement em sembla vergonyós.
Però seguint amb Laporta, darrerament quasi se l’està veient més com un dirigent d’un partit polític que com a president de la entitat associativa més important de Catalunya. Els flirtejos amb ERC però també amb els seus dissidents de Reagrupament.cat, el partit de Carretero, el posen en l’òrbita del catalanisme independentista. No obstant, en el congrés constituent de R.cat, se’l esperava i no va aparèixer i en els darrers dies se’l veu més al costat de Joan Puigcercós. Segurament perquè sap que tindrà més projecció política.
I no és que li critiqui que vulgui fer carrera política, ni molt menys, però no valent-se del Barça. I això no ho dic només jo, avui a l’apartat de “Les notes de Joan Tàpia”, al Periódico de Catalunya, li posa un “2”, precisament per això.
Sempre s’ha dit que el Barça és més que un club. Divendres un amic valencià em deia que era una religió. No n’estic d’acord. Per a mi és un sentiment! Però en torn d’aquest sentiment, el Barça ha aconseguit aplegar persones de diferents ideologies polítiques, posicions socials, religions i de diferents nacionalitats i nacions. A moltes d’aquestes persones l’independentisme català ni els va ni el ve i molts ni coneixent la “vida social” del màxim mandatari de l’entitat, però de saber-ho, hi hauria que “passaria olímpicament” i d’altres que farien com jo faig, el censurarien força.
En un terme molt més local, i deixant de costat l’episodi de la semifinal de la copa Catalunya a la Ràpita on, possiblement, va ser més culpa de Guardiola que d’ell, cal recordar que el passat diumenge, als actes de celebració del 50è aniversari de la penya barcelonista Joan Gamper (el fundador del club), a Amposta ni se’l va veure i només va assistir a l’Aldea a l’hora del àpat.
Potser els de la penya no ho consideren així, però per a mi va ser tot una desconsideració als socis i d’altres aficionats del FC Barcelona.
Laporta: veste'n ja! O... Porta!

100.000 ATURATS MÉS EN UN DIA

Si a l’àrea metropolitana de Barcelona es produïssin 100.000 aturats en un dia, seria la noticia que obriria les butlletins informatius de les diferents emissores de ràdio, el telenotícies de les cadenes de televisió i, al dia següent, ocuparia les principals capçaleres dels diaris.
Però si una empresa de les nostres terres fa una ERO i acomiada de cop 518 treballadors, a penes té incidència als mitjans de comunicació. Un exemple està en les portades dels diaris d’avui. Repassant el Kiosko a Internet, cap dels principals diaris, ni els econòmics porten fins les seves portades la notícia de que la Lear de Roquetes acomiada a pràcticament tota la seva plantilla de treballadors. Només el diari el Punt, de caire mol més local, ho porta com a titular de capçalera.
Però és que 518 treballadors a les Terres de l’Ebre és com si s’acomiadessin a Barcelona i les seves rodalies més de cent mil. La proporció seria ben bé aquesta! I no hi ha cap fàbrica per la zona de Barcelona que tingui tants treballadors...
Però, a més a més, si hagués passat això al cap i casal de Catalunya, els treballadors acomiadats, les seves famílies, els sindicats i molta més gent haurien fet una gran manifestació davant de les màximes institucions de Catalunya (presidència de la Generalitat, conselleria de Treball, etc.) fins que se’ls hi hauria promès algun tipus de contraprestació. Sinó veieu el que va passar amb la SEAT on el govern de la Generalitat no va parar fins aconseguir que l’Audi Q5 es fabriques aquí.
La pregunta és: És mouran els nostres polítics per a portar més indústries als nostres polígons? Perquè això sí, molt construir polígons industrials, però la majoria s’omplen de petites indústries i tallers de casa nostra. D’indústria arribada de fora, potent i que ocupi un gran nombre de ma d’obra qualificada, més aviat poca. És evident que cal formació, però els mòduls que es fan als diferents instituts quan s’acaba el batxillerat, per a què serveixen si després no es creen llocs de treball?
La Lear, o anteriorment Mai, era una empresa tocada de mort des de feia anys. Jo recordo quan estava al polígon del Baix Ebre, què és el que hi ha al costat de Campredó i també fabricaven a Ferreries a tocar del que avui és la C-12. Finalment van tancar aquestes plantes i es van traslladar a la carretera dels Reguers, a dalt mateix de Roquetes. Per a qui no ho desconegui, Lear fabricava components elèctrics per a cotxes i, darrerament, la planta de Roquetes només tenia un client, la Saab.
No cal ser cap expert en economia per veure que la manca de diversitat industrial pot acabar molt malament, com ha estat ara. Els empresaris han de garantir el lloc de treball dels seus empleats que, a la vegada, segurament, són una base fonamental per tirar endavant les seves respectives famílies. Per aconseguir-ho, els empresaris s’han d’espavilar a l’hora d’aconseguir nous clients que garanteixin, al menys, els llocs de treball de la fàbrica.
Però em temo que darrerament no ha estat així i que avui en dia, per als propietaris de Lear, fan molt més negoci traslladant les indústries a d’altres països on la ma d’obra és molt més barata.
Solució: no dependre tant del capital de fora i tenir aquí una indústria molt més potent. Però per això cal més investigació en nous productes. És el que se’n diu I+d+i (investigació, desenvolupament i innovació tecnològica), un d’aquells capítols dels Pressupostos Generals de l’Estat que ha sofert una forta retallada.
Així no podrem assolir mai un lloc destacat entre els països més importants del planeta...

(La fotografia és del diari el Punt)

CAS MILLET II (AGRUPACIÓ MÚTUA)

Quan encara els mitjans parles del “cas Millet” o el que és el mateix, el “cas de l’Orfeó Català-Palau de la Música”, sobre tot en referència a la Fundació Trias Fargas i a un més que possible finançament il•legal de CDC, de sobte se’n reobre un altre que jo he titulat “cas Millet II”, ja que fins no fa gaire, el mateix Fèlix Millet també presidia l’entitat que ara ha estat intervinguda per la Direcció General d’Assegurances del Ministeri d’Economia.
És d’aquelles notícies encara “calentes” que les has escoltat per la ràdio o per la televisió i que els diaris encara no n’han parlat. Si haguessin edicions de tarda, segurament que la premsa escrita ja en parlaria, però a aquest país no n’acostumen haver, a diferència d’altres països. Es tracta, encara no ho havia dit de l’Agrupació Mútua del Comerç i la Indústria, patrocinadora, per exemple de la fundació del FC Barcelona. Des de que Fèlix Millet en va deixar la presidència, l’havia presidit Josep Gonzàlez, el president de PIMEC (l’empresariat de la petita i mitjana empresa de Catalunya) i persona molt vinculat a CDC. Cal recordar que el Sr. González va inaugurar l’edició de l’any passat de Fira Amposta on, finalment, li va prendre el protagonisme Arturo Mas que, casualment, estava passant uns dies per la comarca del Montsià.
Si la memòria no em falla, aquest no ha estat el primer contratemps de l’Agrupació Mútua. Recordo que ja fa més de 20 anys, un dia va venir a veure’m un amic fill de Sant Jaume i veí de Santa Bàrbara i em va contar que el seu pare, comerciant, havia estat mutualista “tota la vida”, però que a l’hora de cobrar la pensió que li pertocava per dret, li van dir que no havien diners. Van ser molts els damnificats per aquella situació. Un dia vaig escoltar per la radio que s’havia creat una associació d’afectats per aquella pèrdua de drets. Hi va trucar però crec que no va aclarir res.
Caldrà esperar els propers dies, però cal tornar-se a preguntar: Què hi ha darrera d’aquest nou cas? Què passarà ara amb Agrupació Mútua? I tornarà a ha ver una vegada més un “tornar a començar"?

LA CULTURA DEL VI

Avui he escoltat primer i he llegit després que Departament de Salut “prohibeix per llei les barres lliures de begudes alcohòliques”, també anomenades amb l’anglicisme “happy hours” o hores felices) i he recordat que quan era jove estava de moda oferir a molts de balls per atreure públic allò que es dia “xampany a go-go”. No cal ni dir-ho que de xampany en tenia poc, ni cava, com aprenguérem a dir anys després, en tot cas es tractava de vi gasificat. Potser alguns sabran que bona part d’aquell xampany que es bevia a les nostres poblacions venia de Godall de uns fàbrica que tenia per nom “Campañera Monte-Caro” de la qual n’era propietari Ceferino Huerta Valdes, un asturià que es va casar al petit poble de la comarca del Montsià.
Per aquell temps “ingerir” begudes alcohòliques estava ben vist. Del pa amb vi i sucre que ens donava la mare per a berenar molts de dies (llavors no hi havia ni iogurts, ni “pastelets” ni res que se li aparegués) als primers “cubates” quan només tenien 12 o 13 anys. Als bars no hi havia cap cartell indicant la prohibició de vendre begudes alcohòliques a menors de 16 anys, com tampoc les hi havia de subministrar tabac als menors. Així és que quan anaves al bar amb els amics o a les revetlles de ball per festes majors o “quintos”, el més normal era prendre’t un cuba-libre. Mot més aviat que una cervesa! Jo la primera cervesa no la vaig demanar fins tenir 14 anys i va ser un dia que vaig anar amb un amic al cine. En autostop, evidentment...
Fins i tot la paraula xatejar volia dir una altra cosa: anar a prendre uns “xatos”. Avui en dia tota la joventut sap el que significa. Una cosa ben diferent: “parlar” per Internet amb els teus amics o amb alguna persona amb qui has connectat i amb qui, tal vegada, no coneixeràs mai.
Més cap aquí, era normal “anar de vins” amb els amics. Qui de Tortosa no recorda el carrer del pim-pom. Aquell que està situat quasi en front del mercat i que tenia un bar un costat i tres o quatre a l’altre i la gent anava entrant i sortint prenent una canya o un gotet de vi i alguna cosa per a picar. El Sant Pere, el Lesmes, etc. eren, provablement, els bars de tapes més coneguts de Tortosa.
Però poc a poc es va veure que l’alcohol era una de les causes fonamentals dels accidents de circulació. Cada vegada hi havia més cotxes per les carreteres i el nombre d’accidents augmentaven en quasi proporció geomètrica. També poc a poc millorava l’estat de les carreteres i els fabricants de cotxes els feien més i més potents. Calia fer alguna cosa per a frenar l’escalada de morts i, el que encara és pitjor, d’invalideses permanents. Així es van inventar els alcoholímetres, els radars, etc. Tot s’hi valia per evitar accidents. Encara que cal reconèixer amb el temps han sortit nous problemes: telèfons mòbils, MP3. I encara veus cotxes que van a velocitat desmesurada. I calia anar més lluny. Llavors es va imitar a d’altres països que ja havien posat en marxa el carnet per punts. Els resultats, afortunadament, són que el nombre d’accidents s’està reduint any rera any.
Però el jove segueix bevent, sobre tot quan arriba els caps de setmana. Si són una mica conscients, el que porta el cotxe no beu, però no sempre és així.
Fins i tot, ja fa bastants anys, el cantant americà Steve Wonder va protagonitzar un famós anunci de la Direcció General de Trànsit: “Sí bebes, no conduzcas”.
Sort en vàrem tenir de que no ens feren alcohòlics tots!