UN CAP DE SETMANA D'EMOCIONS (FORTES!)

Ha arribat l’hora de la veritat. A partir d’ara ja no queda marge d’error. Si el Barça aquesta nit perd o empata a Sevilla i el Madrid guanya al Athlètic de Bilbao, la lliga serà blanca. Per tant, el Barça, si vol guanyar alguna cosa aquesta temporada, passa per guanyar al Sánchez Pizcuán sevillà. El Barça depèn d’ell mateix, el Madrid, no. És l’única avantatja que té el Barcelona i, ho ha d’aprofitar!
És d’esperar que el Sevilla surti com va sortit el Vila-real l’altre dia. Vol jugar la Champions League l’any que ve i ha de sortir a guanyar. Però davant s’hi trobarà un Barça decidit a no deixar perdre el tren de la lliga. Una defensa ferma on es previsible que jugui Piqué malgrat les molèsties i els dubtes d’aquesta setmana. “L’únic” que no hi serà, com durant un bon grapat de partits aquesta temporada, és Iniesta. Però Xavi, Busquets i Keita es multiplicaran per a que el de Fuentealbilla no es trobi a faltar.
Com és costum, aquesta nit s’escoltaran coets. L’altre dia em deia una companya de treball de Tortosa que el seu home, depenent d’on ve el so, sap si ha marcat el Barça o el Madrid. Jo encara no he arribat a tant... Però és cert (faltaria més!) que se’n sentiran molts més si marca i guanya el Barça que si ho fa l’equip de la capital del regne.
Espero i desitjo que al final se’n sentint més per la victòria del Barça!
I demà, la gran final de la Final Four contra l’Olympiacos grec. Ja ho deia l’altre dia: “Si no guanyem al futbol, sempre ens quedarà el bàsquet... i l’handbol!” (Sempre ens quedarà París!) I és que el Barça és un club molt gran. S’hauria de fer algun reconeixement a qui es va inventar allò de “Més que un club”. Encara que la revista satírica “Barrabás”, en aquells difícils anys on el Barça de futbol no guanyava quasi que res, va sentenciar: “Més que un club i menys que un equip!”.
Ara no. Es guanyi o es perdi, el Barça de Guardiola és més que un equip! Encara que es evident que si es falla en la darrera competició que ens queda si volem guanyar alguna cosa, haurem passat de 6 títols assolits l’any passat, a cap. I si guanyem la lliga, encara podrem aspirar a guanyar la supercopa d’Espanya. On s’ha de signar?
Tornant al bàsquet, el Barça, demà, a París, té tot al seu favor per guanyar la segona Final Four de la seva història. Pareix mentida, però de les 9 vegades que s’ha arribat a la final fins ara, només l’hem pogut guanyar un cop. Demà serà la segona.
Caldrà veure demà diumenge amb quines ganes escriure el meu comentari. Si ho faig carregat d’alegria, “bohèmia” i emoció (com “Las noches de Bohèmia”) o ple de tristesa, però esperançat que el dia pot acabar millor.


(L'acudit es puboica avui al diari Sport)

RAJOY; INTRANSIGENT, “CANSINO” I DESLIGITIMAT

¿Algú tenia la confiança de què les reunions efectuades per Zapatero i Montilla amb Rajoy servirien per alguna cosa?
Si és que sí, ús en haureu donat compte del vostre error en pensar que amb l’actual cap de l’oposició al govern d’Espanya se’n pot treure alguna cosa clara.
Des de fa molt de temps, Rajoy, només té una idea al cap: arribar a la presidència del govern el més ràpidament possible (tal i com reflecteix l’acudit del mestre Ferreres d’ahir al Periódico de Catalunya)
Rajoy es mostra intransigent a col•laborar amb el govern d’Espanya per a sortir d’una crisi que ens hi ha ficat el gran capital que ell representa.
Rajoy és “cansino” perquè es repeteix i es torna a repetir, com si només ell estès en possessió de la veritat i la resta del món (fora del PP) estiguéssim equivocats tots.
Finalment, Rajoy està deslegitimat perquè no és un interlocutor vàlid. I no és perquè no és de fiar ni per els que governen a Madrid ni tampoc per al govern de Catalunya.
A hores d’ara, Rajoy, té menys credibilitat que el Tribunal Constitucional a qui dóna suport incondicional perquè la majoria dels magistrats són de la seva confiança.
Sobre el TC i la sentència de l’Estatut de Catalunya, diu Rajoy que s’ha d’acatar la resolució que es dicti, perquè sap que estarà en consonància amb els seus interessos. En canvi, quan veu les “orelles al llop” (en referència al cas Gürtel), Rajoy “confia” amb el president de la “Cheneralitat” valenciana Francisco Camps encara que, finalment, acabi imputat pels vestits, sabates i altres regals que va rebre de la trama corrupta dirigida per Correa.
En el cas del TC i l’Estatut s’ha d’acatar la sentència. En el cas Gürtel s’ha de fer cas omís i mirar de treure’n rendiment polític.
Pensa el PP que l’actual Estatut de Catalunya és el principi de la desmembració de l’Estat. D’això els socialistes li diem l’estat federal. Són diferents maneres de veure-ho, poc coincidents. És evident que algú està equivocat.
En principi es podria dubtar, però quan els mateixos articles que són “inconstitucionals” per al PP de l’Estatut de Catalunya, no ho són en altres estatut com el valencià o l’andalús, cal pensar que el que pretén Rajoy (una vegada més) anar en contra dels interessos de Catalunya, afavorint el d’altres comunitats autònomes on el PP hi treu més bons resultats electorals.
Ahir Montilla el va avisar de la desafecció de Catalunya respecte a Espanya. Penso que ja està bé d’avisos i potser caldria passar més a l’acció...
Abans deia que Rajoy no és un interlocutor vàlid. Una bona part de les comunitats autònomes estan governades per socialistes (amb pactes) o per altes partits que no necessàriament estan a l’orbita del PP. No tindria Zapatero el suficient suport per a tirar endavant mesures efectives? A més, es pot també arribar a un pacte amb la resta de forces polítiques que conformen l’arc parlamentari, sense tenir que incloure, necessàriament el PP.
I aquí, Montilla, a qui ha de convèncer és a Zapatero. Cal pressionar el socialistes espanyols per a que siguin molt més sensibles a les nostres reivindicacions nacionals.
Si no hi ha un avançament electoral, les properes generals encara estan en un horitzó llunyà. Les coses en dos anys poden canviar molt. Rajoy, mentre no canviarà gens, però cal esperar que Zapatero si que ho faci.
Sempre s’ha dit que el PP no governarà si no treu millors resultats a Catalunya i Andalusia. Al menys aquí no els traurà.
Ho ha de tenir tot “lligat i ben lligat” (ús en recordeu qui ho deia) Rajoy per a mostrar-se tant intransigent amb Catalunya. A veure si al final no li acabaran sortint els números un altre cop...

NOMÉS POT PASSAR A LA GRAN BRETANYA

Avui és jornada electoral al Regne Unit. Més enllà de quin partit pot acabar emportant-se la victòria electoral, vull explicar-vos una anècdota que vaig escoltar fa molts d’anys.
A mi sempre m’ha agradat escoltar la ràdio. Segurament que abans ho feia més que ara, però sempre s’escolten coses interessants.
Un dia contaven que un senyor del mateix districte electoral que la llavors primer ministra, la Margaret Thatcher, va voler concórrer al procés electoral. Es veu que a la Gran Bretanya poder ser candidat es molt més fàcil que aquí i tampoc costa una gran despesa econòmica.
Però abans que res, el senyor va acudir al registre civil. Calia fer un tràmit que ell considerava molt important: canviar-se el nom. I com es vol dir ara? -Li va preguntar el funcionari encarregat del registre- Margaret Thatcher, li va respondre el senyor davant els ulls incrèduls del funcionari.
El primer pas ja estava donat, ara només calia anar a presentar la candidatura per al mateix districte electoral on es presentava la “Dama de Ferro”. Però es clar, no podia presentar-se pel “Partit Conservador”, així que va decidir presentar-se pel “Partit Conservacionista”.
Ignoro els resultats obtinguts. El que queda clar és que no va poder “enganyar” l’elector anglès, ja que la que havia estat la inquilina del “número 10 de Downing Street”, va continuar al càrrec després de les eleccions.

SOBRE EL PP D'AMPOSTA

Des de fa uns mesos, el Partit Popular d’Amposta té un nou president. Aquest càrrec va recaure en la persona de Guillermo Martínez, un empresari local poc conegut als àmbits polítics municipals.
D’ençà del seu nomenament, Martínez ha portat a terme una frenètica campanya (més encara si es compara amb la nul•la activitat del PP ens els darrers anys) per a donar a conèixer aspectes de la seva persona y del seu programa de cara a les municipals de l’any vinent.
Així s’han pogut veure articles seus a l’Ebre i també a la Revista Amposta. La revista quinzenal ampostina també li fa una entrevista (amb foto inclosa), la qual cosa sobta una mica, ja que no és gens habitual que la publicació que dirigeix l’alcalde de la ciutat doni “protagonisme” als polítics locals que no siguin de la federació nacionalista (CiU)
Martínez no és un personatge conegut als àmbits polítics i socials de la nostra ciutat. Fins ara no sé la vist en lloc ni s’ha sabut res d’ell més enllà de la seva militància al partit de Mariano Rajoy i poca cosa més. És d’esperar que se’l començarà a veure tot seguit i més si aspira a ser-ne el cap de llista de la seva formació a les propers municipals, la qual cosa, des del meu punt de vista, encara no està clara.
A l’entrevista, Martínez diu que el PP local “aspira a tenir representació a l’ajuntament”. Cal recordar que el PP ja porta dues legislatures seguides sense “puntuar” a Amposta. El darrer regidor fou Ramón Chordà que, abans d’acabar la legislatura va abandonar la formació i es va passar al “grup mixt” per discrepàncies amb el “nucli dur” del PP local, encara que ho va “disfressar” de discrepàncies amb un tema tant susceptible com el transvasament de l’Ebre i va ser un dels que fan constituir la nova formació “Independents de l’Ebre” amb Jordi Gas de l’Aldea, Alegre de Roquetes i d’altres.
Des de fa molts d’anys (jo diria que des de que Joan Pons va abandonar tota activitat publica), CiU ha “controlat” el vot del centre dreta de la nostra ciutat. I ho ha fet “impedint” que el PP tingués un candidat solvent i amb garanties d’assolir, al menys, un regidor. De totes formes, tradicionalment, el PP, encara que des de fora del govern, donava suport implícit a la formació liderada, en aquella època per Joan Maria Roig.
L’any 2003, amb Chordà defenestrat i alguns dels seus membre massa grans per conduir la formació conservadora, el PP, segons els remors que van recórrer, van buscar un candidat prou conegut i solvent. Un empresari ampostí en diversos sectors econòmics. Però CiU se’n va encarregar de fer-li arribar el missatge que “no veient amb bons ulls la seva participació a les municipals”. I aquest empresari, que sonava fort per ser-ne el cap de llista, va acabar renunciat. Aquest fet em va ser confirmat per un militant de Tortosa.
Va ser llavors quan, a corre-cuita el PP ampostí va d’haver de buscar un altre candidat i el va trobar en la persona de César Fornós. Fornós també va ser-ne el cap de llista a les eleccions de 2007.
Ni en unes ni en les altres Fornós va aconseguir l’acta de regidor. I no és d’estranyar quan la seva participació va ser molt escassa, negant-se fins i tot a participar en debats electorals, fins i tot, organitzats pel Col•legi de Periodistes de l’Ebre.
D’aquesta manera CiU “s’assegurava” bona part del vot conservador, ja que a falta d’un representant amb garanties, molts dels votats tradicionals del PP, a les municipals opten per votar a la federació nacionalista.