L’historiador Joaquim Monclús, a l’article que avui signa al Periódico de Catalunya titulat “la dignitat dels altres ‘franquistes’” parla d’aquells que van tenir que col•laborar amb el règim de Franco sense acceptar forçosament les idees feixistes de l’època.
Això m’ha fet recordar-me de Don Francisco, un dels primers mestres que vaig tenir.
Quan D. Francisco va arribar a l’escola “graduada mixta” de la Galera es va fe càrrec dels alumnes més grans. Per aquell temps a la Galera només hi havia dos mestres i dues mestres (dos homes i dues dones) Com es portava a l’època, els homes ensenyaven els xiquets i les dones a les xiquetes. Un mestre (o una la mestra) es feia càrrec dels més petits (petites) i els altres dels més grans.
Podies entrar a l’escola a partir dels 4 anys. Encara que n’hi havia algú que ho havia fet als 3 i, normalment, quan feies els 10 ja passaves a l’escola dels grans. Llavors a classe s’ensenyava les “enciclopèdies” Álvárez. Els cursos van arribar després... De fet jo vaig passar directament a 4t.
M’explicava el meu pare que D. Francisco va haver de fer durant molts anys de pagès. Ell era fill de Santa Bàrbara i, per aquella època, als pobles no hi havia tanta gent en carrera (o estudis) com ara. Només uns pocs, els més bons o els que, a casa, més diners, podien arribar a estudiar i treure’s la carrera.
El meu pare havia vist a D. Francisco sovint llaurar darrera d’un matxo. Finalment, vulguis que no, va haver de jurar el “Principios Fundamentales del Movimiento” per poder exercir la seva professió d’ensenyat.
A classe mai ens va parlar de política, ni tant sols va arribar a insinuar mai res. No cal ser massa intel•ligent per comprendre-ho. La repressió franquista era tant gran, que d’haver dit alguna cosa, en el cas d’haver transcendit a segons quines esferes (inspecció d’estudis, alcalde, etc.) l’acomiadament hauria estat fulminant. Després, tampoc teníem l’edat necessària per a comprendre segons què.
Als 11 anys jo me’n vaig anar a Ulldecona i D. Francisco va continuar a la Galera fins que es va jubilar.
El seu fill Javier va ser, durant molts anys, el director de l’oficina de Santa Bàrbara de Caixa Tarragona (Caja Provincial de Tarragona), fins que el van ascendir a cap comarcal. D. Francisco solia acudir diàriament a la sucursal de la plaça Cid i Cid a llegir el diari i fer-la petar amb els amics i coneguts.
Un dia, després de molts d’any, vaig entrar a l’oficina. Enseguida vaig saludar-lo, com ho feia tantes vegades quans ens trobàvem pel carrer. Jo ja tenia més de 30 anys i ja estava ficat en política, la qual cosa, suposo, no era cap novetat per ell. Em va explicar que quan Convergència i Unió es va voler expandir pel nostre territori (recordo que la força més votada a les primeres eleccions que va guanyar Pujol a les nostres comarques va ser Unión del Centro Democràtico de Suárez) el van anar a buscar per ser-ne el seu representant local i, segurament, hauria estat el cap de llista a les municipals.
D. Francisco els hi va dir que estaven molt equivocats amb ell. Que les seves idees no “anaven per aquí” i, en bones paraules va rebutjar l’oferiment.
D. Francisco Favà Pla, era un republicà convençut que va haver de “col•laborar” amb la dictadura per poder fer allò que més li agradava: ensenyar els infants.
(A la foto, la seu de l'ajuntament de la Galera on eren fins els anys 90 les escoles públiques, abans escuelas nacionales)
