CAMIONS MOLESTOS

De tant en tant (molt de tant en tant) m’he trobat quan me’n vaig a treballar abans de les 8 del matí, algun camió de recollida selectiva fent la seva feina a la zona de contenidors que hi ha on s’acaba el carrer Sant Josep i comença el carrer del Grau.
Normalment, quan arribes, ja el trobes buidant el contingut del contenidor al camió i només cal que t’esperis una estona (una curta estona)
Però aquest matí, a l’hora esmentada amb anterioritat, me trobat un camió de recollida de cartó a l’illa de contenidors de davant de casa Fàbregues. Crec que he estat l’únic que he esperat pacientment a que acabés de buidar el contenidor. Però a l’arribar a la següent illa, quasi que davant de l’hotel, ha repetit l’operació. Menys mal que la que hi ha davant del Banc de Sabadell encara està “segellada”!
Allí jo no m’he esperat, he tingut que baixar pel carrer Jaume I, donar la volta a la plaça de la Pau i pujar pel Carasol. A l’arribar al carrer Sant Josep, el camió encara seguia fent la seva feina. Suposo que després ha buidat la següent.
Pregunto jo: És la millor hora per a fer aquesta zona impedint la normal circulació d’un dels carrers més transitats d’Amposta? Només a carrers importants i de certa llargada et pots trobar en diverses illes de contenidors. Als carrers més curts i estrets, això no passa.
Per això crec que és del tot necessari adequar l’horari de recollida selectiva en funció de les circumstàncies dels ciutadans i no crear-los molèsties com ha estat el cas que us he explicat.

LA MANIFESTACIÓ DE LA PDE DE BARCELONA

Molta menys gent que les 3 vegades anteriors que havíem anat a manifestar-nos a Barcelona (unes 5.000 persones) Molta menys presència de polítics que els altres cops. D’allí i d’aquí. Abans veies com s’agafaven als nusos per a defensar el nostre riu. Ara no se’ls veu en lloc. Molt menys ressò mediàtic que les vegades anteriors. A l’arribar a Amposta els meus pares han dit que al Telenotícies de la tarda no n’havien parlat. A les de la nit, tampoc.

Segurament es pensa que si se’ns ignora, la nostra causa acabarà morint... Però els ànims de la gent que ha acudit aquest diumenge 30 de maig a Barcelona a manifestar-se per a demanar que s’aprovi d’una vegada el cabal ecològic de l’Ebre i que arribin els sediments suficients per a la supervivència del Delta, estaven com sempre: moltes ganes de festa i xalera.

La manifestació ha estat una mica més curta que les altres vegades. Ha sortit amb una mica de retard (l’hora prevista era a les 12 del migdia) de la plaça Urquinaona i baixant per Via Laietana, s’ha arribat a la plaça de la Catedral (com les altres vegades)

Allí s’han dut a terme els parlaments i com a final de festa, el grup jesusenc Terrer Roig i també Jotes al Carrer ens ha interpretat un repertori de balls tradicionals i, sobre tot, molta jota. Per un diumenge, al pla de la catedral, en lloc de veure’s la tradicional ballada de sardanes, s’ha pogut veure com els manifestants ballaven la jota típica de la nostra terra.

Entre els manifestants molta gent jove. Alguns (com mon fill), tenien 9 anys quan van començar a sortir al carrer per defensar el riu. Ara amb 17 segueixen acudint sempre que creuen necessari per a defensar el riu i el territori. Però encara hi havia molta més canalla. Alguns nascuts fins i tot després d’haver-se derogat el PHN. Un iaio d’Amposta (que ha acabat exhaust), em deia amb orgull: “Estem 3 generacions de casa nostra!”

El qui no han acudit, ells sabran el perquè, però com deia Joan Panisello dimecres a la SER: “Qui no vingui, no el trobarem a faltar”. Encara que jo, com deia, si que n’he trobat a faltar... I molts!!

LA CRISIS

La crisis financiera explicada de manera sencilla

Heidi es la propietaria de un bar en Berlín, que ha comprado con un préstamo bancario. Como es natural, quiere aumentar las ventas, y decide permitir que sus clientes, la mayoría de los cuales son alcohólicos en paro, beban hoy y paguen otro día. Va anotando en un cuaderno todo lo que consumen cada uno de sus clientes. Esta es una manera como otra cualquiera de concederles préstamos.
Nota: Pero en realidad, no le entra en caja ningún dinero físico.

Muy pronto, gracias al boca a boca, el bar de Heidi se empieza a llenar de más clientes.

Como sus clientes no tienen que pagar al instante, Heidi decide aumentar los beneficios subiendo el precio de la cerveza y del vino, que son las bebidas que sus clientes consumen en mayor cantidad. El margen de beneficios aumenta vertiginosamente.
Nota: Pero en realidad, es un margen de beneficios virtual, ficticio; la caja sigue estando vacía de ingresos contantes.
Un empleado del banco más cercano, muy emprendedor, y que trabaja de director en la sección de servicio al cliente, se da cuenta de que las deudas de los clientes del bar son activos de alto valor, y decide aumentar la cantidad del préstamo a Heidi. El empleado del banco no ve ninguna razón para preocuparse, ya que el préstamo bancario tiene como base para su devolución las deudas de los clientes del bar.
Nota: ¿Vais pillando la dimensión del castillo de naipes?
En las oficinas del banco los directivos convierten estos activos bancarios en "bebida-bonos", "alco-bonos" y "vomita-bonos" bancarios. Estos bonos pasan a comercializarse y a cambiar de manos en el mercado financiero internacional. Nadie comprende en realidad qué significan los nombres tan raros de esos bonos; tampoco entienden qué garantía tienen estos bonos, ni siquiera si tienen alguna garantía o no. Pero como los precios siguen subiendo constantemente, el valor de los bonos sube también constantemente.
Nota: El castillo de naipes crece y crece y no para de crecer, pero todo es camelancia; no hay detrás solidez monetaria que lo sustente. Todo son "bonos", es decir, papelitos que "representan" tener valor siempre y cuando el castillo de naipes se sostenga.

Sin embargo, aunque los precios siguen subiendo, un día un asesor de riesgos financieros que trabaja en el mismo banco (asesor al que, por cierto, despiden pronto a causa de su pesimismo) decide que ha llegado el momento de demandar a Heidi el pago de su préstamo bancario; y Heidi, a su vez, exige a sus clientes el pago de las deudas contraídas con el bar.

Pero, claro está, los clientes no pueden pagar las deudas.
Nota: ¡¡¡Porque siguen sin tener ni un céntimo!!! Han podido beber cada día en el bar porque "se comprometían" a pagar sus deudas, pero el dinero físico no existe.

Heidi no puede devolver sus préstamos bancarios y entra en bancarrota.
Nota: Y Heidi pierde el bar.

Los "bebida-bonos" y los "alco-bonos" sufren una caída de un 95% de su valor. Los "vomito-bonos" van ligeramente mejor, ya que sólo caen un 80%.

Las compañías que proveen al bar de Heidi, que le dieron largos plazos para los pagos y que también adquirieron bonos cuando su precio empezó a subir, se encuentran en una situación inédita. El proveedor de vinos entra en bancarrota, y el proveedor de cerveza tiene que vender el negocio a otra compañía de la competencia.
Nota: Porque los proveedores de vinos y cervezas también le fiaban a Heidi, creyendo que estaban seguros de que cobrarían con creces al cabo del tiempo. Como no han podido cobrar dado que el dinero no existe, la deuda de Heidi se los ha comido a ellos.
El gobierno interviene para salvar al banco, tras conversaciones entre el presidente del gobierno y los líderes de los otros partidos políticos.

Para poder financiar el rescate del banco, el gobierno introduce un nuevo impuesto muy elevado que pagarán los abstemios.
Nota: Que es lo que de verdad ha pasado. Con los impuestos de los ciudadanos inocentes, los gobiernos han tapado el agujero financiero creado por la estupidez de los bancos.

Nosotros somos los abstemios.....

MAS ENS DONARÀ MÉS

No és cap eslògan electoral, encara que bé ho podria ser. Ni tampoc seria el primer cop que CiU “jugués” amb cognom del seu líder i l’adverbi “més”.
La frase “El Montilla no ens dóna res. És millor que guanyi el Mas aquest i ens donaran més coses” la va dir Bartomeu Muñoz exalcalde de Santa Coloma de Gramanet del PSC a Luis Garcia, “Luigi” exdiputat del PSC al Parlament de Catalunya.
L’únic dubte que pots tenir és que si pot ser veritat o no que amb un govern de CiU també es pogués “institucionalitzar” la corrupció.
Jo sóc partidari de que “qui l’ha fet que la pagui”. Me és ben bé igual que ostenti un càrrec important. Vet aquí la diferència que em separa de molts dels meus i sobre tot dels militants de CiU que tenen una especial veneració pels seus líders: primer Pujol i ara Mas.
De tot el que ha anat sortint per la premsa aquests dies, tot apunta que CiU es va finançar il•lícitament per mig d’una trama perfectament dissenyada que acabava passant pel “Palau de la Música”. Des d’allí i per mig de la fundació Trias Fargas, els diner servien per sufragar les despeses de campanya i d’altres de CDC. D’aquesta manera s’escapaven del control de la sindicatura de comptes. “L’home” dintre del partit per on passava tota aquesta informació seria Felip Fuig, precisament el convidat d’honor en la passada festa del Mercat a la Plaça d’Amposta. És normal que sempre es vulgui protegir al cap, però Mas, a l’igual que Mariano Rajoy en la trama Gürtel, pot arribar a sortir-ne esquitxat.
No fa gaires dies, Mas, en seu parlamentaria, quan es va demanar fer una comissió d’investigació per esbrinar la relació existent entre Fèlix Millet i Convergència, demanava pel seu compte que també es fes una comissió d’investigació sobre el cas Pretòria que afecta a diversos ajuntaments governats per alcaldes del PSC.
Personalment aplaudeixo la iniciativa, encara que no sé que en pensarà Pujol de tot això. Si Luis Garcia (Luigi) era el cervell de la trama, està per veure’s. Veig a Premafeta i Alavedra, al seu dia “les dues mans de Pujol” massa intel•ligents per deixar-se portar per un xoriço de segona fila. Què se’n va aprofitar? Segur! Què ja els anava bé que fos Luigi qui fes i desfés i mantenir-se ells a l’ombra? També. A Aquests, en anar parant la ma cada vegada que hi havia diners per a repartir, ja en tenien prou. El mateix dic per a Muñoz i per a d’altres implicats.
Finalment s’ha volgut relacionar consellers de la Generalitat amb la trama corrupta. Penso que tots (i vull subratllat tots) es van saber mantenir al seu lloc i no van deixar-se temptar pels grapat de diners que se’ls hi van arribar a oferir. Segur que la xifra marejava.
Què facin la comissió d’investigació del cas Pretòria, què la facin! A veure què o qui hi ha al darrera.
Parlant de “darrera”, sabeu quina és la darrera informació que ha aparegut a la premsa sobre aquest cas? Parla de Alavedra. Diu d’ell que l’any passat va demanar una devolució de 32.550 euros de devolució de l’IRPF. A l’Agència Tributària aquestes xifres li criden l’atenció, així que li va demanar més informació. Al final va acabar pagant 92.000 euros. Suposo que a més a més de les retencions que ja sé li havien aplicat anteriorment.
S’han de guanyar molts diners para tenir que pagar un IRPF tan elevat. I aquests són en “blanc”, ja que els de les comissions il•legals, ningú els declara a les seves declaracions.
Tant guanya un exconseller?
Perquè no se’ls hi fan retornar tots aquests diners (a tots)? Potser així no s’haurien hagut d’adoptar les mesures que s’han acabat prenent finalment...