dilluns, 14 de juny del 2010

"Viviremos de acuerdo con las necesidades, no con los deseos"


Santiago Niño Becerra, economista


IMA SANCHÍS - 25/05/2009

Tengo 58 años. Nací en Barcelona y vivo en Vilassar de Mar. Casado, tenemos un hijo. Doctor en Ciencias Económicas y catedrático de Estructura Económica del IQS, Universitat Ramon Llull. Políticamente, agnóstico. Creo en el interior de la gente, lo que destila la persona
¿Lo peor está por llegar?

A mediados del 2010 es cuando verdaderamente empezará la crisis, cuando veamos que las medidas que se están tomando no funcionan.

¿Es inevitable?

Así es. El nivel de deuda es brutal, las entidades financieras tienen unos agujeros tremendos aunque no se quiera admitir, los recursos van a la baja y la capacidad de absorción de nuevos televisores, electrodomésticos, etcétera, se ha agotado.

¿Estamos ante una crisis del sistema?

Sí, porque dará lugar a un cambio que afecta al modo de organización y producción.

Entonces, ¿muere el capitalismo?

No por el momento, pero el reajuste será grave, como en la crisis del 29. Tras la gran depresión, se puso en marcha un nuevo modo de funcionamiento que hizo que las cosas fueran a más; pero se cometió un grave error al suponer que la cantidad de recursos (petróleo, minerales...) era inagotable.

Y comenzó el gran desperdicio...

Sí, y ahora hemos llegado a una situación en que ese modo de funcionamiento se ha agotado, ya no podemos ir a más. La recuperación de la crisis estará basada en la productividad y en la eficiencia, lo que significa que sobra y sobrará sin remedio mano de obra.



Ese decrecimiento ¿será para todos o sólo a partir de la clase media para abajo?

Para todos. El realmente rico será el que cree valor, el que tenga una altísima productividad. Si ahora la sociedad está escindida entre ricos y pobres, a partir del 2010 lo estará entre los que generan valor y los que no.

Los que generan valor son comprables.

Creo que las altísimas remuneraciones de ciertos directivos van a desaparecer. Un dólar colocado en subprime en el 2003 se convertía en 80 en el 2007, y eso no es valor.

¿Las grandes corporaciones internacionales serán los reyes del mambo?

Sí, van a más.

Esto es muy peligroso.

En tanto en cuanto la política va a menos, sí.

Las compañías que controlan productos básicos como gas, agua, electricidad, teléfono ¿seguirán abusando?

Si nos estrujan, consumiremos menos. La renta media va a bajar. El problema es el despilfarro: en Badalona hay un punto en el que se pierde el 50% del agua, y hay zonas de Nueva York en las que se pierde el 40%. Vamos a tener que ser eficientes.

Puro desperdicio.

Con la energía eléctrica pasa lo mismo: se habla de contaminación lumínica de las ciudades y a la vez de falta de energía eléctrica.

Hágame una foto del 2011.

En España, un país muy dependiente, la crisis será durísima por la estructura del PIB basado en el ladrillo, el turismo, el automóvil y en infraestructuras baratas ya insostenibles. Ohay un cambio del modelo productivo capaz de absorber a toda esa población o vamos a una tasa de paro del 30%.

¿Cómo cambiar el modelo productivo?

Sin una cantidad impresionante de capital y un cambio de mentalidad brutal - que no se consigue ni en dos generaciones-,es imposible. Con el 2010 vamos a entrar en un parón de la actividad económica. No creo que quiebre ningún banco, porque el Estado los sostendrá, pero la gente no podrá sacar su dinero libremente porque si se vacían los bancos el Estado no podrá sostenerlos.

¿Y los servicios básicos?

Posiblemente, sostenidos por el Estado.

¿Regulación de consumo?

Sí, de materiales estratégicos, tanto a través del aumento de sus precios como de la restricción o denegación de su consumo. Cada persona podrá consumir un número determinado de litros de combustible al mes.

¿Se acabarán determinados productos en los supermercados?

No, porque un sector que irá a más será la logística. Los camioneros tendrán que estudiar sus rutas y se les facilitará combustible para cubrirlas, pero para salir el fin de semana no habrá. Es decir, la cultura del todo es posible a base de crédito se acabó, y eso tiene un impacto en el modo de vida.

No vivir endeudado es un gran cambio.

Entre 1997 y el 2007 los salarios reales en España crecieron sólo el 0,9%, y nadie protestó porque a la gente se le dio crédito. Esto se acaba.

Mucha televisión.

Sí, que la gente esté entretenida. En 1933 se levantó la ley seca, no me extrañaría que en el 2013 se legalizara la marihuana. Viviremos de acuerdo con las necesidades y no con los deseos. Impensable la renovación de vestuario cada temporada y ya está bajando el porcentaje de divorcios, todas esas cosas que antes generaban PIB.

¿Guerras por los recursos?

Se irá a un reparto mundial de los recursos.

¿Cuáles serán los sectores de futuro?

Biotecnología, logística, lo que yo llamo el sector R (recuperación, reciclaje, reparación) y la producción de ocio masivo. Tendrán trabajo los que realmente sean útiles, los que se hayan especializado, y habrá una megaélite con mentalidad gestora.

¿Y qué pasará con el tercer mundo?

La gente que consume y no genera lo tiene francamente mal.

¿Qué nos espera tras el capitalismo?

Estamos hablando del 2070. Hasta ahora, lo esencial ha sido el individuo. Vamos hacia un sistema grupal, consciente de que el todo es mayor que la suma de las partes, colaboraciones, asociaciones.

¿Para qué?
Ya lo dijo en el 2006: se avecina una megacrisis inevitable muy parecida a la de 1929, y lo llamaron alarmista. Hoy su libro, El crash del 2010 (Los Libros del Lince), va por la quinta edición. El resumen sería el siguiente: hundimiento de la economía entre el 2010 y el 2012. Estancamiento hasta el 2015 y una lenta recuperación hasta el 2020. "Pero al hipercrédito y al hiperconsumo no volveremos nunca". Se trata de un cambio de sistema y de mentalidad que implica una mayor consciencia de quiénes somos, dónde estamos, qué hacemos y qué valor estamos dispuestos a ofrecer; o eso o nos quedamos en casa viendo mucha televisión. A partir de ahora la pregunta básica será: ¿para qué?

SANDRO, PRESIDENT PER GOLEJADA


Potser mai s’havien complit els pronòstics com a les eleccions del Barça que es van celebrar ahir.
Si des d’un bon principi Sandro Rosell sortia amb l’etiqueta de favorit i les enquestes li donaven més d’un 50 % del vot, el resultat final va esmicolar les previsions i va guanyar amb un 61,4 %. Molt lluny va quedar Agustí Benedito amb un 14,1 %, Marc Ingla amb un 12,3 % i, finalment, el candidat oficialista Jaume Ferrer amb un 10,8 %.
La primera pregunta què ve al cap és? Va ser Laporta el gran derrotat? Penso que no. Primer perquè ell no es presentava (perquè no podia) I segon, perquè el seu ‘delfí’, a la manera de veure dels votants, estava molt lluny de l’encara president.
Cal recordar també que bona part de la victòria de Laporta l’any 2003 li deu a Sandro Rosell. No Rosell no hagués format part de la candidatura de Laporta, es pot pensar que hauria guanyat Bassat. No ho sabrem ami, però hagués pogut passar.
No insistiré més en la campanya que van fer els uns i els altres, però penso que la victòria de Sandro no es deu a la casualitat. Ni tan sols al carisma que pugui tenir. És una suma de factors la que l’ha portat a ser el president més votat de la història i l’haver quedat molt per davant de qualsevol dels altres candidats. Fins i tot la suma dels altres 3 encara queda molt lluny dels que va assolir el nou i flamant president.
Sense seguir fil-per-randa la nit electoral, hi ha alguns detalls força significatius. Quan encara no s’havia escrutat l’1 % del total, Agustí Benedito, a una entrevista feta per Barça TV, ja va dir que havia felicitat a Sandro Rosell com a guanyador de les eleccions. Va ser el primer en ‘donar la noticia’ de la victòria del president electe. Fins llavors la cadena encara no havia fet públic cap pronòstic.
Més tard, ja a TV3, els espectadors anaven enviat missatges via SMS. La majoria eren de felicitació al nou candidat (com no podia ser d’una altra manera) Però em sobtar algun que ja parlava de fer eleccions en ‘menys de 6 anys’ (recordo que els nous estatuts del club estableixen mandats de 6 anys) Em sembla molt fort que quan Sandro encara no ha començat a exercir de president (de fet encara quedaven 16 dies), ja hi hagués algú que pensés en les properes eleccions (sense cap mena de dubte, no podia pair la victòria de Rosell o la derrota de Beneito –què era el cas-)
Molts missatges també es preguntaven el perquè Laporta encara no havia felicitat el president electe. Laporta, finalment ho va fer (suposo que a desgana) quan finalment la junta electoral va proclamar vencedor a Sandro Rosell.
Aquest matí he escoltat que la cara dels equips d’Ingla i Ferrer eren tot un poema... Mentre que Benedito es mostrava radiant pels resultats obtinguts (la majoria obtinguts de socis de Barcelona capital, segons el resultat de les enquestes a peu d’urna) Suposo que d’haver fet una campanya de promoció de la candidatura per la resta de comarques de Catalunya, els resultat encara haurien pogut ser millors.
Rosell té el seu equip, amb qui confia i, segurament, plegats ho faran força bé, però jo, d’ell, li allargaria la ma a Benedito. Potser junts encara ho podrien fer millor.
Felicitats, Sandro, per molts d’anys i FORÇA BARÇA!!

diumenge, 13 de juny del 2010

LES MUNICIPALS A MENYS D'UN ANY VISTA


A finals de maig, el diari el Punt publicava una informació periodística sobre els candidats “futuribles” a les properes eleccions municipals a celebrar en menys d’un any.
Donava per segur la continuïtat de l’actual alcalde Manel Ferré encapçalant la candidatura de CiU. La candidatura d’ERC va ser la primera en anunciar el nom del seu cap de llista amb la persona d’Adam Tomàs que substituirà a la històrica militant, exconsellera amb el govern de Pasqual Maragall, exsenadora i actualment diputada al Parlament català Marta Cid. Pel que fa al PSC donava quasi per segura la continuïtat d’Antoni Espanya.
També parlava d’altres llistes de partits o coalicions que, en aquests moments no formen part del consistori municipal: el PP, ICV-EUA i especulava amb una possible candidatura independent.
El cap visible del PP a nivell municipal, després de la darrera reestructuració, és Guillermo Martínez, encara que, personalment, i ja ho he dit en alguna ocasió més, no crec que, finalment, acabi encapçalat la llista municipal.
Per primer cop en molts d’anys, EUA (amb forta presència a Amposta i molts d’ells formant part del partit d’àmbit local Esquerra d’Amposta), pareix que han arribat a un acord amb l’altra branca comunista (ICV) que, tal i com informa avui el Punt, estaria encapçalada per Salvador Queral.
En quan a una hipotètica candidatura independent, és cert que, històricament, a Amposta, s’han anat presentat candidatures a part dels partits polítics, però l’èxit assolit fins el moment ha estat nul. Al menys en els darrers anys no n’hi ha hagut cap que hagi aconseguit una mínima representació. De totes formes, si s’acaba formant aquesta candidatura, ara per ara no sé m’acut un altre cap de llista que Lorenzo Navarro, president de l’Associació de Veïns de l’Acollidora i també de federació local d’associacions de veïns.
Tal vegada la candidatura que dóna més joc és la de la coalició que actualment governa a Amposta. Encara que intueixo pocs canvis a la propera candidatura de CiU, sí que son més que previsibles algunes variacions, alguna d’elles prou significativa.
Pareix que l’actual primer tinent d’alcalde i responsable de les regidories d’Urbanisme i de Personal, Pere Vidal, està dient que no repetirà. També és previsible que no continuï la regidora de Serveis Socials i Participació Ciutadana i el regidor d’Esports i Joventut.
Els substituts serien l’actual president local de Joventuts Nacionalistes Hadar Aixendri, la gerent de GRUSAM Anabel Marco (previsiblement sortirà elegida diputada al Parlament), el president del Casino Recreatiu i Instructiu Joan Josep Sabaté i Rosita Pertegaz (la segona candidata d’UDC després de Sisco Fosch), suplent a la candidatura del Senat a les passades Generals.
Fins i tot, m’arrisco a donar el nom i l’ordre dels 10 primers llocs:
1. Manel Ferré
2. Isabel Ferré
3. José Manuel Ferré
4. Anabel Marco
5. Sisco Fosch
6. Hadar Aixendri
7. Joan Josep Sabaté
8. Marimar Panisello
9. Josep Garriga
10. Rosita Pertegaz

dissabte, 12 de juny del 2010

JORNADA DE REFLEXIÓ A CAN BARÇA


M’imagino que avui a Can Barça hi ha jornada de reflexió davant la jornada electoral de demà.
Al començar la nit, segurament, ja sé sabrà qui és el nou president escollit pel soci entre Sandro Rosell, Agustí Benedito, Jaume Ferrer i Marc Ingla.
Penso que si, efectivament, hi ha jornada de reflexió és una autèntica bajanada. Potser ho diran els estatuts, però no cal “imitar” les campanyes electorals de la política.
A la pregunta de: Qui serà el nou president del Barça? Feta des de la pàgina virtual del Punt, el resultat actual, a punt de tancar (ho fan sobre ¼ de 8 i ja falten molts pocs minuts) és el següent:
Sandro Rosell: 50,3 %
Agustí Benedito: 27,7 %
Jaume Ferrer: 15,4 % i, finalment
Marc Ingla: 9,6 %
Des de l’opinió d’un barcelonista que no pot votar, perquè no és soci (ni ho serà) crec que els resultats són els esperats.
Avui diaris com l’Sport, el Periódico de Catalunya o Plural es fan ressò del debat de candidats que va emetre ahir TV3. Tots coincideixen que Rosell va saber capejar molt bé el temporal i se’n va sortir força bé.
Mentre, Jaume Ferrer, el candidat més “oficialista”, després de que Alfons Godall es retirés de la cursa i Jan Laporta decidís que fos Ferrer qui el “representés”, va voler convertir el debat en un ma a ma entre Rosell i ell.
Marc Ingla intentant sense gaire èxit explicar el seu programa, segurament el més allunyat de l’actual directiva.
Finalment, Marc Ingla continuava amb el seu “erra que erra” per voler treure els “draps bruts” del Sandro pels els seus negocis a Brasil.
Avui, a l’hora de dinar em deia el meu fill gran: “Fa unes setmanes tenia clar que Sandro Rosell hauria de ser el nou president del Barça. Ara ja no ho tinc gens clar. No dic que no ho acabarà sent, però no ho tinc clar”.
Aquest dubte és el que ha buscat durant tota la campanya Marc Ingla. Sembrar dubtes sobre Rosell. Un joc brut que, al menys a ell, pareix que no l’hagi portat cap benefici. Es veurà demà, però segons l’enquesta del diari el Punt, és el que està més allunyat de l’objectiu de la presidència.
A Sandro en canvi, si que pareix que l’ha influït. Ha baixat una mica en intenció de vot, però en aquests moments encara és el candidat amb més opcions.
A Jaume Ferrer l’he vist manca de personalitat i per molt que estigui apadrinat per Laporta, ja sé sap que amb això no n’hi ha prou.
Per finalitzar, Agustí Benedito ha estat la gran sorpresa. Com deia ell mateix, “varen sortir els últims i han arribat segons”. Encara té l’esperança de donar la gran sorpresa.
Encara que per a mi, la gran sorpresa seria que s’unissin en contra de Rosell els altres tres candidats.
Crec que només així podrien evitar la victòria d’una de les figures claus en la victòria per primera vegada del president sortint Jan Laporta.