ESTIMAT ENEMIC

Feia dies que no realitzava cap immersió per l’anomenada “política nacional” (espanyola), però el PP (sempre el PP) m’ha donat peu a fer-ho.
Ves per on, enemic irreconciliables del PP valencià, zaplanistes i “campspistes” (o serà camperos?), ara, de sobte, formen una pinya i critiquen (com no!) al govern de Zapatero.
El motiu? La detenció i la imputació del líder del PP a Alacant, José Joaquín Ripoll. Una altra vegada, la policia, ha detingut un líder “pepero” immers en un presumpte cas de corrupció. La revista digital el Plural l’anomena, simplement, “Gürtel 2.
Al fons, és més del mateix: un contracte de serveis fet per una ajuntament a una empresa “propera” amb la mediació del líder territorial, l’home d’influència del partit.
A partir d’aquí, allò que és previsible. Una ordre judicial per a fer els corresponents escorcolls i detencions als presumptes imputats.
També més que previsibles les reaccions dels afectats: conspiració del Ministeri de Interior, innocència dels detinguts, etc.
El que més crida l’atenció és la negativa del TSJCV (o del TSJV, encara no ho tinc clar), l’alt tribunal de justícia al País Valencià, que nega que hi hagi cap ordre judicial (permeteu-me ???!!!) És insòlit que el màxim òrgan judicial pugui negar una cosa certa. Potser primer hagués calgut assabentar-se? Possiblement, abans de quedar en ridícul, sí! Va ser el Jutjat de Primera d’Instrucció núm. 3 d’Oriola qui va dictar les ordres oportunes per investigar els presumptes fets. Però els jutjats no dicten aquesta mena d’ordres (escorcoll, detenció, etc.) si no hi ha proves policials suficients per a portar-se a terme. Llavors, una pregunta als senyors del PP: Hi ha independència Judicial, sí o no? O només la hi ha quan a vostès els convé?
Però si les reaccions del Tribunal Superior de Justícia “criden” l’atenció, també la crida veure enemics (que fins avui em pensava irreconciliables) fent pinya i intentant defensar allò que és indefensable: un altre cas de corrupció política al País Valencià.
I mentre, Rajoy, imagino, farà com sempre, eludirà respondre les preguntes que, directament, sé li faran sobre els cas i, quan pugui, davant dels seus, atacarà el govern de Zapatero que és, segons ells, el mal de tots els mal que sofreix el país.
Déu ens agafi confessats si un dia tornen a manar aquesta gent(ola)

DARRERE DE LA SENYERA

¿Què passaria si fos Pujol (o Mas) el president de la Generalitat i el PSC qui no volgués manifestar-se darrera de la senyera?
A més de tractar els socialistes de “poc catalans”, des de CDC, s’engegaria una campanya parlant de “deslleialtat cap a la primera institució de Catalunya i d’estar en contra de la unitat dels partits catalans”.
Ara és a l’inrevés. És CiU que no vol manifestar-se darrera de la senyera (ells que n’han fet ús i abús) i que, amb la seva actitud, no ajuden gens ni mica a que dissabte hi pugui haver una manifestació multitudinària com caldria esperar d’un acte reivindicatiu de la sobirania nacional catalana com el que ha estat convocat.

SEMIFINALS

Des de que va el mundial de futbol de Sud-àfrica, ja fa quasi que un mes, és el primer cop que hi dedico unes poques línies.
Recordo que quan ja es va entrar a la fase de quarts de final (8 equips) les televisions parlaven de l’èxit del futbol americà que, de les 8 seleccions n’havia aconseguit “posar-ne” 4: Brasil, Argentina, Uruguai i Xile. Mentre Europa només en tenia 3: Alemanya, Holanda i Espanya, Àfrica es quedava només amb un sol representant, Ghana.
Però a l’arribar a les semifinals, ja era una altra cosa. L’èxit americà s’extingí de sobte. Dues de les seleccions més llorejades (Brasil i Argentina) i també Paraguai, van quedar eliminades i, com es sol dir, “van haver de fer les maletes i marxar cap a casa”.
Ahir ja es deia que, per primer cop, una selecció no sud-americana guanyarà un mundial no jugat al vell continent, ja que, la darrera representant del futbol de Sud-amèrica, la bicampiona Uruguai va queda també eliminada per Holanda.
Holanda ja està a la final. Serà la tercera de la seva història. Ara ja no té a Cruyff, ni Neeskens, té a Robben i a Snejder que, al meu parer, no tenen la qualitat futbolística d’aquells. Ahir li dia al meu fill que si Robben encara jugués al Madrid, aquest, hauria de jugar amb 3 pilotes: una per a Robben, l’altra per a Cristiano Ronaldo i l’altra per a tots el altres.
Aquesta ni es sabrà qui serà l’altra selecció finalista. Personalment vull que guanyi “la roja”. No és que tingui una especial devoció per la selecció espanyola, però menys la tinc per Alemanya i, si passen a la final, tampoc per Holanda.
Espanya té, a l’entendre de molts, els millor conjunt. Però també molt bones individualitats. Recordo que, des de sempre, quan et miraves la llista de seleccionats espanyols, pensaves que faltava un “director d’orquestra”. Un jugador que marqués les diferències. A totes les seleccions importants n’hi havia. A Espanya mai. I ara el tenen: Xavi. I si Xavi no està bé, Iniesta i també Cesc podria ser el que marqués les diferències. Però pel que es veu, del Bosque no té el mateix tracte cap a Fàbregas que cap a Fernando Torres, a qui li deu de ser padrí, pel tracte de favor que li dispensa.
Segurament, aquest, serà el meu darrer escrit parlant de la copa del món de futbol.

EL DRET A DECIDIR

Si finalment dissabte puc anar a Barcelona a manifestar-me, em sentiré igual de còmode darrera d’una senyera que simbolitza la meva nació (sense estat) que darrera d’una pancarta més reivindicativa que digui: “Som una nació. Nosaltres decidim”.
Però em refermo en allò que deia l’altre dia: “Amb 30 anys hem avançat molt poc!”.
A finals de la dècada dels anys 70 l’únic vehicle que teníem a casa era una Siata comprada a José María Pegueroles Caudet de Tortosa. Darrera de l’espill retrovisor de l’interior, ben visible i en un lloc on ningú me les pogués arrancar, hi portava dues enganxines. A una hi posava “En català si us plau” i a l’altra “Volem l’Estatut”. Llavors en comptes de “tenim el dret a decidir” demanàvem “l’autodeterminació” del poble de Catalunya que, si fa o no fa, és el mateix. I la manifestació de l’11 de setembre de 1979 de Barcelona l’obria una gran pancarta que hi deia: “Som una nació”. On està la diferència entre aquells temps (finals dels 70 i principis dels 80) i ara on també reivindiquem un Estatut “sense retallades” (això sí), encara ens preocupem pel foment de la nostra llengua (no podríem aplicar allò de “En català si us plau” al cinema, a l’administració Central i de Justícia, etc.)
De totes formes, la manca d’entesa entre Òmnium Cultural i el President Montilla (o el PSC, més igual), si que em preocupa. Em preocupa perquè la manifestació de dissabte hauria de ser multitudinària. Totes aquelles i tots aquells que ens sentim catalans hi hauríem de ser, en un clima reivindicatiu i d’unitat nacional, més enllà de lemes i símbols...

I si “el dreta a decidir” és “intocable”, llavors, perquè ho ha de tenir “el dret a decidir” el president Montilla si vol anar darrera de la senyera?, sense altres lemes? És lògic, no?
Evidentment, dels partits polítics que formen el Parlament de Catalunya, dos no acudiran a la cita de dissabte. Parlo del PP i de C’s. Ni tant sols a títol personal... (què també ho podrien fer) El PP perquè des de fa anys s’oposa a tot allò que soni a català o vingui de Catalunya, sense importar-los si aportarà beneficis a la ciutadania (ells inclosos) o no. I C’s perquè són més del mateix. Al fons el discurs d’uns i els altres no divergeix en res. Dilluns vaig escoltar un portaveu de C’s que criticava a Montilla per voler anar darrera de la senyera, un símbol català que ell considerava representatiu de “tots els catalans”.
Sóc del parer que de catalans no n’hi ha ni de primera ni de segona ni de tercera i, no és català aquell que vol i ho diu, sinó aquell que s’hi sent. No es pot dir que “la senyera és el símbol” de tots els catalans si després no en fas l’ús que cal. Quants militants i simpatitzants hi ha al PP i C’s que tinguin una senyera a casa? I que la treguin al balcó l’11 de setembre, Sant Jordi, festes majors, etc.?
Davant de casa meva hi ha un militant del PP que el 12 d’octubre treu al balcó l’ensenya nacional ESPANYOLA. O com es sol dir en argot, “el barrut” o “l’estanquera”. Mai li he vist la senyera. En canvi, el seu veí, d’ERC, si que posa la senyera estelada els dies que “toca”.
Què no em vingui ningú a donar-me lliçons de catalanisme, perquè jo sempre li puc preguntar: On erets quan jo ja ho reivindicava?

(Els acudits són de Ferreres i s'han publicat al Periódic de Catalunya)