ADÉU, MARCELINO

Hi ha gent que per la seva qualitat humana, intel·lectual, artística, etc. se’ls pot conèixer només pel seu nom de pila. Uns quans exemples els podem trobar amb Santiago, Felipe, Dolores... Crec que tothom sap que m’estava referint a Santiago Carrillo, Felipe González i Dolores Ibárruri (la Pasionaria)

Avui ens ha deixat Marcelino Camacho, una de les figures clau de la denominada transició espanyola. Sense persones com ell, no hauria estat possible fer el traspàs com es va fer d’una dictadura sagnant a una democràcia plena. D’una altra forma, segurament, però no com la va idear el llavors president del govern Adolfo Suárez, un personatge que ara no se’n recorda de res...

Marcelino va ser un lluitador. Un treballador sindical a la recerca de les llibertats. Avui ho recordaven, va passar a Carabanchel 14 anys de la seva vida. Va estar al capdamunt de les Comissions Obreres CC.OO.) ocupant la secretaria general del sindicat d’inspiració comunista durant molts d’anys. Camacho era a CC.OO. com Santiago al PCE o Felipe al PSOE.

CC.OO. va ser el meu primer sindica. M’hi vaig afiliar al cap de pocs mesos de ser legal. Era el mes de setembre de 1977. Encara no havia fet els 20 anys. Ja sé que molts, a aquesta edat, ja militaven a partits polítics i a organitzacions sindicals. Però als pobles petits, com el que jo vaig néixer, la possibilitat de fer-ho era molt escassa, ja que ningú te’n parlava.

A Catalunya el sindicat era i és Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC), encara que és un nom que s’ha usat ben poc i tot el protagonisme se’l ha emportat les sigles a nivells nacional.

Quan jo em vaig afiliar, el sindicat estava a l’avinguda Colom de Tortosa, la darrera casa que hi havia (i que hi ha, però totalment transformada) a la part esquerra en arribar al pont de l’Estat. En aquell temps els seu secretari general era Agustí Forner (que va arribar a ser diputat al Parlament de Catalunya) i com a membre destacat hi havia Josep Cervera.

Sense cap mena de dubte, un dels moments més difícils va ser l’intent de cop d’estat del tinent coronel de la Guarida Civil Antonio Tejero. Em van dir que van estar a punt de tirar tot l’arxiu riu avall. El cert és que ho tenien força fàcil de voler-ho fer.

Recordo que en aquell temps pagava 150 pessetes al mes i t’enganxaven un cupó a una cartolina que s’adjuntava al carnet de militant. Tants cupons, tantes mensualitats pagades. El cobrament per nòmina i els rebuts domiciliats encara no es coneixien.

Vaig estar afiliat fins l’any 1982, quasi que cinc anys. Llavors ja treballava a Vinaròs i em sentia molt més proper de la UGT, sindicat on milito ara. Un dels motius que va accelerar la sortida de Comissions va ser la impossibilitat de poder pagar les meves mensualitats. Al no ser de Tortosa i, a sobre, treballar fora, feia que no pogués anar fins la capital del Baix Ebre només que dissabtes. Primer, en dissabte, tenien el local obert, però més tard van decidir tancar.

De fet la mort de Marcelino la van anunciar fa uns dies. Per la nit, donant un cop d’ull a les notícies del dia pel canal 3/24, els titulars que surten a la part de baix, van donar la notícia de la seva mort. Vaig donar un crit per fer-li saber a la meva dona. Al cap d’un moment, ja no estava mort, estava greu... Mes tard, fins i tot, van treure la noticia i ja no se’n feia cap referència. Avui a la SER han dit que “s’havia donat una falsa notícia de la seva mort”. Tenia 92 anys.     

Reposa en pau, Marcelino, un dels grans homes de la història recent d’Espanya! Sempre et recordaré amb el jersei de coll alt...   

  

MARCANT DIFERÈNCIES: TRIPARTIT

Tot fa indicar que després del 28 de novembre no es reeditarà el “tripartit”.
De moment tots els partits marquen diferències (és normal) respecte, sobre tot,  als més propers ideològicament. Per tant, és força lògic que entre els membres de l’actual "tripartit" (a mi m’agrada més govern d’Entesa) vulguin "desmarcar-se" fent un incís especial en aquells temes que els hi són més propis.
Per tant, es comprenen les declaracions que va fer  ja fa unes setmanes Joan Puigcercós, president d’ERC, quan usava la metàfora de "trens i estacions" referint-se a la legítima petició d’independència de Catalunya. Els altres socis de la formació no estan per demanar-la. En canvi, els sectors més sobiranistes de DCD ho veuen amb bons ulls (o al menys això diuen) En canvi, l’altre soci, o sigui UDC no està tant per la labor.
Joan Herrera, que abans d’ahir es va acomiadar del Congrés dels Diputats per a centrar-se en la campanya política, també va amenaçar en no arribar a cap acord de govern amb el PSC, sinó acceptaven fer més polítiques d’esquerres.
Mentre, des de el PSC, molt abans de l’anunci que va fer Montilla fa un parell de dies sobre no reeditar el tripartit, ja s’havia reclamat el dret de governar “en solitari”.
Quan es governa sol, es pot aplicar el programa electoral, sinó al 100 %, si en un percentatge força alt. Al sí del govern no hi ha disputes programàtiques i ideològiques i la imatge que es dóna al ciutadà és de cohesió. Molt diferent al que els hi ha passat als dos darrers governs, el de Maragall i el de Montilla.
També ho recordava ahir Montilla: “De vegades, des dels partits que formen el govern, s’ha fet oposició”. Certament ha estat així i molts hem estat els qui ho hem dit diverses vegades. La imatge de « guirigall » que es dóna és força evident.
Amb els 23 anys de govern de CiU aquesta mala imatge no es va donar. Van ser governs “monocolors” amb un líder històric al seu capdavant. Ni més ni menys que el màxim impulsor del partit. Possiblement per això ningú dintre de CDC es permetia contradir-lo. Ara, els militants convergents estan acostumats a fer el que els hi mana el seu líder, encara que només sigui perquè ho és per voluntat de Pujol.
Les enquestes diuen que CiU voreja la majoria absoluta. I si no l’aconsegueixen, amb qui pactarà? Amb ERC? (Han dit que no) amb el PP? (Han dit que tampoc) Hi haurà una sociovergència? (Des del el PSC ja s’ha dit que no)
Per cert, ahir la pregunta que feia el diari el Punt també em va resultar força tendenciosa al preguntar si Montilla podria fer un pacte a la “basca” amb el PP. Algú ho veu? Bé, si mirem les respostes sí, però jo ho veig impossible. Penso que el PSC o governa sol o es resigna a estar a l’oposició. Així de senzill.
En canvi CiU si que podria acabar fent un “tripartit”. Si la federació nacionalista és la suma de dos partits, la incorporació d’un tercer no és tant improbable.
En aquest cas és molt més fàcil pactar amb el partit de Puigcercós (que no és Carod Rovira) que amb un PP que cada vegada s’allunya més dels nacionalistes catalans i abraça unes tesis molt més conservadores i espanyolistes, sobre tot respecte a l’idioma.  

MARCANT DIFERÈNCIES: LA IMMIGRACIÓ

Tal i com es va aproximant la data del 28 de novembre, tots els partits polítics volen “marcar diferències” respecte als demés. Sobre tot aquells que poden tenir una ideologia més propera o poden coincidir amb punts programàtics.
El que em crida més l’atenció és l’ús que s’intenta fer de la immigració. El que fa uns anys era la solució a molts dels mals que patia la nostra societat (escassa natalitat que havia de derivar en un problema futur per cobrar la pensió), de cop i volta s’ha convertit en una xacra que cal eliminar, reduït, amortir, etc. La matisació, segurament, és el que menys importa. El que compta és el fet.
Els immigrants (majoritàriament homes) van ser durant anys ma d’obra barata i poc qualificada. Molts d’ells treballaven a la construcció. Quan la bombolla immobiliària es va desinflar, una gran majoria van anar a parar a les “llistes de l’atur”. Dels 4 milions de parats, molts (jo m’atreviria a dir més de la meitat) corresponen a immigrants. Plegats formen un col·lectiu que no troba feina (repeteixo, per la seva escassa preparació) a d’altres àmbits, que tampoc disposa de petites explotacions agràries que treballar i treure un petit rendiment, encara que només sigui per a “fer bullir l’olla” i que, a sobre, al tenir (un bon nombre d’ells) molts de fills i en edat escolar, demanden molts dels serveis i prestacions que els hi dona l’estat espanyol i les comunitats autònomes.
Fa uns anys, el partits polítics que rebutjaven de forma categòrica els immigrants (sobre tot els il·legals) eren una minoria : Plataforma x Catalunya i poc més...
Però Vic va obrir la "caixa dels trons", precisament perquè un dels membres del seu consistori és el líder del partit xenòfob esmentat.
A partir d’aquí el PP amb un grau més gran i CiU, en menor mesura, també han parlat d’adoptar mesures “correctores” per a evitar o dificultar l’arribada de nous immigrants.
Ahir, a Barcelona, s’havia de celebrar una reunió per a signar un document en contra de la xenofòbia. Finalment els únics partits signants van ser el PSC i ICV-EUA.     Curiosament a Amposta, el partit que governa, des de l'ajuntament, intenta treure'n tot el partit possible dels que ja hi són organitzant actes per apropar-se als més actius i aconseguir un bon grapat de vots quan ja tinguin el dret de poder ser electors en futurs comicis.

PROTAGONISTES NEGATIUS DEL DIA

Encara que seria més apropiat dir d’ahir, ja que als diaris surten amb un dia de retard.

Vull començar amb Isak Andic, fundador de la marca de roba Mango. Fins ahir només el coneixia la seva família. El ser escollit president del “Instituto de la Empresa Familiar”, va demanar que els funcionaris “puguin ser acomiadats”.

És evident que els empresaris, amb l’aprovació de la reforma laboral per part del govern, estan “envalentits”. Com van aconseguir que l’acomiadament dels treballadors els sortís pràcticament de franc, ara encara volen més. Han girat la vista cap els funcionaris (això sí, parlava dels de “nou ingrés”)... I és que els empresaris, a l’hora de “devorar” a qui es posi per davant per tal d’aconseguir el màxim profit, no tenen límits.

Una bona manera de donar-se a conèixer.

Fernando Sánchez Dargo. Un dels escriptors de la “caverna”, diu al seu últim llibre, escrit conjuntament amb Albert Boadella, amb el títol de “Dios los cria... y ellos hablan de sexo, drogas, España, corrupción...”, editat per Planeta, relata que l’any 1967, a japó es va “follar” (literalment) a dues japoneses de 13 anys. I diu que ho conta ara perquè el delicte ja està prescrit.

Després de tot l’enrenou que es fa formar ahir pel tema, avui diu que va sr un “coqueteig sense importància”.

És pot considerar pedòfil un adult encara que només ho hagi fet amb menors un sol cop? Jo crec que sí.

Arturo Pérez-Reverte. Escriptor d’èxit. Ahir al seu Twitter va insultar al ja exministre Miguel Ángel Moratinos per haver plorat en el seu relleu per Trinidad Jiménez. Diu textualment. “Vi llorar a Moratinos. Ni para irse tuvo huevos”. Ni que les llàgrimes només fossin de pena, tristesa i dolor. També hi ha llàgrimes d’emoció.

Jo, per exemple tinc la “llagrimeta fàcil”. M’emociono molt ràpidament i, de vegades, de qualsevol bajanada. Per exemple de les que surten per televisió en programes de retrobaments. Quan els meus fills eren a casa, en feien burleta quan em veien caure les llàgrimes.

Miguel Aragón. Jutge “progressista” del Tribunal Constitucional. Un dels que, finalment va votar en contra de l’Estatut. Ara aspira a ser president del TC amb el suport dels jutges “conservadors”. Per aconseguir-ho els hi ha posat en safata una nova sentència en contra de l’Estatut. Aquest cop quan es debatrà el recurs presentat pel Defensor del Poble (o sigui, el “socialista” Enrique Mújica”) La sentència dirà (segurament) que “la Constitució no coneix cap altra nació que l’espanyola”.

I és que una cosa és el que sé li fa dir a la llengua i l’altra és el que un té al cap. De progressistes de paraula n’hi ha molts, però una bona part actuen més com a radicals conservadors! 

Carmen de Mairena. Transsexual "cutre". Segons informacions periodístiques serà candidat per Barcelona a les properes eleccions autonòmiques de la ma de la CORI (Coordinadora Reusenca Independent), el partit de l'Ariel Santamaría que de sireneta no en té res i d'Elvis la pinta i poca cosa més.
Si la CORI, normalment, ja desprestigia el món de la política, amb la incorporació de la Carmen de Mairena se'n burla, no només dels polítics, sinó dels propis ciutadans.