FANJEAUX (poble Càtar)

Quan anem a veure a la família de mon cosí Gerard (la qual cosa faig cada dos anys aproximadament), en arribar a Fanjeaux (departament de l'Aude), solem comentar: "Mira, ja arribem". I és que aquest petit poble no està molt lluny de Mirepoix i menys encara d'on viuen actualment, Saint-Gaudéric.
Fanjeaux està al final d'una carretera plena de corbes. En tot el trajecte és on més n'hi ha i, de sobte, et trobes amb un pont (m'imagino que serà dels segle XVIII), el qual passes per baix i el poble queda, principalment dalt i a la dreta.
No obstant estar tan prop de casa els meus cosins i passar-hi constantment, mai l'havien visitat fins aquest any. Segurament la cosa que més em va sorprendre de Fanjeaux va ser la religiositat que es respira. Per les dimensions del poble, la quantitat de creus i imatges religioses de dimensions considerables és gran (no menys de 3)
També vull destacar els rentadors. Aquest tipus d'edificacions sempre m'han agradat, segurament perquè fa unes dècades significava molt per a un poble. Allí, les dones, mentre rentaven la roba, la feien petar i explicaven històries, fets, notícies i mentides sobre el poble i la seva gent. A la província de Castelló, en podem trobar a la majoria dels pobles.
Ara us deixo amb Fanjeaux.

AVUI, 6 D’AGOST

Avui és dissabte i els dissabtes no acostumo a escoltar la ràdio. Avui és més dia de diari i dinar en família.

El Periódico de Catalunya parla de les lluites internes que hi ha al PSC entre les diferents corrents. El sector “obioliste”, els propers a qui va ser el màxim responsable del partit a les dècades dels 80 i 90 han “fitxat” a marina Geli, una “pes pesant” als governs de Maragall Primer i Montilla després. Diuen que volen grup parlamentari propi al Madrid. Jo també m’hi vaig mostrar a favor fa uns mesos quan m’ho va preguntar Roser Royo del diari el Punt. Entre els polítics que formen part d’aquest corrent està Josep Pau un exdiputat per Lleida que tinc d’amic a Facebook. Opino que ara és l’hora d’anar-se posicionant i dir clarament quin model de partit volem. Tal i com comentàvem aquest matí amb la meva donar el PSC s’ha de plantejar allò de “qui som, cap a on anem i què volem? L’avançament de les generals ha fet que el congrés del partit s’ajorni un parell de mesos. De cap de les maneres pot tancar-se en fals i a més ha d’haver una renovació profunda, tant de líders com d’idees. I si no és així, ja ens podem anar marxant cap a casa tots plegats...

El Público portava una notícia d’aquelles que m’entusiasmen. Ha aparegut un nou arxiu fotogràfic sobre la guerra Civil Espanyola: el de Guillermo Zúñiga, el considerat pare del cinema científic espanyol. El qualifiquen com "el nou Capa" i això vol dir molt! 

El qui em coneixeu sabeu que la guerra civil i la fotografia són dos dels meus temes preferits, per tant, no puc mostrar-me indiferent davant d’aquesta troballa. De moment, les fotografies que s’han publicat, són força interessants. No sé si compartireu amb mi aquesta alegria.      

(La foto és el monument a les Brigades Internacionals que hi ha al poble vell de Corbera d'Ebre)    

ANIMALS

És molt més difícil fotografiar animals que flors, per exemple. Primer que no es solen estar quiets i també és fàcil que quan t'hi aproximes, tendeixin a marxar.

Unes poques fotos d'animals.

AVUI, 5 D’AGOST

Aquest matí a la Cadena SER només es parlava d’economia. Ahir dijous, 4 d’agost, va ser un d’aquells dies “negres” per a l’economia mundial. L’encarregat d’espatllar el dia va ser el president del BCE, el francès Jean Paul Trichet. Sembla ser que ahir era un dia “normalet”  per a les borses mundials. La majoria d’elles tenien petites pèrdues, però res significatiu i alarmant. Qui va alarmar els mercats va ser el president de la màxima institució monetària del nostre continent. Ràpidament he fet un acudit fàcil: “Trichet va ‘trinxar” l’economia”.  La seva ambigüitat (va di que el BCE compraria bons d’alguns països sense nomenar-los.) Quan es va aclarir que es tractava de Grècia i Irlanda. Però el mal ja estava fet. L’economia mundial no està per a ensurts i ràpidament el pànic es va globalitzar i totes les borses mundials van tancar amb pèrdues substancials.
“Això” ho arreglem entre tots o no ho arreglarà ningú. Fins ara la Unió Europea s’ha vist incapaç de frenar la caiguda en picat de les economies d’alguns països i la situació comença a semblar-se a la caiguda de les fitxes de dominó. Si no s’atura a temps poden acabar caient fins les economies més fortes i, també evidentment, l’a nord-americana. Sembla mentida que les estats no poden fer res per aturar els especuladors, les agències de qualificació i la resta de rapinyaires.

Més al costat de casa ha estat notícia la protesta de l’hospital Joan XIII de Reus. Segons els seus treballadors, la sanitat pública ha desaparegut. Amb un conseller de Sanitat com BoiRuiz, el “jefe” de la patronal sanitària catalana no s’havia d’esperar una altra cosa. Sembla mentida que hi hagi gent tant ignorant que no arriben a preveure un futur “tan cert” com el que es divisava abans de les eleccions municipals de maig.

Si les grans ciutats (Barcelona, Badalona, Girona, Reus, etc.) haguessin continuat en mans de les esquerres, possiblement s’hauria pogut plantar cara al govern de la Generalitat. Ara, amb un poder tan ampli com tenen els convergents, els hi és molt més fàcil aplicar les mesures que creguin més convenients per als seus interessos.