divendres, 5 d’octubre del 2012

LES FOTOS DEL DIA. EL PARLAMENT DE CATALUNYA IV












CARTA A UN ANTIDISTURBIS (de David Torres)




Querido policía,

Déjame felicitarte por lo de ayer. Te portaste como un hombre, te ganaste a base de porrazos la paga extra que te habían quitado y cumpliste a la perfección el encargo de apalear al pueblo. Es cierto que para otras cosas, la verdad, no vales, por ejemplo, eres incapaz de distinguir un hueso de pollo de un hueso de niño, con lo cual una simple investigación por asesinato acaba transformándose en un circo mediático y un pobre paleto te chulea durante meses, pero es que tú no estás para eso, querido policía, a ti no te pagan para pensar ni para sumar dos y dos siquiera. Lo tuyo es intimidar, montar follón, colarte dentro de una pacífica multitud y caldear los ánimos, manejar la porra y pegar hostias. Y lo cierto es que para eso no tienes precio, aunque el despliegue militar de ayer (con casi 1.500 efectivos, carretadas de lecheras, helicópteros, caballos, vallas, pelotas de goma) le haya salido por un pico al contribuyente. Con lo que te pagaron ayer a ti y a tus colegas por acojonar y romper huesos, se podía haber construido un colegio.
Da la casualidad de que ayer pasé frente al Congreso, no por Neptuno, sino por la Carrera de San Jerónimo, y vi la tremenda multitud a la que tenías que hacer frente: muchos jubilados, algunos con bastón, una señora armada de un silbato, otra con una camiseta contra los recortes, un montón de jóvenes de ambos sexos, unos cuantos fotógrafos, e incluso una pareja de ciegos que paseaba de arriba abajo tentando el aire. Aunque para ciego tú, querido policía, ciego y sordo, blindado de arriba abajo, envuelto en tu escudo y tu casco pretoriano para demostrar una vez más que no estás ahí para defender al pueblo sino para todo lo contrario. Al verte, tan chulo, tan orgulloso de tu fuerza, recordé a aquel anti-disturbios que me tropecé ventitantos años atrás, en una manifestación universitaria, un tipo grande como una montaña al que oí gruñir mientras acariciaba la porra: “Qué ganas tengo de repartir hostias”.
Querido policía, sigues siendo la misma bestia sin ojos y sin alma de toda la vida, la misma máquina de golpear de hace veinte años y de hace cincuenta años. Te conocemos ya porque te hemos visto antes, te hemos visto muchas veces, vestido con ese o con otro uniforme, el perro de presa del dinero, el esbirro imprescindible de todo poder y toda época: el mismo cosaco a caballo que golpeó al pueblo hambriento hasta la muerte en la Plaza Roja, el policía gordo que apaleaba negros en Mississipi, el tanquista ruso que entró a sangre y fuego en las calles de Praga.
Querido policía, debes de sentirte muy hombre sabiendo que enfrente sólo tienes manos desnudas y palabras, debes de sentirte justificado en tu violencia cuando hasta tú te tragas tus propias mentiras y acabas por creer que estabas haciendo frente a tácticas de guerrilla urbana cuando allí sólo había gente que no venía ni a tomar el Congreso ni a secuestrar diputados sino a expresar su rabia, a gritar que ya están hartos de tanta mentira y tanto expolio. El Congreso ya está tomado por una banda de cuatreros que ha incumplido todas sus promesas, unos sicarios del poder financiero al que sirven con la misma devoción que vosotros a ellos. Ya sé que lo tuyo no es pensar, pero piensa por un momento que si la muchedumbre de ayer hubiera ido con ganas de bronca, probablemente no habrías salido tan bien parado. A veces me pregunto cómo será eso de llegar a casa con el deber cumplido cuando tu deber consiste en agarrar del cuello a una mujer, en abrirle la cabeza a un señor indefenso, en reventar a palos a un joven tirado en el suelo. Ya sé que te pagan a tanto por hostia y a doble por cabeza abierta, pero te advierto que la gente se está empezando a hartar de que la traten como a ganado, de que la ordeñen cada cuatro años y la aporreen siempre que les apetezca.
Que duermas bien, machote.
 
David Torres  PÚBLICO  26/09/2012

dijous, 4 d’octubre del 2012

LA BOTIGA DE FESTA D'AMPOSTA AVUI 2 DIES DESPRÉS DE L'ACCIDENT

L'aparador està tapat per uns taulers d'aglomerat. 


La nit de dimarts una Nissan Vanette es va encastar a l'aparador de la botiga. 

UN POLÍTIC PALLASSO




Si a la reunió de presidents autonòmics celebrada al Senat el passat dimarts algú s’hagués presentat vestit de pallasso, estic pràcticament segur que la resta no s’haurien estranyat gens.
Concretament estic parlant del president extremeny  Juan Antonio Monago que, amb la de l’altre dia ja porta fetes unes quantes pallassades i curiosament sempre ho fa en al·lusions a Catalunya.
La primera de totes va ser quan, acompanyat d’alguns membres de la seva comitiva, va allò de “Si tens cullons me lodices a la cara...” responent a unes desafortunades declaracions a l’alcalde de Barcelona, el convergent Xavier Trias. Unes declaracions més pròpies d’un altre escenari, com per exemple un bar i després d’haver pres unes quantes canyes o algun cigaló que d’altre.
La segona la va dir no fa gaires dies, si no recordo malament la passada setmana quan va reclamar que Catalunya li retornés a Extremadura les 150.000 emigrants que allà per la dècada dels anys 60 van viatjar de la seva comunitat fins a Catalunya tot buscant un lloc de treball i unes millors condicions de vida. Precisament aquest matí, un d’aquests extremenys (que m’ha dit que desconeixia els fets) m’ha dit que porta a Catalunya 48 anys i no se’n vol anar, al menys que em donen feina i casa, ha puntualitzat.  
Monago segurament desconeix que la majoria d’aquells fills d’extremenys estan totalment integrats a Catalunya i si els hi diguessis de marxar a la terra dels seus ancestres, es negarien rotundament.
El passat cap de setmana el Periódico entrevistava a un comerciant que venia senyeres estelades a la seva botiga i que deia que un 25 % de qui les comprava parlaven el castellà. Què indica això? Que son molts els nouvinguts o fills de l’emigració que entenen perfectament la situació des discriminació que pateix Catalunya respecte a d’altres autonomies de l’estat. Un estudi fet fa uns anys deia que un part important dels ciutadans que viuen al cinturó roig de Barcelona i que representen la segona o tercera generació dels milers que van venir procedents, sobre tot, d’Andalusia, d’Extremadura o de l’Aragó, han deixat de votar socialista (tal i com feien els seus pares o fins i tot els seus iaios) i opten per d’altres formacions molt més nacionalistes. Seria una explicació de la pèrdua de vots que pateix el PSC a l’àrea metropolitana de Barcelona.  
Finalment la tercera va ser dimarts quan va acudir a la roda de premsa amb una edició de luxe de la Constitució Espanyola per a escenificar que la Carta Magna està per sobre de qualsevol voluntat sobiranista  d’un poble i també un pin amb l'estanquera (*) Caldria recordar-li a Monago que la sobirania nacional emana del poble i que els ciutadans de Catalunya formen part (de moment d’aquest poble) Que el poble és qui escull els seus diputats i senadors (encara que molts de cops la democràcia interna dels partits deixa molt per desitjar) i que, també, té el dret de demanar que es canviï la constitució per adaptar-la als nous temps (la qual cosa és, en principi força difícil) Però teòricament, és així.
Però Monago, com a membre del PP, està obsessionat per salvaguardar la Constitució davant de qualsevol agressió independentista o fins i tot federalista. És curiós que la majoria de càrrecs del PP que en el seu dia no van creure en la Constitució i que mai han cregut en l’Espanya de les autonomies ara ho defensen com si els hi anés la vida.
Monago, com qualsevol reiet de taifes del tants que ha donar la política espanyola, sap que atacar Catalunya li donarà volts al seu territori. D’això se’n diu populisme barat.
I jo que em pensava que Rodríguez Ibarra era impossible de superar... Al menys aquell era del Barça.   

(*) L'amic Joan Antoni Fabregat i Miralles, de Vinaròs, deia l'estanquera al referir-se a la bandera espanyola, perquè en aquella època estava a tots els estancs.  

ATENCIÓ: EQUIVOCAR-SE ES D'HUMANS I RECTIFICAR... DE PERSONES SENSATES... 

Qui va demanar que retornessin 150.000 extremenys va ser el socialista Guillermo Fernández Vara, el que va ser també President de la Junta d'Extremadura. Però és igual, pallasso ell també!! Os deixo amb un vídeo de resposta d'una avia extremenya que viu a Catalunya.