Devia de ser l’any 1974 quan una professora de francès de l’institut Martí i Franqués de Tarragona, basca, per a més informació, ens va dir:
Admiro els catalans. Al País Basc, un grup de gent estan parlant en el nostre idioma, però hi ha un que no l’entén. Automàticament tota la conversa passa a ser en castellà. Aquí, no. Si algú, com jo, no entén el català, us dirigiu a mi en castellà, però la resta de la conversa segueix sent en català.
És cert. Des d’aquell dia m’hi he fixat moltes vegades. Dirigir-me a un catalanoparlant a qui conec prou en castellà em resulta tot impossible. Si al grup hi ha una persona que no compren el nostre idioma, ens dirigim a ell en castellà, però difícilment ho farem entre la resta dels membres del grup.
Durant el franquisme la repressió que va patir la població catalana no va haver de ser menor que la que van patir la comunitat basca, en canvi la forma de reaccionar dels dos pobles va ser del tot diferent.
Mentre al País Basc es va crear la banda terrorista ETA per enfrontar-se al règim de Franco, la resistència catalana va ser diferent i Terra Lliure només va jugar un paper merament testimonial. Catalunya va saber conservar pràcticament intactes l’idioma, les costums i les tradicions, sobre tot als pobles.
Només amb l’arribada de la democràcia, el País Basc va poder veure complides moltes de les seves expectatives com a país amb el naixement de les ikastoles (escoles basques) Però cal recordar que no en tots els territoris històrics bascos es parla euskera, ja que la província d’Àraba és, majoritàriament, castellanoparlant.
El lehendakari Juan José Ibarretxe va voler iniciar un procés secessionista l’any 2004, conegut com a pla Ibarretxe, però no va tenir èxit, ja que el govern central li va acabar posant tots els pals a les rodes com li va ser possible. Com ara passa amb Catalunya, els hi van posar davant la Constitució Espanyola per a declarar-lo il·legal. La sistemàtica prohibició de les agrupacions polítiques que impulsava l’esquerra independentista va propiciar que l’any 2009 el PSE i el PP conformessin una majoria suficient no nacionalista que els hi va permetre governar durant 3 anys.
Després de les properes eleccions del 25 de novembre, tan a Catalunya com al País Basc, poden sortir, en tota lògica, governs nacionalistes i, fins i tot, independentistes.
A Catalunya, CiU ja ho ha anunciat públicament
i compta amb el suport d’altres partits com ERC, Solidaritat i, fins i
tot ICV-EUA (un partit que, a priori, hauria de ser internacionalista)
Al País Basc, encara que Íñigo Urcullu,
cap de llista del PNB, no ho hagi anunciat públicament i digui que no és
prioritari, la formació d’un hipotètic govern amb l’esquerra abertzale
representada per Bildu, amb tota seguretat, portaria a escena el plantejament
de la independència
Aguantarà el govern del PP dos fronts oberts? Si tingués solucionats el altres temes econòmics i socials, potser sí, però si per una part segueixen els conflictes socials i sé li sumen els secessionistes, presumeixo un panorama molt complicat.
L’escenari d’unes eleccions anticipades a Espanya potser no estigui tan lluny.
