Amb el dictador enterrat s’obria a Espanya un
nou horitzó ple de possibilitats. El camí, que es preveia llarg, era del tot
il·lusionant davant la nova fita: la construcció d’un futur millor.
Després de la consulta que es va fer al poble
sobre si volia un canvi de rumb, els anomenats pares de la Constitució es van
posar a treballar per a confeccionar la Carta Marga des d’on emanarien totes
les lleis i normes que havien d’establir les bases per a la nova convivència.
Per aquell temps el dret a vot s’establia a
partir dels 21 anys, així que em vaig perdre les dues primeres eleccions: la
consulta esmentada amb anterioritat i les primeres eleccions generals que
donarien la victòria a la UCD d’Adolfo Suárez.
El dia 6 de novembre de 1978 es va fer un
altre referèndum per a que el poble votés la Constitució. No cal ni dir la
il·lusió que tenia: em sentia con un xiquet amb sabates noves... Votar per
primer cop i, a sobre, la Constitució, la llei de lleis!! El que no sabia
llavors és que seria tant hermètica i tan difícil poder-la canviar. En aquell
moment tampoc tenia la més mínima importància. L’ideal de fer d’Espanya n model
de convivència i respecte entre els diversos pobles que la conformaven era
present en la majoria dels joves d’aquella generació.
Amb l’arriba al poder dels socialistes l’any
1982, podríem dir que va quedar superada l’etapa de la transició i es va entrar
de ple a la democràcia.
Per aquell temps ningú parlava de federalisme
ni molt menys d’independentisme, prou en teníem en intentar sobreposar-nos del
sobresalt que va significar l’intent de cop d’estat perpetrat per militars com
Jaime Milans del Bosch o guàrdies civils com Antonio Tejero.
Tal com anava avançant el temps sorgien les
primeres idees. Esquerra Republicana de Catalunya que l’any 1977 s’havia tingut
que presentar a les eleccions com Esquerra de Catalunya (el concepte república no es podia usar) va llençar
la idea d’una Catalunya independent allà per la meitat de la dècada dels anys
90. Per aquell temps el partit estava dirigit per l’Àngel Colom arribat del
moviment Crida a la Solidaritat i Pilar Rahola. Aviat van abandonar el partit
però no la idea independentista i van crear el Partit per a la Independència
(PI), avui desaparegut del panorama polític català.
Va ser amb Josep Lluís Carod Rovira que ERC fa
el pas definitiu de cara a assolir la independència de la nostra nació fent, a
més, un gir cap posicions més d’esquerra.
La intransigència constant dels diferents
governs d’Espanya a les peticions de més autonomia que li anaven arribant
d’Espanya feia que, dia a dia, el concepte independència anés collant més entre
la població catalana. És l’efecte acció reacció. Quant més contrari es
mostrava el govern espanyol a l’hora de canviar, més creixia el sentiment
independentista entre els catalans.
Després de diverses dècades hem tingut
constància del immobilisme dels dos grans partits: el PSOE i el PP. Quan
difícilment són capaços de posar-se d’acord per abordar projectes d’interès comú,
tenen una enorme facilitat a l’hora de impedir de forma mancomunada (amb la complicitat de jutges i
tribunals) qualsevol reforma de la Carta Magna i fent quasi sempre una
interpretació molt restrictiva que impedeix qualsevol avenç cap a un major autogovern
català.
Per molt utòpic que pugis ser, amb aquest
precedents, no et queda més remei que pegar ma del pragmatisme i creure
només amb allò tangible que tens a l’abast.
Ara bé, la utopia, el voler aconseguir la Lluna, no deixa de ser un somni il·lusionant
per a la majoria dels catalans, sobre tot dels més joves que dia a dia veuen
com des de la capital d’Espanya se’ns vol seguir intervenint i castrant els
nostres drets com a poble mil·lenari. Molt més antic que el concepte interessat d’Espanya.