S’HAURIEN DE TRENCAR PACTES?

He llegit que si el PSC no està per fer una consulta popular sobre la independència de Catalunya, els partits sobiranistes que mantenen pactes de govern amb els socialistes, els haurien de trencar.

Anem a pams. Normalment els pactes postelectorals es signen més per motius polítics del moment que no per ideologia política. Més encara, a cada poble o ciutat, sé sol anteposar els interessos particulars del polítics de torna per davant de qualsevol similitud programàtica. I això ha estat sempre així i em temo que seguiran sent així per molts d’anys.

Certament caldria ser conseqüent en cada moment i optar per acords ideològics i programàtics. Com també s’hauria de ser conseqüent dimitint quan no s’ha obrat bé o deixant l’acta de regidor o càrrec públic que s’està ocupant. Segurament la ciutadania ho agrairia.

Mireu, vaig a posar-vos tres exemples molt clarificadors de pactes antinatura (s’anomenen així) de diferents pobles (o ciutats) del nostre territori.

Voldria començar amb la Ràpita. Crec que va ser l’any 1995, un conglomerat de diversos partits van formalitzar un acord de govern per tombar CiU que governava des de feia diverses legislatures. El PP s’hi va quedar al marge. Hi havia independents, socialistes, republicans... Les enemistats personals entre alguns membres dels grups esmentats i els de CiU eren ven patents. Les posicions eren irreconciliables (aparentment) i més d’una vegada s’havia arribat a l’insult.   

El que no preveia quasi ningú és que Miquel Alonso, al front dels socialistes, obtingués una còmoda victòria l’any 1999;això sí, sense majoria absoluta. De sobte, tots aquells enemics acèrrims es van reconciliar i van aconseguir (crec recordar que amb la col·laboració del PP) un pacte de govern per deixar a Miquel Alonso fora de l’alcaldia de la Ràpita. L’any 2003, Alonso trauria majoria absoluta.

A la Galera CiU governava des de l’any 1983. En arribar el 2003 i amb tot el que va significar el moviment antitransvasament per al nostre territori i tal com va passar en molts d’altres llocs, podia arribar el canvi. Però entre el PSC (1) i ERC (1) no sumaven ni de lluny els 4 regidors indispensables. A l’altre costat CiU (3) i el PP (2) semblava que podien governar. Però a l’hora de la veritat el PP va donar suport per a que l’alcaldessa fos d’ERC. Coses així només es poden entendre als pobles. Però és que més tard, amb el PSC fora de l’escena política, ERC en va treure 2 i el PP 2 més... I van pactar per tornar a deixar fora del govern a CiU.

Un darrer cas. Allà pels anys 80 vaig desplaçar-me a Gandesa a fer d’apoderat pel partit. Llavors el PSC tenia molt poca representació per aquelles contrades. Crec recordar que eren unes generals. Alguns membres del PP (potser llavors encara era AP) es van apropar a mi i em van animar a que es potenciés el partit ja que volien veure fora a CiU de l’alcaldia. El PSC mai ha tret bons resultats a Gandesa, però si Miquel Aubà amb una formació independent. Aubà va aconseguir ser alcalde de Gandesa, però sembla que finalment ja inquietava que s’estigués tant de temps. Ara fa un any i mig, el PP i CiU van formalitzar un pacte de govern. Els eterns enemics s’havien reconciliat.

Per acabar voldria recordar que tot i l’independentisme que està predicant CiU (sobre tot CDC), la federació nacionalista manté intactes els pactes de govern amb el PP com per exemple a la Diputació de Tarragona.

És conseqüent aquesta actitud? Mirada des del punt de vista d’uns partits que només miren pel seus interessos, sí.   

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. CERVERA DEL MAESTRE II

¿Socialdemócratas con Mas, o vidas no ejemplares con Mas?

El tránsfuga Ferran Mascarell, que estuvo a punto de presentarse con el PSC a alcaldable de Barcelona, anuncia ahora que, en plena campaña electoral, presentará una plataforma denominada "Socialdemócratas con Mas". Esta iniciativa es por razones obvias una contradicción en sus propios términos.

Mas y la socialdemocracia son más bien incompatibles. Jordi Pujol sí mantenía una cierta simpatía hacia la socialdemocracia sueca en los primeros tiempos de Convergència Democràtica de Catalunya. Luego montó su alianza con Unió Democràtica, el pequeño partido de la democracia cristiana catalana.
La Democracia Cristiana italiana
Es verdad que en aquella época de  transición casi todos los partidos más o menos derechistas -recién llegada la democracia a España- intentaban silenciar, o disimular, su dimensión conservadora. También es verdad que Pujol se movía muy a gusto con la Democracia Cristiana italiana.
Doctrina social de católica
Algunos de los dirigentes  democristianos -como Aldo Moro, por ejemplo- eran proclives a pactos con el Partido Comunista del moderado Enrico Berlinguer. La doctrina social católica -tan olvidada en el Vaticano actual por miedo a la teología de la liberación que va más allá de la socialdemocracia- instaba a proteger a los trabajadores frente al aluvión capitalista.
Un político de casualidad
Con el paso de los años, Pujol fue girando hacia posiciones más  conservadoras y, sobre todo, nacionalistas sin acabar aún de salir del armario respecto a la independencia. Artur Mas, en todo caso, no ha sido ni una pizca socialdemócrata. El líder de CiU es un político de casualidad. Lo hicieron político dos familias. La de Pujol/Ferrusola y la de Prenafeta.
El experto en economía
Empezó a trabajar -como es sabido y refrescado recientemente por el periódico digital en catalán e-notícies- la biografía, no la hagiografia, incluye que Mas fue contratado como experto en economía por la empresa peletera Tipel, propiedad de la familia Prenafeta. En los años ochenta comenzó el descalabro que acabó con el cierre de esa empresa.
Hombre de máxima confianza de Pujol
A finales de los noventa y pico, Prenafeta fue acosado por la opinión pública, debido a sus presuntas irregularidades y presumibles chapuzas rozando la barrera de la corrupción. Eran impropias en todo caso del hombre de máxima confianza del presidente Pujol. Terminó siendo destituido. Poco a poco desapareció de la política y se dedicó a sus negocios.
El clan
Le acompañó otro conseller, ya apartado de la política y muy amigo de Pujol, Alavedra. En el clan participaban de un modo u otro el abogado Piqué Vidal -que era el abogado de Pujol en el affaire de Banca Catalana-, y como socio el Juez Estevill. Los dos fueron condenados en los tribunales.
Presuntos delincuentes
Ambos reaparecieron como presuntos delincuentes, implicados en la llamada Operación Pretoria, en la que salía tocado otro personaje convergente como es Millet, el gran chorizo del escándalo del Palau. Cuando salieron de la cárcel tras pagar unas fianzas multimillonarias, Mas les dio ánimos como amigo y el juicio continua frenado o a la espera.
El secretario general
¿Plataforma de socialdemócratas con Mas? ¿O plataforma de vidas no ejemplares con Mas?  Y, mientras tanto, el secretario general de CDC, Oriol Pujol, el que describe como “sodomita” al PSC respecto al PSOE, continúa encausado por sus aventuras económicas, dicen que para favorecer a su partido. El PP catalán pidió que Mas explicara este asunto y otros similares. No hubo respuesta. Pero el PP sigue aliado con CiU. Lo dicho, vidas no ejemplares.

Enric Sopena es director de ELPLURAL.COM

Més informació: http://www.elplural.com/2012/11/04/el-%E2%80%98socialista%E2%80%99-que-%E2%80%98compro%E2%80%99-con-un-cargo-le-devuelve-el-favor-al-president-de-la-generalitat/

EL DARRER DIA DE VACANCES

Passeig marítim de l'Ampolla. 

Avui acabo les vacances del 2012. L’any que ve, per obra i gràcia del PP tindré 3 dies menys. Per tant, avui, també és el darrer cop que puc gaudir d’aquest dia de vacances guanyat gràcies a l’haver treballat durant 24 anys per al mateix "empresari". Ara ja en porto quasi 27.

Tinc companyes de treball que en porten quasi 40 i els dies que perdran l’any 2013 seran molts més.

El govern del PP, en lloc d’incentivar els treballadors públics que més temps portem a l’Administració, el que ha fet, és equiparar-nos a tots indiferentment si acabes d’entrar o, com he dit abans, portes 40 anys de servei. Per a mi ni és just ni és legal, ja que com més dies et treuen, no només de vacances, sinó també de lliure disposició, el que estan fent és un greuge comparatiu amb els que porten menys anys treballats.

Ara mateix he estat, com aquell que diu, 3 setmanes de vacances. La resta que em quedava per a fer. Durant aquestes tres setmanes l’Administració, a diferència dels professors o professionals de la sanitat, no ha contractat ningú. Entre els meus companys s’han hagut de repartir la meva feina, igual que vaig fer jo quan ells van estar de vacances, majoritàriament, el passat agost.

Algú em pot dir que s’estalvia l’Administració de treure’ns vacances i dies de lliure disposició? En aquests cas, evidentment, res de res. Com he dit tantes i tantes vegades el que ha fet el PP és treure’ns drets adquirits gràcies a molts d’anys de negociacions i lluites sindicals.

A part d’aquest dies també ens ha tret la paga extraordinària de Nadal. Això sí, ens ha deixat la paupèrrima productivitat que ens donen periòdicament. I per què? Perquè l’elit de la casa, es a dir, el cos d’Inspectors d’Hisenda si que cobren una suculent productivitat i es clar, aquesta partida és intocable.  

El passat divendres vaig poder veure la pel·lícula Holocaust a 8TV. M’agradaria que ningú m’interpretés malament ni que tragués les meues paraules de context, però en cert manera, l’argument de la pel·lícula em va recordar el que està fent el govern de Mariano Rajoy amb la ciutadania en general.

Holocaust començar després de la victòria de Hitler i com poc a poc es van anar suprimint drets als jueus alemanys. Al principi, alguns jueus van optar per anar-se’n d’Alemanya, molts cap els Estats Units, però d’altres van pensar que aquella situació seria temporal i que, finalment, quan Hitler tindria tot el poder que desitjava, s’oblidaria d’ells.

Però poc a poc la repressió sobre els jueus es va fer més gran; cada cop tenien menys drets i cada cop la moral dels jueus anava minvant. L’exèrcit alemany va envair Polònia i va usar amb els jueus (alguns autòctons, d’altres emigrats o deportats d’Alemanya) la mateixa política. Els seus barris es van convertir en territoris jueus autònoms i hi van construir murs per evitar-ne les fugides (com passa ara amb els territoris palestins que hi ha a Israel)

Al final, el jueus, quan sortien dels seus guetos a les hores permeses, ja no podien ni portar cap tipus de bossa, sota l’amenaça de ser detinguts.

I què van fer els jueus mentrestant? Res. Ni es van manifestar ni es van revoltar, ni van prendre cap mesura. I així els va anar.