EL GRAN FRAU A LA DEMOCRÀCIA

Rajoy s’aferra al càrrec que ocupa com si d’això depengués la seva pròpia vida. Certament només fa un any i escaig que l’ocupa, però el seu govern ha estat el frau més gran que ha patit mai el nostre país.  

Primer va ser l’incompliment total del seu programa polític. Un programa amb el que van confiar milions d’espanyols pensant que ens trauria de la crisi com aquell que passa pàgina. Però Rajoy ens va enganyar. No ha fet res del que va dir al seu programa que faria i no només això, ha fet tot el contrari amb el resultat de que ens ha submergit; i no només això, sinó que fins i tot ha fet el contrari. Va dir que no apujaria els impostos i els va apujar, va dir que no tocaria les pensions i les va tocar, va dir que no abaixaria el sou als treballadors públics i els va abaixar, va dir que reduiria l’atur i cada dia que passa n’hi ha més, va dir que les retallades no afectarien als pilars bàsics de l’estat del benestar i estan afectant a la sanitat, a l’educació, a la cultura, a l’ensenyament... Només per això Rajoy ja hauria d’haver plegat.

Però quan un cas de corrupció afecta el seu partit en general i a ell com a president del govern en particular, hauria d’haver plegat abans de les primeres 24 hores. Quan més temps seguirà en aquesta situació, més desprestigi sembrarà arreu del món.

La suma dels seu mal govern amb el de la corrupció generalitzada significa el frau més gran que mai ha patit la democràcia d’aquest país i, molt possiblement, no tingui cap similitud en cap govern de cap país desenvolupat. Espanya és ara com ara similar a una república bananera? Sí, sense cap mena de dubte!  

Rajoy no va ser un bon cap de l’oposició ni tampoc un bon president del govern. Com a cap de l’oposició el vaig qualificar de mediocre; com a president del govern el qualifico de nefast.

Quan el cas Bárcenas li va petar en tota la cara, Rajoy, com sempre, va optar per amagar-se i poder preparar així la seva intervenció. Van ser els seus segons el qui van donar la cara per ell. També potser perquè, malgrat tot, la tenen una mica més dura. Dissabte passat, després de reunir l’executiva del PP, va comparèixer davant els mitjans de comunicació. Tan preparada estava, que Rajoy es va limitar a llegir el paper que li havien preparat i no va acceptar preguntes dels periodistes. Un bon polític no llegeix, diu el que ha de dir sense llegir, la qual cosa dóna una imatge de més confiança. Si no va acceptar preguntes és perquè, a sobre, no sap improvisar i tenia por a contradir-se o dir alguna cosa poc adequada. A sobre, el que va dir durant la seva intervenció eren obvietats i no va aportar ni un petit raig de llum al fosc panorama que envolta el seu partit.

Per molt que diguin que presentar la renda i el patrimoni és una prova de transparència, el cert és que no és així. A la renda ho ni figuren els ingressos obtinguts de forma irregular i al patrimoni és de suposar que tampoc no hi constarà res que pugui posar al descobert la poca transparència dels seus ingressos. No crec que Rajoy ni cap càrrec del PP ignorin que existeix una figura que es diu testaferro que és qui gestionar els diners i els patrimonis opacs.

I si amb tot això no teniu prou, Rajoy va faltar a la intel·ligència dels ciutadans espanyols en acusar-nos de promoure un complot en contra seva. Primer ens va responsables de la crisi, com si la majoria dels ciutadans d’aquest país fóssim responsables del balafiament (despilfarro) generalitzat que hi ha hagut al país i, que en alguns cercles de poder, pel que sembla, encara no ha acabat.

Els populars són mestres a l’hora d’escampar dubtes sobre els seus rivals polítics. Ahir, el polític valencià González Pons va usar l’anomenada tàctica del ventilador per atacar els socialistes en una manera molt poc ortodoxa de defensar-se.

La ciutadania d’aquest país ja va castigar els socialistes quan, majoritàriament, va preferir a Aznar en lloc d’Almunia. La pèssima gestió dels darrers tems d’Aznar amb casos com el del Prestige, la guerra d’Iraq, però sobre tot, per les mentides sobre els atemptats de l’11-M de Madrid, van fer que, contrapronòstic, l’any 2004 es capgiressin les tendències electorals en menys de 48 hores. L’any 2011 els votants van tornar a castigar els socialistes gràcies a una oposició de desgast constant per part de l’oposició del PP dirigida per Rajoy. Sense haver de fer res extraordinari, el PP tenia guanyades les eleccions a pesar dels casos de corrupció que afectaven a diversos governs autonòmics com per exemple els de València i les Illes Balears.

Ara, és de suposar que passaria el mateix, per això, el PP vol guanyar temps i ja no sé que més els hauria de passar de passar per a que Rajoy presentés la dimissió i, amb això, que es convoquessin ràpidament noves eleccions. Sap que els temps ho fa oblidar quasi que tot i Rajoy vol arribar a les eleccions generals del 2015. No vull pensar el llarg que se’ns farà.

I és que no aprenem. Per molt dolenta que sigui l’esquerra, la dreta és molt pitjor. Per molta corrupció que hagi a l’esquerra, la dreta està podrida.

El futur de l’esquerra passar per renovar-se, mentre que el futur de la dreta, per desaparèixer del mapa polític.    

FOTOS DEL BATEIG DE LA COLLA CASTELLERA LOS XICS CALEROS I

Señor presidente: no nos tome por tontos, por favor

Al parecer, el presidente del Gobierno pretende que los ciudadanos descarten, sin más análisis, el cúmulo de pruebas sobre la corrupción rampante en el seno del Partido Popular, sólo porque él proclama: “Es falso”. Él, que ha incumplido todas y cada una de sus promesas electorales; que ha negado la evidencia del rescate bancario llamándolo “línea de crédito sin condiciones”; que ha subido los impuestos, bajado las pensiones, financiado a la banca con dinero público y creado el banco malo; que ha recortado salarios, sanidad, educación, investigación, derechos civiles… y multiplicado el paro, la recesión y las desigualdades, cuando había dicho profesar todo lo contrario. Y ahora, con esos antecedentes, quiere que demos por buena su palabra, incluso cuando niega la evidencia.
Su alocución ante la cúpula del PP –incontestable, porque se negó a dar la cara ante la prensa– calificó como “la sombra de la sombra de un indicio manipulado” lo que en realidad son (y a la vista de todos están) cientos de anotaciones manuscritas, de puño y letra del, primero, gerente y, después, tesorero del partido, transcritas a lo largo de años y coincidentes con la documentación incautada a la trama Gürtel, y hasta confirmadas por varios de los allí citados. No sólo peritos calígrafos han certificado que Luis Bárcenas es el autor de esos asientos contables, sino que ni él mismo se ha atrevido a negarlo y ha aducido puerilmente que, al tratarse de fotocopias, esos “papeles” podrían haber sido falseados.
Esa es otra afirmación, compartida por Mariano Rajoy en su discurso, con la que nos están tomando por idiotas. ¿En qué mente sensata cabe pensar que todo ese material manuscrito es una mera falsificación? ¿Cuántos falsificadores profesionales, o cuánto tiempo uno solo, habría que haber dedicado a crear ese enorme cuerpo de datos? O, si no, ¿cómo se habría podido imitar perfectamente la caligrafía de Bárcenas, para ir introduciendo los nombres de los dirigentes del PP en un listado del tesorero en el que no figurasen originalmente?
Definir esos documentos como “papeles apócrifos”, y aseverar que esas “notas sin que se sepa de dónde salen” únicamente “dan pie a toda clase de infundios”, es despreciar la capacidad deductiva de todos los españoles. Insistir en que todo ello sólo responde a las oscuras intenciones de alguien que “manipula los datos y los filtra dosificadamente” constituye un insulto a la inteligencia de cualquiera que haya estudiado mínimamente los entresijos del mayor escándalo de corrupción que haya conocido España: la trama Gürtel del PP y los casos Nóos y Palma Arena, indirectamente relacionados por vía de los gobiernos de Camps y de Matas.
Porque en este clarísimo escándalo de corrupción masiva, fundamentado en el pago generalizado de comisiones y donaciones, convertidas en dinero negro para políticos o en financiación irregular del partido (tal como figura en los distintos sumarios judiciales en avanzado estado de instrucción), están imputados o implicados decenas de concejales, parlamentarios, altos cargos, dirigentes nacionales, consejeros autonómicos y ahora hasta ministros del Gobierno central, todos ellos de un mismo partido y en complejos entramados de defraudación de los fondos públicos en Madrid, Valencia, Baleares, Galicia, Castilla y León… es decir, en casi todas y cada una de las administraciones en las que el PP ha ostentado el poder.
Aznar repetía una y otra vez: “El PP es incompatible con la corrupción”. Mientras tanto, en el interior del partido su gerente/tesorero acumulaba en Suiza una fortuna de más de 22 millones de euros; las arcas engrosaban con grandes donaciones anónimas que resultaban proceder de empresas constructoras a las que luego los gobernantes adjudicaban lucrativos contratos públicos, y desde una caja B se iban abonando a los ya bien remunerados dirigentes pagos de sobresueldos que a menudo superaban el salario medio de los españoles. Todo ello, presuntamente, claro. Pero los políticos conservadores hace ya tiempo que han estirado hasta más allá del límite de lo verosímil todas las garantías jurídicas de presunción de inocencia.
Ante semejante cúmulo de pruebas físicas y circunstanciales, el presidente del Gobierno sólo nos ofrece –supuestamente, “para que resplandezca la verdad”– difundir las declaraciones de la renta y del patrimonio, y una auditoría interna en la que la actual tesorera del partido no ha logrado encontrar ninguno de los papeles que se llevó su antecesor… quizá se los tenía que haber pedido a él, ¿no?
A estas alturas, la oferta de Rajoy para lavar su imagen y la del partido en el poder parece una broma de mal gusto. Para empezar, sus declaraciones fiscales ya son públicas (desde 2011) en la web del Congreso. Pero, sobre todo, ¿pretende demostrar la inexistencia de pagos y cobros en dinero negro por el hecho de que no se declarasen a Hacienda? ¡Es que si se hubieran declarado ya no sería dinero negro! Pretende probar su inocencia con el más burdo de los sofismas: como no hemos declarado nada ilegal, no existe nada ilegal. ¿Quiere que nos traguemos la premisa de que lo que no se declara, no existe?
¿Qué decir de la fortuna de Bárcenas en paraísos fiscales? Por cierto, lavada en gran parte gracias a la generosísima amnistía fiscal concedida por su Gobierno a los defraudadores, mientras multiplica la presión fiscal sobre los contribuyentes cumplidores. Por cierto, “regularización” que negó rotundamente el ministro de Hacienda sólo horas antes de que la confirmasen los abogados del propio interesado. ¿Cómo vamos a creerles, después de tantas mentiras?
Según Rajoy, la “cuenta particular de un banco suizo” con 22 millones de euros “no tiene nada que ver con el Partido Popular, pero se atribuyó intencionadamente al PP. ¿Por qué?” Ésa sí que es una pregunta fácil de responder: porque la abrió allí el que estuvo al frente de la tesorería del PP durante veinte años, la nutrió con esa fortuna durante su gestión de los fondos del PP, y efectuó con ella operaciones a todas luces sospechosas como la de retirar un total de 8,5 millones de euros justo en los momentos en que él administraba los gastos de la campaña electoral de Rajoy en 2008.
¿Cuál es la réplica del presidente a tan diáfanos argumentos? “Ahora las infamias se disfrazan de presuntas”. (En cursiva en el original)
Vamos, que “llegó la Policía al supuesto lugar del crimen y halló el presunto cadáver”, como escribió hace muchos años una temerosa redactora de sucesos que tenía a mi cargo.
Al PP ya sólo le queda amenazar a la prensa con llevarla a los tribunales, como si no tuvieran ya bastante trabajo los jueces investigando los tejemanejes de los dirigentes de ese partido. Y la que más insiste en que hay que querellarse contra los periódicos que revelan esos chanchullos es la presidenta del PP de Madrid, Esperanza Aguirre. Qué pronto se ha olvidado de que empresarios como el hoy encarcelado Díaz-Ferrán donaron 800.000 euros a su formación en las vísperas de las campañas electorales de 2003 y 2004; que los emplearon en pagar actos a empresas de la trama Gürtel, y que después adjudicó desde el Gobierno de Madrid más de 200 contratos (por valor de 300 millones de euros) a seis de las empresas que tan generosamente habían financiado su llegada al poder… gracias a otro escándalo, el del tamayazo.
¿Tras esos precedentes, cómo quiere Rajoy que le creamos ahora cuando niega la mayor?
Señor presidente: no nos tome por tontos, por favor.

Carlos Enrique Bayo

VAGI-SE'N SENYOR PRESIDENT!

S’explica un acudit sobre un polític que quan va morir va anar directe a l’infern. Allí, Llucifer li va donar a triar entre el foc etern o el pou de merda. El polític, intrigat, li va preguntar de que anava el pou de merda.

Llucifer li va respondre: Mira, com bé diu el seu nom, és un pou ple de merda però tu podràs treure el cap per sobre. El polític va pensar que no estava tan malament i que si la merda li arribava fins al coll, tot era qüestió de temps per acabar-se acostumant, així que va triar el pou de merda. Però Llucifer va ometre que sempre seguit hi passava un tallat a ras de la merda i, sinó volies perdre el cap, l’havies de baixat.

No sé si qui va pensar aquest acudit es va inspirar en Espanya perquè, sense dubte, tal i com estan les coses, fa temps que s’ha convertit en un gran pou de merda...

El cas Bárcenas ha posat al descobert una trama político-financera que afecta directament les entranyes del PP. De moment ja s’han sabut moltes coses, encara que tots els dirigents del PP han fet pinya per a negar-ho.

S’ha sabut que la cúpula del PP i alguns dels seus treballadors cobraven sobres amb diner negre, la qual cosa representa un frau fiscal a gran escala. A part de diners rebien altre tipus de regal com a vestits (Rajoy) o bosses de ma (Ana Mato) Aquestes pràctiques han durat dècades i, fins ara, no he vist que haguessin acabat en un determinat moment, la qual cosa em porta a pensar que encara avui (o ahir) es portaven a terme.

Com passa sempre, Rajoy, el president del PP, però també del govern d’Espanya, va preferir en un primer moment amagar-se i donar el protagonisme informatiu als seus peons. Així va sortit la seva secretaria general i presidenta de Castella la Manxa per a mirar de calmar uns ànims que estaven i estan molt encesos.

La Maria Dolores de Cospedal no va aportar res de nou. Com sempre passa en aquests cassos, ho va negat tot i va dir que se’ls acusava sense proves. Igual no considera que sigui una prova els 22 milions d’euros que es van trobar a Suïssa en comptes que havia obert el propi Bárcenas que, recordem-ho, durant molts d’anys va ser el tresorer del partit.

Jo sóc un dels qui em crec les informacions que anar traient el diari el País. Per molt que la Cospedal digui que els documents publicats són falsos, no m’ho crec. I no ho faig per una senzilla raó: només fa una setmana que van ensarronar el País venent-li una foto falsa de Hugo Chávez agonitzant. Creien que, en aquest cas, no han adoptat totes les mesures pertinents? Quina credibilitat tindria el rotatiu madrileny si també els haguessin enganyat en aquesta ocasió.

En canvi a la qui no em crec per a res és a la Cospedal. No vaig escoltar completa la seva roda de premsa, només vaig veure els fragments que va emetre TV3. De les seves paraules no es pot interpretar res. Cap novetat. Va dir que tots els càrrecs i treballadors del PP cobraven les seves nòmines amb les consegüents retencions per IRPF i seguretat social. Però no va parlar per a res dels sobres. Un sobres que suposarien uns pagaments il·lícits destinats a compensar el sou que, legalment, tenien establert. Al mafiós Al Capone se’l va condemnar per frau fiscal a manca de proves que l’inculpessin pels crims que, suposadament, va cometre.

La indignació entre la ciutadania és tan gran que, cada dia, hi ha concentracions davant les seus del PP, sobre tot la del carrer Gènova de Madrid. Entre els crits que es poden escoltar n’hi ha un que destaca:   

ESE PRESIDENTE, ES UN DELINCUENTE.     

En qualsevol altre país, un president de l’executiu que es veies esquitxat per una trama corrupta, encara que només fos per omissió, dimitiria. Però Rajoy no se’n vol anar. Deu d’esperar que la merda l’acabi per cobrir i que no calgui cap tallant per enfonsar el cap dintre d’ella.

A Internet s’han obert pàgines per recollir signatures per a fer-lo plegar. Se’n necessiten 1 milió i, en els pocs dies que fa que s’ha iniciat la campanya, ja quasi s’han aconseguit. Si tu encara no ho has fet, només cal que accedeixis des d’AQUÍ directament a l’enllaç.

RAJOY DIMISSIÓ!!