PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. EL CAMP D'AVIACIÓ DE LA SÉNIA

Los negocios del rey

¿Cobra el jefe del Estado dinero de empresas privadas por sus gestiones a favor o en contra de una u otra operación? La pregunta es pertinente porque los indicios empiezan a ser palmarios y porque, de confirmarse, sería un escándalo difícil de justificar. El rey ya cobra por defender los intereses españoles: ése es precisamente su trabajo. Y si se llevase comisiones añadidas, sería tan impresentable como si lo hiciese Mariano Rajoy. Por comparar, ¿alguien se imagina al presidente de la República francesa, o a su “amiga entrañable”, cobrando por gestiones empresariales mientras ocupa la jefatura del Estado?

Me hago la pregunta por una información que publica hoy El Mundo en su portada y que me resulta tremendamente familiar: Corinna asesoró a Lukoil ante Repsol y el Fondo Hispanosaudí. Según esa información, Corinna no llegó a cobrar porque aquella operación no salió, pero iba a comisión.

Hace más de cuatro años, escribí para Público una noticia que cuadra mucho con lo que El Mundo cuenta hoy: que el rey estaba intercediendo a favor de Lukoil. Juan Carlos de Borbón llegó a llamar seis veces el mismo día al entonces presidente José Luis Rodríguez Zapatero para apoyar la entrada de la petrolera rusa en el accionariado de Repsol.

En su momento, en noviembre de 2008, la información fue desmentida por el Gobierno. A mí, entonces director de Público, publicar aquella noticia me provocó algunos problemas que algún día contaré. Dos años después, uno de los cables de Wikileaks demostró que mi información era buena: que el rey se movió en apoyo de Lukoil, tal y como confesó al embajador de EEUU el secretario general de la Presidencia del Gobierno, Bernardino León.

¿Qué interés tenía el rey en que una petrolera rusa comprase parte de Repsol? ¿Iba también a comisión, como su “amiga entrañable” Corinna zu Sayn-Wittgenstein?

Ignacio Escolar

STOP LLEI WERT: El tractament de la diversitat a la LOMQE

La diversitat és una característica pròpia, dels éssers humans, lligada a diferències en les capacitats, necessitats, interessos, ritme de maduració, condicions socioculturals. L’educació és un dret bàsic i de caràcter obligatori, tot ciutadà ha de veure satisfetes les seves necessitats formatives dins del sistema educatiu. La diversitat s’ha de tractar des de la normalitat i no  la deficiència per afavorir la inclusió educativa (Unesco 1990).  La inclusió educativa va lligada al concepte de comprensivitat escolar: tronc comú d’ensenyament obligatori dirigit a tota la ciutadania, opció de política educativa  oposada als principis de selecció i diferenciació escolars de caire conservador.

L’actual llei educativa  LOE (2004) dissenya un tronc comú d’ensenyament obligatori fins 4t d’ESO,  proposa tot un ventall de mesures pel tractament de la diversitat i  reconeix explícitament l’existència  d’alumnes amb necessitats educatives especials i d’alta capacitat. Disposa els Programes de Diversificació Curricular (PDC) o Qualificació Professional Inicial (PQPI) amb els quals s’obté un títol de graduat escolar semblant al que cursaven 4t d’ESO.  La LOE ha proporcionat una gran equitat al sistema educatiu espanyol però no ha solucionat l’alta taxa d’abandonament escolar a l’ESO,  un alta fracàs escolar i poc alumnat amb alts rendiments

La segregació i de diferenciació impregna l’avantprojecte de la LOMQE front la que s’assenyala “excessiva homogeneïtzació” de la LOE. Tot alumne posseeix un talent però de naturalesa diferent i l’escola els ha d’identificar, potenciar i canalitzar, mitjançant la flexibilització de l’estructura educativa amb itineraris diferenciats, i “l’especialització” de centres. No hi ha cap menció l’alumnat de necessitats educatives especials en tota la norma. 

La proliferació  de revàlides o l’enduriment de la promoció de curs “serviran” per diferenciar l’alumnat amb “talent acadèmic” de la resta. Per aquests darrers hi haurà una mena de PDC (plans de millora de l’aprenentatge i rendiment)  de dos anys  (2n i 3r d’ESO), un curs abans que ara. A 3r d’ESO, es triarà entre dos tipus de matemàtiques segons si l’alumne vol seguir un itinerari  acadèmic (Batxillerat) o un d’ensenyaments aplicats (Cicles formatius). L’alumnat sense possibilitat de promocionar a 4t d’ESO  s’incorporarà a 3r d’ESO  en la Formació Professional Bàsica (FPB), equivalent al PQPI però un any abans. L’ensenyament acadèmic i el d’ensenyaments aplicats tindran dos títols de Graduat Escolars diferenciats i la FPB sols una certificació dels estudis cursats. Una situació molt diferent de l’actual on tant l’alumnat que acaba 4 d’ESO, PDC o PQPI obté la mateixa titulació de Graduat en Secundària sense cap diferència.

L’avantprojecte s’inspira en el sistema educatiu alemany amb una segregació primerenca de l’alumnat que en la seva gran majoria cursa la formació professional. D’igual manera ací, es pretén que el batxillerat, i posteriorment la universitat, sigue una via d’excel·lència reservada a una minoria. Informes internacionals asseguren que la separació prematura de l’alumnat en vies diferenciades no augmenta el rendiment acadèmics global sinó la dispersió dels resultats a més, de dificultar la inclusió escolar. El tractament de la diversitat de l’avantprojecte de la LOMQE respon més a pressupostos ideològics que a estudis tècnics contrasts.

Assemblea deL Professorat  Baix Maestrat contra les retallades

EL PÈSIM EXEMPLE DE PONFERRADA

Amb els temps que corren, amb el descrèdit que té avui en dia la classe política, casos com el de Ponferrada no haurien d’haver passat.

Sembla fora de tota lògia que un grup municipal que porta des sigles d’un dels grans partits del país i, amb tota seguretat, el que més història té.

El grup no va tenir escrúpols  a l’hora d’obtenir el suport d’un regidor acusat d’assetjament sexual, com si el detall no tingués la més mínima importància i a sobre, comptar amb el beneplàcit de la direcció nacional.

Segurament, les queixes que van rebre a Ferraz (la seu del PSOE) van haver de ser tan nombroses que Rubalcaba (què espera en dimitir?) va intentar fer marxa enrere.  Però el nou alcalde i la resta de regidors socialistes li van respondre que tal dia farà una any i es van negar a reconduir la situació (personalment penso que una vegada celebrar el ple de la moció de censura ja no es pot retornar a la situació anterior)

Llavors, davant les pressions de la direcció nacional del PSOE, els ponferradins van optar en abandonar el partit per a que així ningú els pogués manar. Una sortida legal a la qual, la ciutadania, li hauria de donar una resposta ferma a les properes eleccions municipals de 2015. Gent així el que es mereix és la total reprovació per part dels seus conciutadans i, en el cas de presentar-se, no els hauria de votar ningú. La situació és intolerable.

Com intolerable ha estat l’actitud de l’executiva nacional del PSOE. Segons sembla va ser el seu secretari d’organització el que va portar el tema i, per tant, el que seria màxim responsable de tot aquest enrenou. Quan passa una cosa així, per ètica i principis, no hauria d’estar ni un minut més ocupant el seu càrrec i, el seu cap superior hauria de dimitir un instant després. Però tal com deia un pancarta el passat diumenge, Dimitir no és un nom rus...  

Si el PSOE ja tenia la seva credibilitat sota mínims, casos com el de Ponferrada no ajuden gens ni mica a incrementar la seva credibilitat, més bé tot el contrari, perjudiquen seriosament la seva maltractada imatge.

Si Pablo Iglesias aixequés el cap i veges que han fet els seus successors davant del partit, segurament del disgust tornaria a amagar-lo després de reprendre’ls per la pèrdua dels valors del socialisme i pels casos de corrupció als dels que s’han vist afectats.