Diu la llei que un polític no pot ocupar
un càrrec a una empresa privada dels mateix sector del que ha tingut responsabilitats
fins després de 2 anys d¡abandonar el càrrec. Des del meu punt de vista
hauria d’estar totalment prohibit que una persona amb responsabilitats
polítiques en un sector determinat pogués acabar a nòmina d’una empresa
privada del mateix sector.
Ja sabeu que diu la dita: la dona
de César, a més de ser honrada, ho ha de semblar. A alguns polítics
ni els importa semblar-ho ni encara menys ser-ho. El darrer cas ha
estat el de Manuel Lamela, exconseller de Sanitat del govern de Madrid
que acaba de recaure a l’empresa Assignia Infraestructures, sòcia de l’Hospital
del Tajo, que el mateix Lamela va privatitzar en el seu dia. Si fem una
mica de memòria (tampoc cal tanta) recordarem que Juan Manuel Güemes, que
també va ser Conseller de Salut de la Comunitat Autònoma de Madrid, fa
uns mesos va estar a punt de fer la mateixa jugada. Només la repercussió
mediàtica que va tenir el cas van fer-li fer marxa enrere. Güemes, que
en el seu dia va ser votat com el diputat més guapo de l’Assemblea de
Madrid és gendre de Carlos Fabra (el de l’Aeroport de Castelló) i marit
de l’Andrea, aquella diputada del PP que va dir allò de que se jodan.
I sembla ser que, segons les males llengües, amant de l’expresidenta
Esperanza Aguirre. Aquests han estat els casos més flagrants, però n’hi
duen d’haver molts que no coneixem perquè simplement no han transcendit
a l’opinió pública.
De totes formes, hi ha casos com els
dels expresidentes Felipe González i José María Aznar que han anar ha parar
als consells d’administració d’empreses elèctriques o Rodrigo Rato que
va ser fitxat per Movistar (anteriorment Telefònica)
Els pitjors de tots però, son els presumptes.
Els que han estat imputats en casos de corrupció o se’ls ha relacionat
amb amistats perilloses. Un cas flagrant és el del president de la Xunta
de Galícia Alberto Núñez Feijoo de qui s’acaben de publicar unes fotos
de la dècada dels anys 90 on se’l veu acompanyat per un conegut contrabandista
que avui està tancat a la presó. Encara que ho negui tot (com no!) el sol
fet de no haver sabut donar explicacions creïbles sobre la seva relació,
hauria de ser motiu suficient per a renunciar al seu càrrec i retirar-se
de per vida de qualsevol activitat política.
Tampoc és ètica l’existència dels polítics
professionals. HI ha polítics que mai han passat per cap empresa privada.
De ben joves van començar a treballar per al partit i després van veure
recompensat el seu esforç entrant a formar part d’una llista electoral.
Una vegada han ocupat un càrrec públic s’han anat perpetuant o bé se’ls
ha promocionat a un altre lloc de més responsabilitat. També els hi ha
que simultaniegen diversos càrrecs en conselles d’administració, patronats,
etc.
Si s’acotés el temps màxim que un pot
arribar a viure de la política, no caldria el sistema de llistes obertes
com reclamen alguns per a regenerar els sistema. El temps màxim que s’hauria
d’ocupar un càrrec hauria de ser 8 anys i com a molt 8 anys més ocupant
un càrrec de rang més alt. 16 anys en política ja em semblen més que suficients.
En canvi hi ha polítics que es passen tota la vida ocupant càrrecs de confiança
i orgànics, sense cap experiència professional lluny de la protecció del
partit.
El que és força evident és que quan un
polític toca poder, sinó és que perd la confiança del seu partit, la seva
activitat pública perdura durant diverses dècades.
I que s’ha de fer per a no perdre la
confiança del partit? Simplement dir sí a tot. No apartar-se mai
de les directrius que marca el partit i, d’haver una disputa pel lideratge,
saber escollir el cavall guanyador i donar-li des de el primer moment
suport incondicional.
Si em posés a fer una llista de polítics
que conec de les diferents categories, segurament en posaria uns quants.
