Xile i la memòria històrica

Ian Gipson -escriptor-

Des de 1973 i fins a finals de 1974, la casa, de dos pisos, va ser utilitzada per la Direcció d'Intel·ligència Nacional (DINA) per interrogar, torturar i iniciar el procés de desaparició forçada de persones desafectes al cop de Pinochet. Situada al número 38 del petit carrer de Londres a Santiago, no lluny del palau de la Moneda, van passar per les seves dependències més de 2.000 segrestats. Almenys 96 d'ells van ser assassinats, van desaparèixer o van morir a conseqüència de les tortures infligides. Davant les nombroses denúncies rebudes per l'ús de l'edifici, el règim, que ja s'havia encarregat de destruir, sense deixar rastre, tres centres semblants més de la capital, va canviar el seu número pel 40 i va mirar d'obliterar el record del que s'hi havia perpetrat. Sense èxit. Declarat monument nacional el 2005, Londres 38 ha estat transformat en un espai de memòria, reflexió i debat que avui visiten massivament xilens i estrangers amb ànsies de veure-ho amb els seus propis ulls.
Durant una breu estada a Santiago fa dos mesos no vaig perdre l'oportunitat de penetrar en l'excentre de repressió i extermini. L'experiència és commovedora, no només per trobar-se un en el mateix escenari de l'horror (¡aquells murs grisos, despullats, aquells passadissos llòbrecs, i fins i tot l'absència de parafernàlia de tortura, que fa treballar més la imaginació!), sinó per la copiosa informació sobre el funcionament de la casa que imparteixen, amb màxima professionalitat
-i indignació continguda- els seus joves i amables guies. ­Recomano consultar la seva web (www.londres38.cl).
Si aquell immoble impressiona per la seva immediatesa, el Museu de la Memòria i els Drets Humans, situat al barri de Matucana, dóna la verdadera mesura de la determinació amb què Xile ha decidit afrontar la brutalitat del pinochetisme i impedir el seu oblit. L'ampli i bonic edifici va ser inaugurat el gener del 2010 per la llavors presidenta Michelle Bachelet. El propòsit: donar visibilitat a les violacions dels drets humans comeses pels militars i els seus còmplices, dignificar les víctimes i les seves famílies i promoure l'estudi i la deliberació al voltant dels fets. I, per extensió, al voltant de la intolerància a escala internacional.
A través d'un enorme recull d'objectes, documents i arxius en diferents suports i formats, i una innovadora proposta visual i sonora, el museu -que disposa a més a més d'un auditori de generós aforament per a conferències, representacions teatrals, dansa, etcètera- permet seguir pas a pas el cop d'Estat (hi ha metratge esglaiador del bombardeig aeri de la Moneda), la repressió subsegüent, la resistència, l'exili, la solidaritat d'altres nacions i les polítiques de reparació. Un surt, si bé aclaparat per l'evidència de tanta maldat i abjecció humanes, reconfortat per les mostres de valentia i integritat davant l'adversitat també recollides. I, sobretot, ple d'admiració per un país capaç d'assumir l'obligació d'investigar, amb rigor científic, el seu particular holocaust. Com en el cas de Londres 38, recomano la seva pàgina web (www.museodelamemoria.cl).
A Xile es comenta amb assiduïtat i sorpresa la mala paga acordada al jutge Garzón pels seus companys de professió, així com l'aversió de l'Estat espanyol a afrontar els crims del franquisme. Les preguntes són insistents. ¿Com es pot explicar que, gairebé 40 anys després de la mort del dictador, segueixin encara en fosses comunes i cunetes unes 130.000 víctimes d'aquell nefast règim? ¿Com és que la recerca i rescat d'aquestes fosses queda gairebé exclusivament en mans d'associacions privades, a més a més amb escassos mitjans? ¿On són l'ètica, la pietat? ¿Com pot Espanya mantenir el cap dret en una Europa on els alemanys sí que han netejat el seu territori de símbols feixistes i encarat amb valentia i profund dolor la monstruositat del hitlerisme? ¿És que potser el país ha perdut absolutament la vergonya i la noblesa?
El Partit Popular fa anys que utilitza la calúmnia que insistir a buscar els desapareguts de la repressió franquista és remoure l'odi. Aquí el Caudillo i Primo de Rivera reposen encara junts sota de la creu cristiana més alta i ofensiva d'Occident. Aquí un diputat provincial de Lugo acaba de dir públicament que «els condemnats a mort per Franco s'ho mereixien»... sense que el PP l'hagi expulsat immediatament sinó, al contrari, elogiï la seva «rectificació». Aquí el carrer d'Oviedo que alberga la seu del Premi Príncep d'Astúries continua amb el nom del general Juan Yagüe, l'autoconfessat botxí de Badajoz, i ningú se n'assabenta ni s'immuta. Aquí... A aquestes altures, ¿no n'hi ha gairebé per perdre l'esperança?

En marcha por la educación pública

Esther Vivas

Son ya ocho días los que llevan caminando decenas de personas en Catalunya en defensa de la educación pública. Se trata de profesores, estudiantes, madres y padres, gentes de luchas diversas… que reivindican, como dice su principal eslogan, “una educación pública, sin recortes, en catalán, inclusiva, democrática, laica y para el pueblo”. Y lo exigen para todas las etapas formativas, desde el primer ciclo de educación infantil hasta la universidad. No podemos permitir que la formación se convierta, como ya está sucediendo, en un privilegio sólo accesible a quienes se la puedan pagar.
Des del Prepirineo catalán, en Ribes de Freser, municipio en que comenzó la marcha al albergar la segunda residencia de la consejera de enseñanza de la Generalitat Irene Rigau, hasta Barcelona, donde llega hoy, centenares de personas han participado en una caminata de 135km que ha permitido tejer redes de solidaridad y apoyo mutuo en el territorio. Escuelas a punto de ser desmanteladas, otras que luchaban en solitario… han sentido la fuerza de ser muchos al acoger a los caminantes, y estos últimos han recibido el apoyo de quienes se han ido sumando al recorrido, haciendo tangible esa, tan cierta, consigna del 15-M de: “Juntas podemos”. La Plataforma de Afectados por la Hipoteca los recibió en Granollers al grito de “Sí se puede” e historias similares se han dado a lo largo de la marcha, que ha transitado por municipios como Ripoll, Vic, Cerdanyola, Badalona, entre otros.
Mas, Merkel y Wert
El gobierno de CiU ha demostrado ser el mejor alumno de la Sra. Angela Merkel y estar a la cabeza de los recortes en el Estado español. Aunque el ministro José Ignacio Wert no se ha quedado corto. La educación, junto con la sanidad, son las mayores víctimas de una crisis que está dando jugosos beneficios al capital privado. La LEC (Llei d’Educació de Catalunya), la LOMCE (Ley Orgánica de Mejora de la Calidad Educativa) y el Real Decreto-ley 14/2012, del 20 de abril, son las bestias negras, y con razón, de los marchantes. Unas medidas que se traducen en privatización del 1er ciclo de educación infantil, masificación de las aulas con un aumento del 20% de sus alumnos en primaria y secundaria, más precariedad y despidos, desaparición de organismos de gobierno colegiado, aumento de las tasas en los ciclos formativos, grados y másters, endurecimiento de los requisitos para obtener becas, etc.
El éxito del sector privado reside en desmantelar el público. Si la educación pública no funciona, no quedan aulas o están masificadas… el negocio de la privada es claro. Aunque no todo el mundo se lo puede permitir: ¿cuántos bebés requieren de una plaza en educación infantil de primer ciclo, de 0 a 3 años, y no quedan? ¿Cuántos niñas y niños necesitan de becas comedor y este curso les serán denegadas? ¿Cuántos jóvenes querrían ir a la universidad y no pueden costearse los estudios?
Y mientras recortan con una mano, con la otra, como hace el Sr. Artur Mas, se financian escuelas de élite, que segregan a sus alumnos por sexo. Se calcula que un total de 22 millones de euros son los que han recibido dichos centros vía subvención, mientras el gobierno de CiU nos dice que no hay dinero para la escuela pública. Ni más ni menos que la doble moral de una clase política que no tiene escrúpulos.
Asamblea Amarilla
Al frente de la movilización, la Asamblea Amarilla, punto de encuentro de quienes luchan por la educación pública en Catalunya, desde la más tierna infancia hasta la edad adulta. Como dicen en el manifiesto de la marcha: “Para construir una nueva sociedad, la educación es el principal camino”. Que no nos la quiten.
.

@esthervivas |facebook.com/esthervivas| www.esthervivas.com

AIGUA, FOC I MÉS O MENYS (segons com es miri)

Seria l'estiu l’estiu de 1979. Vaig haver d’anar a Tortosa i em vaig trobar amb l’Aurelio Villalbí, un antic company d’estudis amb qui havia coincidit a l’institut d’Ulldecona. Em vaig oferir portar-lo al seu poble, Godall. Total, del meu, la Galera, al seu, només hi ha 2,5 Km i es fa en un tres i no res. Abans però, va voler passar per Amposta ja que havia de parlar amb un amic que, com ell, feia la mili a la Creu Roja de Tortosa. La mare del seu company ens va dir que son fill havia anat al bou capllaçat, una de les modalitats taurines més tradicionals de les nostres terres.

Varem localitzar el bou a la part de baix d’Amposta, a la zona coneguda com el pont de Pedra. Allí, la multitud, pretenia posar-lo dintre del canal mentre l’aigua corria a dojo. La majoria de joves, amb poals i altres recipients s’anaven tirant aigua fins quedar ben xops. De sobte me’n adono que una d’aquelles poalades venia directa fins nosaltres. Afortunadament vaig ser ràpid de reflexos i la vaig poder esquivar, però a l’Aurelio, que portava l’uniforme de la Creu Roja, el va agafar de ple.

L’esport de tirar aigua amb poals era molt tradicional la vespra de les festes majors d’Amposta. Fins i tot alguns camions carregaven amb el subministrament de les colles per a poder defensar-se dels atacs que patien des del terrats de les cases o dels propis carrers per on es passava.

Els correfocs també eren força tradicionals a Amposta, sobre tot el dia de la revetlla de Sant Joan, la nit del foc per antonomàsia. Cada anys solia venir alguna colla de diables que, amb els seus petards, omplia de soroll la nit ampostina. Els joves locals es vestien amb roba texana (molt més protectora de les espurnes) i barrets de palla i ballaven al so dels tabals com si d’una dansa ritual india es tractés. Els correfocs, després dels espectacles amb bous, eren uns dels actes amb més participació dels que es feien a Amposta.

Però un dia tot es va acabar... En el cas de l’aigua, sembla ser que es va banyar a la persona inadequada i, aquesta, fent ús de les seves facultats, va prohibir-ho fins la pràctica desaparició. Avui els més joves es compren tota mena de pistoles i rifles d’aigua als basars xinesos que, també xopen però molt menys. En canvi, sobre la desaparició dels correfocs (ja fa molts d’anys que no se’n fan!) no en conec els motius, però imagino que va ser degut a les retallades, molts d’anys abans de que aquestes es convertissin en l’excusa institucional més usada.

El cert és que si et poses a pensar, fàcilment s’arriba a la conclusió de que a Amposta, quan s’ha volgut carregar algun acte, s’ha buscat la més mínima excusa per a eliminar-lo de la programació. No fa gaire, estava xerrant amb un grup de gent que encara surten a prendre la fresca les nits d’estiu. Recordaven amb enyorança aquelles tardes de la festa major quan més de 4.000 persones es reunien a l’ombra dels plataners que hi ha al costat del canal de la dreta. Quina va ser l’excusa de suprimir-ho? Les vaques boixes... Recordeu? A d’altres pobles, com Santa Bàrbara, van substituir el bou per la sípia i es va seguir gent el sopar sense cap problema, però a Amposta el berenar del bou començava a fer-se massa feixuc i calia eliminar-lo de soca-rel. Els anys posteriors, quan el problema de les vaques boixes ja havia passat i quan es demanava a la Regidoria de Festes sobre poder recuperar l’acte, eren tantes les excuses que sonava a discurs preparat amb antelació.

I quin serà el proper acte a desaparèixer de la programació de la festa major? Em temo que la nit del teatre. L’obra d’aquest any va tenir tantes crítiques negatives que em porta a pensar que l’equip de govern té l’excusa perfecta per a eliminar-lo sense gaires contemplacions. De fet la programació teatral que només fa uns anys es feia a la nostra ciutat amb la participació de companyies professionals i amateurs, quasi que també ha desaparegut per complert, si més no, la programació de les companyies professionals.   

Entre l’aigua, el foc i els altres elements que han desaparegut o s’han quedat en la mínima expressió d’allò que van ser, des de fa anys, la festa major ampostina s’està convertint un una festa menor totalment descafeïnada.

Quina enveja tinc en veure les programacions d’altres ciutats i pobles dels nostres voltants. I no en vull anomenar cap per a que no em tractin de protortosí.     

Yo deserto

Aníbal Malvar

Lo fácil es la guerra y lo difícil es la paz. Es lo único que tiene que saber el ser humano. Pero son demasiadas palabras para que las entendamos a la primera, y de ahí nuestros sangrientos milenios de guerrera historia. Ser somos, pero para humanos nos faltan unas cuantas dosis de honesta animalidad.

Nació de una tormenta en el sol de una noche del penúltimo mes

fue de planeta en planeta

buscando agua potable

Quizá buscando la vida o buscando la muerte, eso nunca se sabe.

El Parlamento británico acaba de votar contra la intervención militar en Siria. Cuando en Occidente se habla de intervención militar, nos solemos referir a la costumbre de bombadear niños de piel oscura para que se acojonen los malos de piel oscura, si los hubiere. Pero el descojone, más allá de esa banalidad llamada niños muertos, es que el ministro de Defensa británico se haya atrevido a decir que la decisión de tan ilustre parlamento atenta contra el sentido común. Que no ir a la guerra atenta contra el sentido común: “El sentido común nos dice que el régimen de (el presidente sirio, Bashar) Al Assad estará menos incómodo esta noche. Imagino que el régimen sirio aplaudirá la decisión esta misma noche”.
O sea. Los representantes el pueblo votan en contra de bombardear niños oscuros, y el ministro de Defensa le dice al pueblo y a sus representantes que eso va contra el sentido común. Si es que está más que demostrado que el sentido común lo gozan los ministros de Defensa, y jamás el pueblo llano. Lo que hay que hacer es bombardear Siria, pues se han usado armas químicas. Y no hay nada mejor contra las armas químicas que matar a la gente con otro tipo de armas menos químicas, para demostrarle al mundo que hay maneras muy legales de matar.

Supo la historia de un golpe

sintió en su cabeza

cristales molidos

y comprendió que la guerra

era la paz del futuro.

Lo más terrible se aprende enseguida

y lo hermoso nos cuesta la vida.

Lo que también me hace cierta gracia es cómo el Parlamento británico vota si bombardear o no a Siria. Yo nunca he visto a Siria votar a favor o en contra de bombardear el Parlamento británico, pero quizá es que no estoy muy puesto en política internacional.
Y también he de decir, no sin sonrojo, que no conozco a nadie a quien le apetezca bombardear Siria, Gibraltar o cualquier otra geografía ingrata. Una reciente encuesta acaba de decirnos que los americanos de a pie no están por bombadear Siria. Con mayoría aplastante. Los americanos de a pie, antes de bombardearla, lo que quieren es que les expliquen primero dónde está Siria en el mapa. Y no es que quede muy a mano.
Nos tomamos estas guerras internacionales como una cosa consuetudinaria, como el té de las cinco, con parlamentos votando no o votando sí a bombardear. La democracia se ha convertido en el derecho a elegir cuándo tirar unas bombas. Y nos dejamos convencer de que hay que tirar las bombas. Yo, en mi cortedad, no conozco a nadie que quiera bombardear Siria. Que haya votado por bombardear Siria. Ni conozco a nadie que odie a un sirio. Pero los vamos a bombardear. Niños terribles van a morir más oscuros de lo que nacieron. Los señores de la paz son tan idénticos a los señores de la guerra que somos los mismos. Los que votamos. Los que no votamos. Yo nací sin saber matar. Pero me han ido enseñando. Si mañana se bombardea Siria, uno de los asesinos seré yo.
Yo deserto.
Boris Vian.

Le déserteur: http://www.youtube.com/watch?v=okkrndSDXLU