Ramon Folch
Socioecòleg. Director general d'ERF.
La història d'Hongria i la història de Catalunya presenten alguns paral·lelismes alliçonadors
L'any 1956, quan els tancs soviètics van entrar a Budapest i van
esclafar sagnantment la revolta hongaresa encapçalada pel mateix primer
ministre
Imre Nagy, jo tenia 10 anys. Me'n recordo perfectament.
La passivitat occidental (eren temps de guerra freda) i la inícua
violència de l'amortitzat i francament reaccionari comunisme soviètic
d'aquells anys van acabar amb la voluntat popular hongaresa i amb la
vida de
Nagy. Els tancs del Pacte de Varsòvia hi van tornar l'any
1968, aquest cop a Praga, per tallar les ales al moviment aperturista
dirigit pel primer secretari del Partit Comunista de Txecoslovàquia,
Alexander Dubcek.
Coses
del poder absolut, s'exerceixi en nom de qui s'exerceixi. Per a un jove
d'esquerres com jo, el despotisme soviètic era un malson angoixant. El
franquisme i aquell socialisme tan mal entès em van amargar la joventut.
O potser, més aviat, em van ensenyar que la dreta moral pot camuflar-se
fàcilment sota qualsevol bandera. Tots els símbols i totes les idees
poden ser traïts en nom de l'ortodòxia, des del cristianisme fins al
marxisme, basta fixar-se en la Unió Soviètica o en l'Església Catòlica.
Vaig visitar Budapest per primer cop l'any 1989, al final de l'època comunista.
Kálmán Faluba, que juntament amb
Károly Morvay estava preparant el seu
Diccionari català-hongarès (1990), em va fer conèixer
Lajos Kossuth i
Sándor Petöfi. Salvant les distàncies, vénen a ser
Valentí Almirall i
Jacint Verdaguer.
Els hongaresos els adoren. Ambdós van liderar la fracassada revolució
de 1848 contra els Habsburg-Lorena austríacs, que eren els Borbons
castellans, per entendre'ns. Els hongaresos se'n van acabar sortint
l'any 1918, però aviat els van caure a sobre els soviètics (que els van
alliberar dels nazis locals, tot s'ha de dir) i ja hi vam tornar a ser.
Fins que
Nagy va dir prou en aquell 1956. Fou ajusticiat, com
Lluís Companys. János Kádár va
governar posteriorment com va poder. Des de 2004, Hongria és membre de
la Unió Europea. Sempre havia estat al cor d'Europa, de fet.
Als
carrers d'arreu d'Europa proliferen les estàtues de bronze de
personatges il·lustres. Als turistes els agrada de fer-s'hi fotos. A mi,
només tres m'han atret especialment: la de
Fernando Pessoa a Lisboa, la de
James Joyce a Trieste i la d'
Imre Nagy a Budapest. En els dos primers casos, per fascinació literària; en el de
Nagy, per enorme respecte polític.
Nagy contempla
la Vértánuk Tere (plaça dels Màrtirs) des de dalt d'un petit pont. ¿Què
deu pensar de tants acompanyants fotogràfics? A Catalunya, trobo a
faltar una d'aquestes estàtues de proximitat dedicada a
Jolánta Árpád-házi, filla d'
Anras (
Andreu)
II, muller de
Jaume I el Conqueridor
i mare de
Pere II el Gran
i de
Jaume II de Mallorca. Aquí la coneixem com a
Violant d'Hongria.
Aquesta hongaresa i reina catalana està enterrada al monestir de Santa
Maria de Vallbona, a tocar de Montblanc, d'on sóc oriünd i fill adoptiu
(potser per això sempre m'ha resultat un personatge familiar). Quan el
meu estudi s'ocupà de millorar l'eficiència energètica del monestir, vam
haver de treballar, emocionadament, a frec del sepulcre. La mare priora
m'explicà l'estimació que tenen les autoritats hongareses per Vallbona,
derivada de l'amor per
Jolánta. En efecte, quan es visita la galeria de monarques magiars ubicada al cor del Parlament hongarès, els guies, en arribar a
Anras II, no es descuiden de referir-se a
Violant, a
Jaume I i a Vallbona de les Monges.
Violant té dedicat un carrer modest a Barcelona, al barri de Sants. Trobo a faltar l'estàtua.
Tots els reis de la galeria, disposats en cercle, miren endavant. Excepte
Árpád, el fundador de la primera dinastia hongaresa (896).
Árpád mira cap a la dreta, on hi ha els Habsburg-Lorena austríacs. Els hongaresos asseguren, en broma significativa, que
Árpád es
pregunta: «¿Què hi fan aquests aquí...?». És una manera d'expressar la
incomoditat hongaresa dins de l'Imperi Germànic, Austríac o fins de
l'Austrohongarès posterior (1867-1918), dels quals sempre van ser plat
de segona taula. D'aquí les successives revoltes.
La situació té
paral·lelismes evidents amb Catalunya respecte de la Monarquia Hispànica
fins a 1716 i d'Espanya a partir d'aleshores. Súbdits d'una mateixa
corona de grat o per força, mai no hem tingut tracte d'iguals, ni hem
compartit imaginari. D'ençà de 1716, i especialment després de la
revolució industrial catalana, les tensions no han fet més que créixer.
L'emperador austríac
Ferran I, davant l'aixecament hongarès de 1848, preguntà què passava al primer ministre
Klemens von Metternich. «Fan una revolució», contestà
Metternich. «Sí,
però ¿tenen permís?», diu que replicà l'emperador. Hi ha coses en què
el permís és molt relatiu. També passa amb segons quines consultes.
Penso que hongaresos i catalans, tan diferents, som prou semblants.
