Diu la dita que no es poden posar
portes al camp. Això es diu perquè sempre es pot passar pel costat,
salvant així l’obstacle.
A la realitat no sempre és així. Us posaré
dos exemples molt clarificadors i que us podeu trobar un dia d’aquest
quan sortiu d’excursió.
Si com jo sou d’aquells que preferiu
agafar el cotxe i fer el darrer tram (com a molt!) a peu, si un dia voleu
veure llocs tan emblemàtics com el Pi Gros o el Faig Pare (es troben a
escassa distància), haureu d’anar primer a la Sénia i agafar la carretera
del pantà d’Ulldecona. Una vegada passat el pont que salva el pantà, a
ma dreta hi ha una pista forestal que porta als llocs esmentats.
La darrera vegada que hi vaig anar farà
un parell d’anys, la pista estava en molt mal estat, fins al punt que
varem que tenir que deixar el cotxe (no era un tot-terreny) abans de pujar
una empinada costa. Una vegada dalt hi ha un petit aparcament per a vehicles
i tot just al davant una porta que només permet entrar a peu, al menys
que hi tinguis la clau. Per tant, si haguéssim pogut arribar fins allí
amb el vehicle, també ens hauria tocat deixar-lo en aquell punt.
Aquesta situació la comprenc. La finca
és particular i no volen que hi entrin vehicles a motor per a evitar danys
a la natura. Però no deixa de ser un contratemps per aquells que vulguin
gaudir de la flora i la fauna del Port i, pel motiu que sigui, no vulguin
o no puguin arribar fins allí a peu.
L’altra situació la vaig viure només
fa uns dies. Diumenge passat, amb la meva gosseta vaig sortir a fer fotos
pel Delta. El Canal Vell, prop de Deltebre era una bona opció. Ja hi havia
estat una vegada i des del seu mirador es por veure una llacuna i, a la
distància, flamencs.
La meva sorpresa va ser que també em
vaig trobar amb el pas barrat, però no només per a vehicles, sinó també
per a vianants.
Quan hi vaig ser l’altra vegada vaig
deixar el cotxe prop d’una caseta que, sembla ser que fa uns anys va ser
un restaurant. A partir d’aquell aparcament seguies per un camí vorejant
un arrossar primer i uns aiguamolls plens de juncs cal al final del trajecte
i, a l’altre costa, una séquia. El mirador estava a uns 100 metres.
El que no entenc és com es pot tallar
un camí a un mirador construït, segurament pel parc natural del Delta de
l’Ebre. Per molt que sigui un camí particular, imagino, en el seu dia
es va d’haver d’arribar a un acord per a que es permetés el pas als visitants.
Son situacions d’aquelles un tant increïbles
que, de tant en tant et trobes. So me’n recordo, quan trobi a Sisco Vidal,
el director del parc, li preguntaré pel tema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada