¿Què hi fan aquests aquí?

Ramon Folch

Socioecòleg. Director general d'ERF.

La història d'Hongria i la història de Catalunya presenten alguns paral·lelismes alliçonadors

L'any 1956, quan els tancs soviètics van entrar a Budapest i van esclafar sagnantment la revolta hongaresa encapçalada pel mateix primer ministre Imre Nagy, jo tenia 10 anys. Me'n recordo perfectament. La passivitat occidental (eren temps de guerra freda) i la inícua violència de l'amortitzat i francament reaccionari comunisme soviètic d'aquells anys van acabar amb la voluntat popular hongaresa i amb la vida de Nagy. Els tancs del Pacte de Varsòvia hi van tornar l'any 1968, aquest cop a Praga, per tallar les ales al moviment aperturista dirigit pel primer secretari del Partit Comunista de Txecoslovàquia, Alexander Dubcek.
Coses del poder absolut, s'exerceixi en nom de qui s'exerceixi. Per a un jove d'esquerres com jo, el despotisme soviètic era un malson angoixant. El franquisme i aquell socialisme tan mal entès em van amargar la joventut. O potser, més aviat, em van ensenyar que la dreta moral pot camuflar-se fàcilment sota qualsevol bandera. Tots els símbols i totes les idees poden ser traïts en nom de l'ortodòxia, des del cristianisme fins al marxisme, basta fixar-se en la Unió Soviètica o en l'Església Catòlica.
Vaig visitar Budapest per primer cop l'any 1989, al final de l'època comunista. Kálmán Faluba, que juntament amb Károly Morvay estava preparant el seu Diccionari català-hongarès (1990), em va fer conèixer Lajos Kossuth i Sándor Petöfi. Salvant les distàncies, vénen a ser Valentí Almirall i Jacint Verdaguer. Els hongaresos els adoren. Ambdós van liderar la fracassada revolució de 1848 contra els Habsburg-Lorena austríacs, que eren els Borbons castellans, per entendre'ns. Els hongaresos se'n van acabar sortint l'any 1918, però aviat els van caure a sobre els soviètics (que els van alliberar dels nazis locals, tot s'ha de dir) i ja hi vam tornar a ser. Fins que Nagy va dir prou en aquell 1956. Fou ajusticiat, com Lluís Companys. János Kádár va governar posteriorment com va poder. Des de 2004, Hongria és membre de la Unió Europea. Sempre havia estat al cor d'Europa, de fet.
Als carrers d'arreu d'Europa proliferen les estàtues de bronze de personatges il·lustres. Als turistes els agrada de fer-s'hi fotos. A mi, només tres m'han atret especialment: la de Fernando Pessoa a Lisboa, la de James Joyce a Trieste i la d'Imre Nagy a Budapest. En els dos primers casos, per fascinació literària; en el de Nagy, per enorme respecte polític. Nagy contempla la Vértánuk Tere (plaça dels Màrtirs) des de dalt d'un petit pont. ¿Què deu pensar de tants acompanyants fotogràfics? A Catalunya, trobo a faltar una d'aquestes estàtues de proximitat dedicada a Jolánta Árpád-házi, filla d'Anras (Andreu) II, muller de Jaume I el Conqueridor i mare de Pere II el Gran i de Jaume II de Mallorca. Aquí la coneixem com a Violant d'Hongria. Aquesta hongaresa i reina catalana està enterrada al monestir de Santa Maria de Vallbona, a tocar de Montblanc, d'on sóc oriünd i fill adoptiu (potser per això sempre m'ha resultat un personatge familiar). Quan el meu estudi s'ocupà de millorar l'eficiència energètica del monestir, vam haver de treballar, emocionadament, a frec del sepulcre. La mare priora m'explicà l'estimació que tenen les autoritats hongareses per Vallbona, derivada de l'amor per Jolánta. En efecte, quan es visita la galeria de monarques magiars ubicada al cor del Parlament hongarès, els guies, en arribar a Anras II, no es descuiden de referir-se a Violant, a Jaume I i a Vallbona de les Monges. Violant té dedicat un carrer modest a Barcelona, al barri de Sants. Trobo a faltar l'estàtua.
Tots els reis de la galeria, disposats en cercle, miren endavant. Excepte Árpád, el fundador de la primera dinastia hongaresa (896). Árpád mira cap a la dreta, on hi ha els Habsburg-Lorena austríacs. Els hongaresos asseguren, en broma significativa, que Árpád es pregunta: «¿Què hi fan aquests aquí...?». És una manera d'expressar la incomoditat hongaresa dins de l'Imperi Germànic, Austríac o fins de l'Austrohongarès posterior (1867-1918), dels quals sempre van ser plat de segona taula. D'aquí les successives revoltes.
La situació té paral·lelismes evidents amb Catalunya respecte de la Monarquia Hispànica fins a 1716 i d'Espanya a partir d'aleshores. Súbdits d'una mateixa corona de grat o per força, mai no hem tingut tracte d'iguals, ni hem compartit imaginari. D'ençà de 1716, i especialment després de la revolució industrial catalana, les tensions no han fet més que créixer. L'emperador austríac Ferran I, davant l'aixecament hongarès de 1848, preguntà què passava al primer ministre Klemens von Metternich. «Fan una revolució», contestà Metternich. «Sí, però ¿tenen permís?», diu que replicà l'emperador. Hi ha coses en què el permís és molt relatiu. També passa amb segons quines consultes. Penso que hongaresos i catalans, tan diferents, som prou semblants.