Tal com tinc per costum, no vaig seguir
el debat televisat entre els tres candidats a la secretaria general del
PSOE: Madina, Sánchez i Pérez Tapias.
De la informació que publiquen els diaris
se’n extrauen poques novetats significatives. Potser cap. Sembla ser que
tots tres volen regenerar el PSOE (que falta li fa) per a donar-li
un perfil més d’esquerres.
Socialment, el PSOE sempre ha estat un
partit d’esquerres (només cal recordar la llei de la dependència o la
que permet casar-se a les parelles del mateix sexe aprovades durant els
mandats de Rodríguez Zapatero. En canvi, en l’aspecte econòmic s’han
aplicat polítiques neoliberals, molt properes a les que està aplicant el
PP.
Quan governava el PSOE s’hagués pogut
fer una llei de l’IRPF que afavorís a les classes populars (mitjana i
baixa) i fer pagar més a les classes altes, a part de treure els beneficis
que tenen (o tenien) col·lectius com els futbolistes d’elit o augmentar
la tributació de les SICAV, autèntic refugi de les grans fortunes.
En canvi, Zapatero, ens va deixar d’herència
una rebaixa de salaris als treballadors públics, apujades ens els tipus
de l’IVA, retardar l’edat de jubilació i pacte amb el PP per a reformar
la Constitució per a poder fixar per llei el límit d’endeutament dels
organismes públics.
Aquestes darreres mesures van ser molt
impopulars i van portar a la societat a mobilitzar-se per mirar d’aturar-les.
No va ser així, però el PSOE va abandonar el govern molt cremat.
Tan cremat que encara no s’ha recuperat.
I encara més. Cada rentada (eleccions) per un llençol (en forma de milers
de vots)
No sé qui dels tres candidats sortirà.
No caldrà esperar molts dies per a saber-ho, però he de dir que cap dels
tres m’acaba de convèncer. Primer pensava que Madina podria ser un bon
secretari general. A Sánchez me’l van presentar el 9 de juny durant
el dinar de presentació de l’alcaldable del PSC a Amposta. No és que hi
fos present, però va ser el primer cop que vaig sentir-ne parlar i ho van
fer com un polític molt progressista que podia ser la solució a tots els
mals del PSOE. Però tampoc sembla que sigui per a tant. Per acabar, Fernández
Tapias, el més gran, però possiblement el que sembla voler seguir una línia
més esquerrana (potser perquè és l’única opció que li queda davant la
imatge dels altres dos candidats), també s’ha mostrat força ambigu. Si
primer va dir estava a favor de la consulta d’autodeterminació que es
vol fer a Catalunya, durant el debat va dir que estava a favor de la consulta
que promou el PSC que parla d’una Espanya federal.
En conseqüència, el PSC (i per extensió
Catalunya) condiciona molt el debat identitari del PSOE. Ves per on, en
un principi Rubalcaba no volia acceptar la idea d’una Espanya Federal
i al final, els socialistes espanyols s l’han fet seva, davant d’un estat
cada vegada més centralitzat que proposa el PP.
Més difícil ho tendiren Madina, Sánchez
i Pérez Tapias si el PSC es mostrés a favor de la consulta d’autodeterminació.
Però si Iceta governa la nau dels d’aquí, els hi posarà relativament fàcil.
El que no ho tindrem tan fàcil serem
els socialistes que ara mateix no ens identifiquem ni amb els uns ni amb
els altres.
Ja us ho avanço: no votaré per ningú.
