LA MUIXERANGA DE VINARÒS A ALCALÀ DE XIVERT. FOTOS XIV

 

El 'Bati' s'ha perdut la confessió de Pujol (article de Siscu Baiges)

Després que Jordi Pujol confessés que va amagar diners a l'estranger durant 34 anys tots hem mirat enrere, reconstruint una mica les nostres històries personals. En fer-ho, m'he topat amb Joan Lloret Devesa, el Bati. Pujol va emetre el comunicat de confessió el 25 de juliol passat. El Bati va morir un 24 de juliol, el de 2006. Ara ha fet vuit anys. Ell en tenia aleshores 54.

Va ser un dels periodistes que es van creure, si més no durant una temporada llarga, que la seva feina era el control del poder i dels polítics. La seva perseverança i tossuderia en les denúncies quan era corresponsal d'El País al Baix Llobregat va provocar la dimissió d'algun alcalde socialista de la comarca.

Ens vam conèixer al Diari de Barcelona i vam treballar junts en algun reportatge d’investigació. El recordo trucant a la dona de l'aleshores conseller Antoni Subirà des de la redacció del diari per interrogar-la per no sé quin afer tèrbol.

Però el moment més divertit que vam compartir va ser el dia que em va proposar d'anar a parlar amb el cap de premsa del departament d'Economia. El titular del departament era, aleshores, Macià Alavedra. Mentre esperàvem, vaig tafanejar una impressora que hi havia a la sala on érem i hi vaig descobrir un document del qual algú n'havia fet fotocòpies i se l'havia deixat oblidat. Li vaig donar una ullada, em va semblar que potser era interessant i me'l vaig guardar en una butxaca.

En sortir, el vam mirar amb calma i va resultar que era un acord del departament que acceptava com "incobrables" un seguit de préstecs que havia fet. Perdonava els deutes d'uns quants grups de comunicació i empreses vinculades a dirigents i diputats convergents. Estava clar que estàvem davant d'un cas greu de favoritisme i corrupció.

L'endemà, el Diari de Barcelona publicava en portada el document sencer. Se'n va organitzar una de gruixuda, incloses les amenaces de querella contra nosaltres per haver robat un document oficial. Per sort, les amenaces no es van concretar perquè segurament el Bati i jo hauríem "pillat".

El periodisme d'investigació a vegades circula per camins insospitats. "Tiempos aquellos" que no tornaran. Si més no, amb en Joan Lloret Devesa al costat.

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LA TORRE DE CAPADELLO I

QUAN ELS DELINQUENTS MARQUEN L’AGENDA

Els darrers dies hem conegut que dos delinqüents estan marcant l’agenda per sobre de la legalitat.

El primer Jordi Pujol i Soley, el que va ser President de la Generalitat de Catalunya i que va confessar que durant 30 anys havia mantingut comptes bancaris sense declarar a Andorra.

Pujol va rebre un requeriment del Parlament de Catalunya (que ostenta la representació de la ciutadania catalana) per a que comparegués i donés explicacions sobre la seva confessió.

Pujol, excusant-se amb l’agenda política (Diada, aprovació de llei de consultes...), va dir que compareixeria el dia 22 de setembre. Es vergonyós que una persona que durant 23 anys ha estat al lloc més alt de la política catalana, ara vulgui jugar al gat i la rata amb els parlamentaris catalans.

El segon és Carlos Fabra Carreras, expresident de la Diputació de Castelló, com el seu pare, com el seu iaio, expresident del PP de Castelló i pare d’Andrea Fabra, famosa per una sola frase:¡Qué se jodan!      

Dimecres Fabra havia d’ingressar a la presó, però va sol·licitar l’indult al govern. Un indult que havia dit que no demanaria.

Ara, el jutge que ha de signar l’ordre d’ingrés està esperant que es pronunciï el govern abans de prendre una decisió.

Si fem cas dels precedents (a Jaume Matas sé li va negar l’indult) el govern no hauria d’indultar-lo, però tractant-se de Carlos Fabra, no m’atreveixo a posar la ma al foc. Seria lamentable, intolerable, inversemblant i qualsevol adjectiu que et pugui passar pel cap.