diumenge, 5 d’octubre del 2014

El Parlament de Bayreuth

Jaume Reixach (director del Triangle) 

El nacionalisme germànic tenia un gust contrastat per l'escenografia, el ritual, la grandiloqüència estètica, l'esoterisme i el sacrifici redemptor. Visitant la Baviera del rei Lluís II (anomenat el "Rei foll") trobem nombroses mostres històriques d'aquesta filosofia político-religiosa que va impregnar una part de les societats europees dels segles XIX i XX. Una de les construccions més emblemàtiques d'aquest període és el Walhalla, el temple erigit sobre el Danubi en honor de les "glòries germàniques". Una altra és el Fiestpielhaus, edificat a la ciutat de Bayreuth per a la representació de les espectaculars òperes mitològiques de Richard Wagner, protegit de Lluís II.

Jordi Pujol, que va estudiar a l'Escola Alemanya de Barcelona durant la II Guerra Mundial, sempre ha estat molt influenciat per aquesta "cosmovisió" germànica del nacionalisme, tradicionalment oposada a la "cosmovisió" nacional francesa, basada en el racionalisme social que va triomfar amb laRevolució del 1789. La grandiositat del Teatre Nacional de Catalunya, el "temple sagrat" del Born, el simbolisme místic i patriòtic de Montserrat o el discurs del Museu d’Història de Catalunya són herència d'aquesta èpica de matriu germànica. També s'incardina en aquesta "cosmovisió" màgica el fet que Jordi Pujol requerís molt sovint els serveis de la 'bruixa' Adelina per netejar-lo dels mals esperits.

Divendres passat, vaig assistir a la compareixença de l'expresident Jordi Pujol al Parlament de Catalunya. Més enllà de les "troles" que va encolomar als diputats sobre l'origen de la seva fortuna emergida a Andorra i dels seus eixordadors silencis sobre totes i cadascuna de les preguntes que se li van formular, em quedo amb dos detalls:

· Jordi Pujol va explicar als diputats que quan tenia 28 anys es va capficar en una "obsessió” –segons expressió del seu pare Florenci- que després marcaria la seva vida: "Construir Catalunya" i "fer país"

· Que tota la seva acció de govern al llarg de 23 anys es va inspirar en aquesta "obsessió" juvenil i que estava globalment satisfet de la feina feta

Escoltant el seu striptease en directe, se'm va encendre la llum: a Catalunya hem deixat que un boig –això sí, carregat de quartos- hagi governat els nostres destins. Durant 23 anys, la Generalitat ha estat en mans d'un paio sonat com un timbal que ha jugat amb la societat catalana per fer realitat el "seu" projecte vital, elaborat quan tenia 28 anys! Tots hem ballat al so del seu flabiol!

Per fer prosperar aquesta bogeria en el marc d'un sistema democràtic només hi ha una manera d'aconseguir-ho:subornant a tort i a dret. És a dir, fent córrer diners i comprant voluntats i adhesions: empresarials, mediàtiques i culturals. En aquesta tasca tan colossal com demencial calen uns recursos econòmics ingents, que només es poden aconseguir a través del robatori, l'extorsió, la corrupció o la subvenció.

És per això que Jordi Pujol va convertir la Generalitat en una gegantina maquinària on es promovia i s'emparava el delicte al servei de la "causa superior", que no era altra que el "seu" projecte personal, elaborat quan tenia 28 anys. Jo no dic que ho fes d'una manera conscient i perversa: era la conseqüència "natural" de la implementació a la vida quotidiana de l'estratègia de domini que portava al cap.

Divendres, 26 de setembre, Jordi Pujol va explicar planerament la seva follia als diputats. A més, la portava escrita. D'aquí, l'atac d'ira que va exhibir després que els portaveus de l'oposició l'acusessin d'haver engendrat un règim terriblement corrupte, del qual la seva família se n'havia aprofitat especialment. Aquest "heroi germànic" no podia admetre la veritat, s'hi va regirar amb violència i per això va explotar en un devessall d'exabruptes i d'amenaces apocalíptiques.

El Parlament de Catalunya es va transformar, durant tres hores, en el teatre wagnerià de Bayreuth. La tragèdia que s'hi estava escenificant era terrible, espectacular i commovedora: la demolició i les convulsions d'un home que es creia predestinat a la glòria eterna… i que ha acabat sent investigat per la Fiscalia Anticorrupció per amagar diners a Andorra.

dissabte, 4 d’octubre del 2014

CONJUNCIÓ D’ESTELS

Aquestes darreres setmanes esta`passant un fet inusual, insòlit, extraordinari... No se’n té precedent en els darrers segles. Segurament hi ha hagut una conjunció d’astres que ho ha fet possible.
Ha dimitit un ministre, una consellera autonòmica i diversos càrrecs polítics i sindicals que havien estat consellers d’una entitat de crèdit que va haver de ser nacionalitzada.
Primer va ser el Ministre de Justícia Alberto Ruiz-Gallardón (PP) al veure aparcat el seu part: la llei per a regular l’avortament. Posteriorment la Consellera d’Ensenyament del govern de les Illes Balears Joana Maria Camps (encara que per algun lloc diu que va ser cessada) al ser-li tombada pel Tribunal Superior de Justícia de les Balears la reforma de l’educació que pretenia que fos trilingüe, es a dir, en català, en castellà i en anglès, la qual cosa, a la pràctica, suposava una discriminació de l’ensenyament en català. I, finalment, tota una sèrie de consellers de la desapareguda Caja Madrid i Bankia (òrgan resultat de diverses fusions d’entitats financeres per utilitzar targetes de crèdit que no tenien cap tipus de control (negres, segons l’argot de les mateixes entitats) Sembla ser que en aquest cas s’havien posat d’acord tot els consellers fins un total de 86, dels quals, en el moment d’escriure aquest comentari n’havien dimitit 7. Només entre aquests 7 s’havien gastat usant les targetes negres un total de 850.000 euros i en total més de 15 milions entre el 2003 i el 2012... I tot això mentre es demanava austeritat als ciutadans... El cert no sé com agafar-m’ho, si com una broma de mal gust o com un terrible malson que, com sempre, acaba repercutint en la butxaca de tots els espanyols (inclosos els catalans)    
En els cas de les targetes negres, a part de consellers del PP i del PSOE, també n’hi havia d’IU, de la UGT i de CCOO. Personalment em crida molt l’atenció de que companys sindicalistes que han passat abans per una empresa i que saben el que costa guanyar un duro, quan tenen ocasió actuen com la resta. I a sobre, les màxims dirigents sindicals al·leguen un desconeixement total dels fets.
Sovint he reiterat que la majoria dels partits polítics s’haurien de refundar. Opino que els sindicats també ho haurien de fer. Des del meu punt de vista estan massa encarcarats en el passat i no han sabut adaptar-se als nous temps.
Una pregunta: Sense tenir en compte aquests darrers fets i els dels ERO’s d’Andalusia, quan de temps fa que no heu sentit dir res dels anomenats sindicats de classe? Darrerament ni vagues, ni concentracions massives... Una vegada més sembla que només hi ha guerra de guerrilles dels diversos sectors, promoguda pels que, segurament, encara conserven l’esperit sindicalista de sempre. Però de grans mobilitzacions no se’n sent parlar i això és perquè saben que estan condemnades al fracàs.
La ciutadania ha perdut la confiança amb els polítics i els sindicalistes i sembla ser que no se’n vulguin assabentar.

No és que anéssim malament, és que cada cop anem pitjor.     

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 4-10-2014

On porten aquests passos de vianants? 
Em sobta que quan s'urbanitza una zona nova es tinguin en compte tots els detalls encara que puguin ser inútils, com és el cas d'aquests passos de vianants al carrer Rei Pere II el Gran; per a que ens entenguem, el que va des de la plaça de la Castellania i transcorre pel lateral de la frustrada zona comercial.
Quants passos de vianants fan falta a Amposta?



PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LA VIA VERDA D'AMPOSTA VI