FOTOS D'ALCALÀ DE XIVERT I

 

Cruïlles decisives

XAVIER BRU DE SALA

Escriptor

El deure de tots els sobiranistes és actuar de forma que hi hagi urnes i no es trenqui la unitat

Quan el president Mas i els partits sobiranistes van pactar el text i el calendari de la consulta, van redactar un guió subjacent que incloïa la pregunta, diverses vies per poder-la fer efectiva i que Madrid i el govern Rajoy es posessin en evidència quan el PP no permetés als catalans votar sobre el seu futur. Al mateix temps, Mas feia públic el seu desig d'esgotar la legislatura si podia. El guió s'acompleix, de manera que cadascú fa el seu paper com estava previst. El Parlament aprova la llei, un president signa i l'altre posa en marxa la maquinària per prohibir la llei i el decret de convocatòria. La societat espanyola, el PSOE inclòs, dóna suport a Rajoy i la catalana a Mas i a la consulta ara suspesa. ¿A algú li ve de nou o li sembla estrany? Les variants no previstes són les crides a la desobediència i l'increment extraordinari de la tensió. Quan aquest mateix any, i no fa una eternitat, el Parlament espanyol va denegar la petició del català per transferir temporalment la competència sobre referèndums, el procés va seguir el seu curs sense sortir de polleguera. Ara, a l'escalf de l'èxit de la Ve baixa de la Diada, es produeix una escalada per totes dues bandes. ¿Com acabarà, o més ben dit, com prosseguirà?

Previsiblement, arribarem al 9-N i no haurem votat. Rajoy dirà que ha complert amb la seva obligació d'imposar la llei i el sobiranisme haurà deixat constància de la sordesa de Madrid a les aspiracions catalanes. Però l'ambient s'haurà escalfat encara més, de manera que caldrà canalitzar tota la pressió acumulada i proporcionar una sortida perquè no es desbordi. Sobre la taula, en principi, dues opcions. Una és el diàleg franc entre Mas i Rajoy per iniciar una negociació al voltant d'una reforma en profunditat. Pocs hi confien, tot seguit intentaré argumentar-ho. L'altra és la convocatòria d'eleccions autonòmiques avançades amb caràcter plebiscitari, i doncs substitutori de la consulta. Hi ha dubtes seriosos sobre la viabilitat d'aquesta opció, per la fragilitat de la unitat sobiranista.

Com ja s'ha dit i repetit però no tothom ha interioritzat, al PP, de manera egoista i gens responsable, li convé el perill de secessió de Catalunya. Calcula que en pot treure un rendiment electoral molt profitós per al seu objectiu de mantenir-se en el poder. Per això, en comptes de negociar, Rajoy ridiculitza la tercera via. No importa gens el risc que Catalunya arribi a proclamar la independència en una data no gaire allunyada. Ja des d'Aznar amb el GAL, el PP juga amb foc per arribar al poder i perpetuar-s'hi. Unes vegades ha sortit bé i una malament, en ocasió de la guerra de l'Iraq i les mentides sobre l'autoria de l'execrable atemptat del metro de Madrid. Com que no escarmenta, el PP prefereix atiar l'independentisme i aixecar la bandera de la unitat que negociar. Però si el risc de secessió augmenta fins a la famosa Declaració Unilateral d'Independència o va encara més enllà, el PP pot tornar a ser víctima dels seus excessos. Hi hauria, en aquest cas, una oportunitat per a un PSOE conciliador.

Però no es pot donar per fet l'increment del risc de secessió. Mas i els partits del 9-N es proposen acordar algun moviment en les properes setmanes. Com que la consigna sobiranista es resumeix en dos mots, urnes i unitat, el deure de tots plegats consisteix a fer les coses de manera que es posin les urnes i no es trenqui la unitat. De manera que si no es trenca aquesta unitat, que el mateix consellerHoms compara a la porcellana fina, el Parlament serà dissolt i es formarà una gran candidatura i algunes a part favorables a la independència. En canvi, si es trenca la unitat, és probable que el president busqui fórmules per allargar la legislatura, amb graus diversos d'aquiescència o discrepància de la resta de partits i organitzacions sobiranistes. Una fórmula possible, posada al descobert pel director adjunt d'aquest diari, Albert Sáez, consistiria en un govern de notables presidit per Mas que aguantés un any.

O urnes i unitat, o ni urnes ni unitat. Sigui com sigui i es produeixi quan sigui, el proper pas sobiranista és la recerca d'un mandat popular favorable a la independència de Catalunya expressat en unes urnes vàlides. Sense aquest requisit, l'anomenat procés quedarà bloquejat o paralitzat.

El 9-N no votarem, però en el curs de dotze o divuit mesos serem convocats tres vegades a les urnes. Diguin el que diguin el PP, el PSOE i la premsa de Madrid, i faci el que faci el poder central, de tots els catalans amb dret a vot dependrà el futur de Catalunya.

Escriptor

Victòria i derrota del PSAN

Un article de Jaume Reixach, director del Triangle.

El moment present que viu Catalunya té –per bé o per mal, això ja ho veurem- un clar inspirador i triomfador en el pla ideològic i polític: el petit Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). Fundat l’any 1968 com a escissió del Front Nacional de Catalunya (FNC), el PSAN va adoptar una doble i innovadora línia estratègica:

* L’independentisme revolucionari d’esquerres, en concomitància amb moviments semblants sorgits en aquella mateixa conjuntura històrica al País Basc, Irlanda del Nord, Bretanya, Còrsega…

* L’adopció dels Països Catalans (Catalunya, País Valencià, Balears i Catalunya Nord) com a marc d’implantació i actuació política, desbordant l’herència rebuda de l’independentisme clàssic (Estat Català i Nosaltres Sols!)

Des del 1968 ençà, la vida ha donat moltes giragonses, i el PSAN també. De les escissions i desercions que va patir en van derivar un estol de sigles i d’experiments polítics. Els Nacionalistes d’Esquerres (N d’E), l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerres (ENE), els Maulets, el Moviment de Defensa de la Terra (MDT), Terra Lliure (TLL), Independentistes dels Països Catalans (IPC), Catalunya Lliure, les Candidatures d’Unitat Popular (CUP)… són organitzacions, moltes d’elles difuntes, que deriven del tronc comú del PSAN.

En la gènesi de l’actual “procés sobiranista” que sacseja la vida política catalana hi ha una operació cabdal: l’entrada en massa, a partir de 1989, de militants de la “galàxia PSAN” a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), que en aquella etapa estava dirigida per Joan Hortalà, l’actual síndic de la Borsa de Barcelona, i defensava un ideari liberal i federalista.

Els independentistes s’apoderen d’Esquerra i converteixen l’“old party” en la gran plataforma expansiva de les tesis secessionistes. Fidels a la tradició del PSAN, fins i tot creen seccions d’ERC a València i a Mallorca. El gran salt endavant arriba amb la constitució dels dos Tripartits, que els permet “tocar” i explorar el cor i els budells del poder institucional per dins.

En paral·lel, a Convergència Democràtica (CDC), la jubilació formal de Jordi Pujol força un recanvi generacional a la cúpula del partit. I sota el paraigua d’Artur Mas, l’ungit per pilotar aquesta etapa de transició, pugen una colla de dirigents obertament independentistes –coneguts com el “pinyol”- formats en els rengles de la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) i de l’elitista Grup d’Estudis Nacionalistes (GEN), que en el seu inici va estar liderat per Jordi Pujol Ferrusola.

L’any 2012, al congrés de Reus, CDC es va decantar per les tesis sobiranistes i va elegir Oriol Pujol com a secretari general, càrrec que l’havia d’acabar catapultant a la presidència de la Generalitat. Però la investigació judicial sobre un cas de corrupció a Galícia va derivar en el descobriment de la “trama de les ITV” a Catalunya i la posterior imputació i dimissió de tots els càrrecs polítics d’Oriol Pujol.

La “galàxia PSAN”, després de cruspir-se ERC, està a punt de fer el “gran cop”: apoderar-se i engolir Convergència, aprofitant l’extrema feblesa del partit i del seu líder, Artur Mas, immersos en gravíssims casos de corrupció, amb la seu embargada i amb una caiguda en picat dels seus resultats i de les seves expectatives electorals. Com i quan es produirà l’escac i mat d’ERC a CDC? Ja sabem el desenllaç d’antuvi, però resta saber la jugada final i el moment precís.

“Chapeau” pel PSAN i les seves terminals orgàniques i mediàtiques. Estan a punt d’esdevenir, amb la pantalla d’ERC i sobre el cadàver de CDC, la primera força política de Catalunya. Però, a quin preu?

* Dels ideals revolucionaris d’esquerres, la “galàxia PSAN” ha passat a convertir l’ultraliberal Xavier Sala-i-Martin en el seu economista de capçalera

* La independència de Catalunya, si algun dia es concreta el “procés”, tindrà una conseqüència fulminant: el País Valencià i les Balears tallaran radicalment les relacions amb el nou Estat com a reacció defensiva a la pulsió expansiva de l’independentisme català.

Paradoxes cruels de la política. La “galàxia PSAN” té la victòria a un pam.., però a costa de la derrota dels seus pressupòsits programàtics fundacionals.

BARCELONA AHIR