La Catalunya de Monty Phyton

JOAQUIM COLL

Historiador

Des que el TC va suspendre la consulta, les forces sobiranistes que integren el nostre particular Front Popular de Judea es conjuren cada dia per mantenir una unitat fictícia i estalviar-se l'espectacle de la dissidència o de les acusacions encreuades davant el carreró sense sortida en què ha entrat el procés. Fa dies que assistim a una grotesca jaculatòria perquè succeeixi el miracle i es voti el 9-N, fet que hauria pogut ser retratat amb moltíssima acidesa pel genial humor dels Monty Phyton (recordin, La vida de Brian o El sentido de la vida). Per ara, l'únic assenyalat amb el dit de la tribu, al marge, és clar, dels habitualment vilipendiats com a «espanyolistes» o «fatxes», ha estat el professor Quim Brugué. En la seva dimissió com a membre de la comissió de control, ha dit les veritats del barquer. Que la consulta no té garanties democràtiques i que a Catalunya comença a travessar-se una perillosa línia vermella quan per a alguns el fi justifica els mitjans. No oblidem que, aquest dimecres, la seu de Ciutadans a Lleida va ser atacada de nou amb pintura i la del PSC al districte de les Corts va patir un altre violent assalt, mentre la CUP anunciava per ahir a la tarda un escrache al domicili d'Alicia Sánchez-Camacho. I tornant al noble gest deBrugué, ¿quant trigarà la seva força, ICV-EUiA, a recuperar l'esperit crític i racionalista?

Consola que, mentrestant, diverses centenes de personalitats d'esquerra hagin alçat la seva veu per dir que no és cert que les retallades socials siguin culpa del fet que Espanya ens robi, sinó de les polítiques neoliberals de la troica, i que el propòsit de la secessió és manifestament incompatible amb un ideal progressista. S'ha d'agrair a l'exsecretari general del PCE Paco Frutos, al dramaturgJosé Sanchís Sinisterra, a les escriptores Clara Usón i Lidia Falcón, i al director d'Els Joglars, Ramon Fontseré, aquest exercici de coherència, del qual potser prendran exemple les cúpules de CCOO i UGT a Catalunya. També ahir a Madrid es va reprendre el front federal des de la transversalitat ideològica de la societat civil, amb noms com José Antonio Zarzalejos, Nicolás Sartorius, Laura Arroyo o Ángel Gabilondo. No en va ja més del 50% dels espanyols diuen que estan d'acord, segons l'última enquesta d'El País, en una reforma federal que servís per encaixar millor Catalunya.

El que pugui succeir en les pròximes setmanes fins al 9-N i després ja comença a no ser desxifrable per als analistes polítics. ¿Hi haurà anticipades?, ¿amb llista conjunta? o ¿intentarà Artur Mas esgotar la legislatura? Quan s'entra en el regne de l'astúcia, no se sap si qui enganya ho fa abans o després. El més fonamental és que el procés infinit, com el va qualificar un enginyós tuiter, ens serveixi també per riure una ­mica.

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. DIADA DE L'ERMITA D'ALCANAR. 3d6a (I)

ELS MITJANS INFORMATIUS PÚBLICS

Tots sabem que els mitjans informatius es deuen, primer als seus propietaris i segon a la publicitat.

Segur que tots tenim unes cadenes de televisió favorites i llegim (ja sigui en paper, ja per Internet) uns determinats diaris. També a l’hora d’escoltar la radio tenim unes determinades preferències.

Voleu que us digui les meves? En quan a la televisió, TV3 i la Sexta, en quan als diaris, en paper llegeixo el Periódico (n’estic subscrit) i per Internet, eldiario.es i publico.com. També el Triangle que m’arriba per correu electrònic. En quan a les emissores de ràdio (que normalment escoto quan vaig amb el cotxe) o sintonitzo la SER o Catalunya informació per estar al corrent de les notícies més recents.

Després d’aquest preàmbul, us parlaré dels mitjans públics. O sigui, d’aquells que es paguen amb els diners de tots els contribuents, com per exemple TV3, però sobre tot de TVE.

La televisió catalana, és evident que està al servei dels partits que governen Catalunya. No em negareu que el temps que dediquen a la informació de temes com el de la consulta, de vegades no és excessiu. En canvi, sobre d’altres temes d’interès  en passen molt més de puntetes. Ahir mateix us deia que sobre el Cas Pujol, un programa d’actualitat com .Cat va trigar a debatre més de 2 mesos i mig. Una mica excessiu, no us sembla? I, a sobre (també ho recordareu), des del meu punt de vista, no va complir les expectatives. De totes maneres, potser sí que en l’actualitat, TV3 és molt més imparcial que en temps de Pujol. Recordo els darrers anys del seu mandat, quan tot just va coincidir amb la lluita contra el transvasament de l’Ebre, que donava una informació molt poc rigorosa sobre el tema i no sempre des del punt de vista dels interessos de les nostres terres.

Us parlava al començament d’aquest escrit del Triangle. El que m’ha arribat avui mateix, explica que Lluís Foix, que va ser director adjunt i sotsdirector de la Vanguardia, ha admès ara que Pujol controlava els mitjans catalans. Retornant a l’època pujoliana, el mateix Triangle es va queixar sovint de que no portava publicitats institucional, aquella que fan els organismes públics i que serveix per a finançar els mitjans, però que, a la vegada, es converteix en una arma de doble fil, ja que llavors ja no pots ser igual de imparcial.

Però el summum de la desinformació i manipulació informativa arriba a aquells mitjans controlats pel PP. Fa anys, durant l’etapa de Zapatero, quan es posaven exemples de parcialitat als mitjans públics es parlava sempre de Canal Nou i de Tele Madrid. De Canal 9 sempre recordaré (Pot de Plom ho va explicar molt bé) el dia de la dimissió de Camps. No van donar la notícia fins passades diverses hores. Llavors van emetre un especial explicant fil per randa totes les meravelles que va fer D. Francisco durant els seus anys davant de la Cheneralitat Valenciana. Però en cap moment es va dir que havia dimitit dels seu càrrec de president. Molt fort!!

De l’antiga TVE, la de l’etapa d’Aznar, segurament recordareu com es va tractar informativament parlant de la vaga general de l’any 2002, la guerra de l’Iraq, l’atemptat de Madrid o la lluita contra el PHN.

Després d’una etapa socialista on els mitjans públics espanyols van recobrar la credibilitat perduda, amb altes quotes d’audiència, la tornada al poder del PP va tornar a portar la parcialitat i la manca de rigor a TVE. Un exemple: Informe Setmanal, tan parcial que el van d’haver de treure del seu horari habitual de màxima audiència per a portar-lo a la mitja nit dels dissabtes, un horari de molta menys audiència.

El PP va anar fent fora a tots els professionals que li feien nosa, com l’Ana Pastor i al seu lloc ha anat col·locant professionals de dubtosa reputació arribats de Tele Madrid.

Ahir mateix llegia per Internet que parlant del cas estrella d’aquests dies, l’evola, va emetre unes imatges d’un hospital alemany com si es tractés d’un d’aquí. Per suposat l’alemany estava molt millor equipat per a lluitar contra aquesta malaltia infecciosa.

Però el més greu és que tot això s’està fent amb diners teus i meus i de manera totalment impune.

Un cosa semblant, però molt més domèstica, és el que passa amb la Revista Amposta. Algú que visqui a la capital del Montsià em pot dir quan Convergència treu al carrer alguna revista pròpia del partit? Només en període electoral. Durant quasi 4 anys no cal, ja que la revista dirigida per l’alcalde Manel Ferré i que també compta amb la regidora de mitjans de comunicació Rosita Pertegaz com a sotsdirectora, els hi fa tota la feina.  
Fa uns anys, no recordo si la Vanguardia o el País, posava d'exemple a la Revista Amposta de parcialitat al servei del govern municipal (CiU)           

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 12-10-2014

Aquest xamfrà està entre els carrers Agustina d'Aragó i Ruiz de Alda d'Amposta. 
Pregunta: Es pot aparcar a un xamfrà? No? 
Llavors, per què hi ha un gual? 
Des del meu punt de vista és una situació una mica esperpèntica.