LA VIA AUGUSTA

dilluns, 13 d’octubre del 2014

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. Amposta

QUAN NOMÉS ÉREM SOCIALISTES

Us reprodueixo d’una forma gràfica la portada del diari el País de diumenge 23 de juliol de l’any 2000: José Luis Rodríguez Zapatero acaba de ser elegit secretari general del PSOE i rep les felicitacions d’un grup de delegats que han fet possible el seu nomenament, entre els quals es troba el casero Germà Bel.

Germà Bel va ser secretari d’Organització de les Joventuts Socialistes de Catalunya amb Xavier Soto de secretari general, diputat al Congrés i assessor dels ministres Borrell, Almunia i Eguiagaray.

En aquella època el PP governava Espanya i al capdavant del govern estava José Maria Aznar, aquell individu a qui durant molts d’anys vaig considerar el pitjor president de la història d’Espanya.

Bé, un cop de sort (o de desgràcia, segons com es miri) va portar el PSOE a guanyar les eleccions generals 3 anys més tard. Mentre, a Catalunya, el canvi s’havia produït uns mesos abans degut, en gran part, a la pèrdua de vots per part de CiU per haver donar suport al transvasament de l’Ebre, la qual cosa va permetre un pacte nacionalista i d’esquerres entre el PSC, ERC i ICV.

A diferents autonomies hi tornaven a haver presidents socialistes: a Aragó Marcelino Iglesias (1999-2011), a les Illes Balears Francesc Antich (1999-2003)...

Semblava que després de la nefasta etapa d’Aznar els socialistes tindríem una segona oportunitat per portar a terme tots aquells projectes que s’havien quedat al calaix durant el mandat de Felipe González.

Jo mateix vaig entrar de regidor a l’Ajuntament d’Amposta amb tota la il·lusió d’un novell, però amb l’espina clavada de no poder haver girat la truita i acabar amb l’hegemonia de CiU.

Recordo que l’agost del 2000, quan el tema del Pla Hidrològic Nacional encara era incipient, varem anar de vacances a Benidorm. Visitant els pobles del costat una tarda recalarem a Finestrat, un poblet de l’interior però que tenia un porcí de costa limítrof amb Benidorm. Vaig veure cartells pel poble que anunciaven la visita de Zapatero, però per a la meva desgracia havia estat el dia anterior. Per poc no vaig coincidir amb el que seria només uns anys més tard president del govern d’Espanya.

L’any següent varem canviar totalment el nostre destí vacacional: el Pirineu Aragonès, concretament el càmping de Ligüerre de Cinca, un dels pobles que van ser engolits per un dels pantans que es van construir en aquella zona allà pels anys 60, el del Grado.

Pujant havíem vist la magnífica torre medieval d’Abizanda, per tant es va convertir en visita obligada i prioritària. Allí vaig estar a punt de coincidir amb Marcelino Iglesias que també, el dia abans, havia inaugurat una exposició sobre les supersticions, bruixeria, mites i creences d’aquella zona d’Osca.

Finalment, l’etapa del govern de Zapatero va passar com passen totes i ens va quedar el regust agredolç d’haver fet bé una part de la feina, la referent a l’apartat social (matrimoni homosexual, llei de la dependència...), però no tan bé en el terreny econòmic o l’Estatut català que va promoure el President Maragall.

La retallada de l’Estatut (tal i com ho va pronosticar Alfonso Guerra) i la posterior sentència del Tribunal Constitucional a instàncies del PP, va precipitar el creixement de l’independentisme català agafant els socialistes amb el peu canviat.

De fet, ni els d’aquí de Catalunya i encara molt menys els d’Espanya han sabut donar resposta a les discrepàncies internes que van sorgir arran d’aquest tema.

Ara els socialistes ens mirem els uns als altres en recel i fins i tot critiquem obertament a aquells que un dia ho van ser tot dintre del PSOE: Bono i Guerra, per suposat, però també Felipe González, fins fa poc el referent amb majúscules del socialisme espanyol.

A les files del PSC hi ha hagut desercions sonades com les dels germans Pasqual i Ernest Maragall, representants de la branca més sobiranista del partit; dimissions doloroses, com la del primer secretari Pere Navarro; i va anar de poc que Joan Ignasi Elena, Marina Geli i Núria Ventura (diputada de l’Ebre i exalcaldessa d’Ulldecona) no acabessin expulsats, el que hauria significat un gran despropòsit i la fractura definitiva del partit.

Actualment, més que parlar del sector oficial del PSC i del sector crític, sembla que estem davant dels bons i dels dolents. D’aquells que s’aferren a la utopia del federalisme (no crec que Espanya acceptés una solució diferent al cafè par a tothom) i els que pensem que els catalans tenim el dret de decidir el futur que volem tal i com ho van fer els escocesos el passat 18 de setembre.

Per cert, en l’actualitat, Germà Bel forma part del Consell Assessor per a la Transició Nacional, un grup de savis nomenats per Artur Mas i que depèn de la Generalitat de Catalunya i molt possiblement (no en tinc constància) ha deixat de militar al PSC.