divendres, 17 d’octubre del 2014

N'HI HA QUI ENCARA ES SORPRÈN DE MAS

Sorprèn veure com hi ha gent que encara s’estranyen de l’actitud de Mas. Ha traït a la resta dels partits del anomenat bloc pro consulta, a la societat civil, representada per ANC i Òmnium i a tants d’altres que veien a Mas com el Moisés que els devia de portar a la terra promesa: la nova Catalunya independent.
Tota aquesta gent, ara ha perdut el referent. Segurament en trobaran un altre (a rey muerto, rey puesto), però la contradicció quan han degut de patir és gran. Les primeres sentiments que han patit, han estat la desconfiança i la desil·lusió. Desconfiança per haver estat traïts i desil·lusió al veure que un objectiu que tenien a tocar, ara es difumina.
Cal pensar que l’anunci unilateral de canvi de format de la consulta del 9-N va ser per a molts com un poal d’aigua gelada. Alguns d’aquests així ho han fet constar a les xarxes socials.
Desgraciadament a la gent ens falta memòria. Jo me’n vaig recordar d’un dia que Mas, com a conseller en cap, va visitar la seu de l’IDECE. No recordo la data, però devia de ser l’any 2001 o, com a màxim el 2002. Aquell dia un grup entre els quals formava part jo, ens havíem reunit a la cantonada de l’avinguda Generalitat amb el carrer Mossèn Manyà de Tortosa esperant l’arribada de Mas. De sobte va córrer el rumor de que Mas venia a donar suport a la lluita en contra del transvasament de l’Ebre, el que significava una marxa enrere del govern de la Generalitat respecta a la posició que tenia de donar suport al PHN. Quan va baixar del cotxe, els congregats fins i tot els varem aplaudir mostrant-li el nostre suport. Però aviats ens varem adonar que la realitat era molt diferent. Des del carrer s’hi veia algun dels reunits que, amb gestos ens deia que la reunió no anava del tot bé. Quan Mas va sortir, les mostres de suport es van convertir en rebuig pel desengany que significava veure com un cop més, la població ebrenca hauria de seguir lluitant sense el suport del govern de Catalunya.
És cert que molts pocs varem poder viure aquell moment, però sí que va tenir una repercussió prou important com per a que, el fet, hagués quedat arxivat a un lloc preferent de la nostra memòria. Una vegada més el nostre govern ens tornava a trair.
Quan el PP recupera el govern de l’Estat es torna a recuperar el debat hídric. Ara sí, el govern de CiU, sembla recolzar la lluita antitransvasament i no li cauen els anells a l’hora de rectificar les posicions anteriors. Fins i tot s’aproven mocions de suport a les campanyes promogudes per la Plataforma en Defensa de l’Ebre i de rebuig frontal a la nova llei promoguda pel govern central. Però mentre, de tant en tant, tornen a incidir en el transvasament del Roine.
Ara mateix ja fa molts de mesos que no se’n parla, segurament perquè el tema de la consulta ha monopolitzat bastant el debat català, però si dintre d’un temps (mesos, anys...) es normalitzés la situació, ja sigui en un o altre sentit, i, sempre que CiU (o CDC) es mantingués al govern, de ben segur que se’n tornaria a parlar. No us càpiga cap dubte.
I més encara, creieu-me que si ara els convergents estan al nostre costat rebutjant qualsevol transferència d’aigües de l’Ebre, es perquè van aprendre la lliçó i no volen que els passi com els va passar fa 10 anys que van perdre la Generalitat.
De debò que no trobeu paral·lelismes entre l’actitud mostrada ara amb el transvasament i la insòlita reconversió independentista del partit de Mas?
Com la V, totes dues línies conflueixen en un sol vèrtex: mantenir el poder a qualsevol preu.        

AMB ELS ULLS TANCATS


Cada dia em sorprenc en veure que sempre hi ha qui defensa a Mas amb els ulls tancats, tot i els seus embolics. Per això repeteixo el tema.
Sembla ser que no sen adonen o no se’n volen adonar que totes les maniobres del successor de Jordi Pujol estan encaminades en continuar aferrat al càrrec. Si l’any 2012, després de menys d’un any com a President de la Generalitat va convocar eleccions anticipades, ho va fer perquè es pensava que abraçant l’independentisme que es va poder viure a la Diada, els ciutadans de Catalunya el votarien majoritàriament reforçant així el seu lideratge al capdavant del país. Però tal i com vaig llegir una vegada, els ciutadans, davant la decisió d’escollir entre l’original (ERC) o la còpia (CiU), es van decantar per l’original i Mas va veure com els seu grup parlamentaria s’aprimava considerablement.
Mas es va equivocar, però lluny d’admetre que ho va fer, ha anat trampejant la situació esquivant les dificultats que li han anat sortint al pas amb més o menys èxit. Per això, les seves controvèrsies amb ERC han estat constants fins el punt que un dia semblava ser tan amics i el dia següent tot el contrari. El símil més adequat seria el de l’acordió que, a les mans del músic, tant aviat s’allarga com s’acurça.  
En aquests dos anys han estat molts els comentaristes polítics, contertulians i ciutadans en general (jo mateix) que pensàvem (i pensem) que Mas hauria d’haver dimitit.
Tal vegada el darrer de tots ha estat Jaume Reixach, director del Triangle en un article que va publicar a la seva revista aquesta mateixa setmana. Reixach cita diferents casos de corrupció (com el del Palau de la Música) on Mas, en la seva condició de Secretari General de CDC hauria pogut estar al corrent o els tripijocs que es feien en temps de Pujol, però que encara es segueixen fent amb Mas al capdavant de la Generalitat per afavorir els seus correligionaris polítics.
Però també motius polítics com l’engany que representa la modificació de la consulta o les retallades que pateix Catalunya en sectors com la Sanitat, l’Ensenyament o la Cultura.
Però és evident que hi ha qui no vol veure-ho així i que pensa que molts d’aquest mals o bé venen des de l’època del Tripartit (i de Zapatero, que encara que no el citi ningú, ja sabeu que sol serl’ase de tots els cops per part del PP) o, evidentment de Madrid, una vella tàctica convergent emprada des del principi de l’era Pujol i que tan bons resultats electorals ha donat sempre a la federació.
No ho voldria fer-ho més llarg. Només unes darreres reflexions i que cadascú s’ho agafi com vulgui.

1.- Si qui està llegint això és un convergent de tota la vida que n’ha tret profit, res a dir, comprenc perfectament que segueixis defensant la teva menjadora o la dels teus fills, què de tot hi ha. 

2.- Però si no és així, si ets un convers de darrera hora que simplement vas pensar que realment Mas seria el messies que ens portaria cap a l’independentisme i després de tot el que ha fet al llarg d’aquest dos anys, segueixes pensant que no n’hi ha un altre com ell, mira, que vols que et digui, segurament res del que et digui t’acabarà convencent.
Quan un arriba a una certa edat i no se’n adona del que està passant al seu costat o bé és un fanàtic o un ximplet (tonto per a que m'entenguis) I perda que sigui així de clar. Ho havia de dir.

Ah! I la culpa pot ser de Madrid, però... Sempre sempre? Vols dir que no n'hi ha prou de mirar-nos el melic? De lladres i corruptes n'hi ha a tots els llocs, també a casa nostra.  

EL TITULAR DEL DIA 17-10-2014: GONZÁLEZ I GUERRA COMPAREN NACIONALISME I TOTALITARISME

Ja sabeu que sempre us dic que tot se pot comparar, fins i tot coses tan diferents com un ou i una castanya, que tal i com diu la dita, no es semblen en res. Quan dius: Això no es pot comparar, de fet, ja ho estàs comparant.
Bé, després d’aquest preàmbul, caldria preguntar que significa per a Felipe González i Alfonso Guerra els conceptes de nacionalisme i el de totalitarisme.
Tenia entès que els qui un dia van comandar la nau del PSOE, però també del govern d’Espanya, s’havien distanciat feia temps, però sembla ser que davant l’amenaça del separatisme català han tornat a unir les forces per a combatre’l.
Recordeu l’anunci aquell de l’IKEA que deia: La República independiente de mi casa? El mateix passa amb els nacionalismes, n’hi ha tants com es vulgui.
La Constitució Espanyola accepta el terme nacionalitats que és una paraula derivada de nació. Però aquest concepte no impedeix que els habitants d’una determinada nacionalitat puguin ser nacionalistes. De fer s’ha usat sovint l’apel·latiu de nacionalista a l’hora de parlar, per exemple, de CiU.  
Però també a l’hora de citar Espanya es solen emprar els termes de pàtria o nació. Quantes vegades em escoltat la nació espanyola?
Des del meu punt de vista, un fervent defensor de la unitat pàtria, és un nacionalista espanyol, amb tots els pros i contres que això comporta.
Quina diferència hi ha a l’hora de defensar la nació espanyola per part d’un adepte o la catalana, per aquells que es senten catalans? O és què te que veure amb la mida dels estats?
Tal i com em faig vell, cada vegada tinc més clar que la meva nació és l’Ebrenca. Sabeu que per mi inclouria els territoris limítrofes de València i l’Aragó, però igual els seus habitants no tenen els mateixos sentiments.
Ens hauríem de plantejar un dia independitzar-nos de Catalunya.  

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. DIADA DE L'ERMITA D'ALCANAR. Pd4s