Una de les coses que ens ha portat l’estafa que estem vivint des de fa anys és que molta gent (massa gent) s’està acostumant a viure amb molt poca cosa. De vegades ni es deuen de cobrir les necessitats vitals.
Aquest matí a la SER he pogut escoltar unes paraules de Felip Puig, aquells conseller que ningú s’atreveix a fer fora. Deia Puig que a Catalunya cada vegada més s’està creant ocupació estable. Però les xifres oficials el desmenteixen i un alt (molt alt, massa alt) percentatge dels nous contractes són d’una durada inferir al mes.
Sovint he escoltat comentaris com aquest:
-Mira, de moment un mes, després ja es veurà...
La majoria de les famílies, després de tirar d’estalvis i fins i tot dels estalvis dels seus progenitors, s’han vist abocades a una situació insòlita: arribar a final de mes sense permetre’s fer cap despesa extra. Ni per petita que aquesta sigui.
Visc de prop una situació com la que us estic explicant. La persona en qüestió està vivien amb el que guanya dia a dia (està fent feines domèstiques), fins al punt que quan té algun imprevist demana que sé li avanci el pagament d’unes poques hores, al voltant d’uns 20€.
L’altre dia estava més contenta que unes pasqües:
-He trobat feina –em va dir-. He de cuidar a una senyora gran per les tardes.
Ho veu com un sou segur, per esquifit que aquest sigui. La durada, evidentment, és indefinida i anirà en consonància a la salut de la persona, però pensa que ja arribaran temps millors i de moment, per anar tirant, ja està bé.
Que no ens vingui Puig amb romanços que la gent no és ximpleta. Ni Puig, ni ningú. Això que diuen els polítics que estan al govern de que l’economia espanyola s’està recuperant (Rajoy ho va dir ahir a Mèxic) és una fal·làcia i només s’entén des d’un punt de vista interessat i de voler convèncer, a força de repetir-ho a tots aquells que estiguin receptius i s’ho vulguin creure.
Però la realitat del dia a dia, de la gent normal i corrent, fins i tot d’aquells que encara conservem un lloc de treball estable, és molt diferent. I és que a les congelacions de sous (o la davallada de les vendes) hem de sumar-hi l’increment de tots aquells productes bàsics, com són l’alimentació, la llum, el gas, l’aigua, el transport, les cotitzacions a la Seguretat Social per als autònoms, etc.
Fins que no hi hagi una recuperació de la considerada classe mitjana i que aquesta pugui tornar als nivells que tenia abans del 2008, parlar de recuperació econòmica és tan irreal com dir que el PP es preocupa pels aturats (tal i com va afirma la Soraya Sáenz de Santamaria)
