dimecres, 10 de desembre del 2014

Les ales de l'independentisme

XAVIER BRU DE SALA
Escriptor

Quan una opció política aconsegueix la centralitat, la seva ocupació següent consisteix a desplegar les ales, a banda i banda, amb la finalitat d'aconseguir més parròquia. No hi ha dubte que, a Catalunya, el debat polític se centra en la possibilitat de la independència. Ara bé, hi ha dubtes sobre la capacitat de desplegar les ales per aconseguir una majoria social indiscutible. El nombre d'independentistes s'aproxima als dos milions, però amb aquesta xifra, realment elevada i fins fa poc impensable, els números no surten, sobretot si la participació en les inevitables eleccions plebiscitàries és molt alta, com cal suposar.
La immensa majoria de partidaris actuals de la independència han arribat a convènce's per eliminació d'altres possibilitats de canviar la relació de Catalunya amb l'Estat. Relacions que haurien trobat satisfactòries en cas d'haver-se plantejat amb possibilitats creïbles d'èxit. És ben probable que molts d'aquests nous independentistes siguin reversibles, és a dir, que estiguin disposats a canviar la independència per aquesta nova relació. Fins i tot es pot presumir sense gaire marge d'error que els independentistes per eliminació, és a dir els reversibles, pretenguin servir-se del seu vot favorable a la independència com a palanca per canviar aquesta relació, tot i que estan disposats a quedar-se amb la palanca de la independència als dits en cas que no hi hagi cap més possibilitat de canvi constitucional real i profund.
Amb aquest argumentari, o un de semblant, és possible desplegar les ales de l'independentisme, tot i que no sembla formar part del debat de les formacions polítiques dubtoses, Unió i Iniciativa, al si de les quals conviuen, fins ara amb harmonia, els favorables i els contraris a la independència. Totes dues formacions corren el risc de dividir-se o de patir fortes tensions internes arribat el moment de la veritat, que sens dubte s'acosta. Tal vegada una forma d'evitar-les consisteix a formular una teoria, aquí només esbossada, de l'independentisme condicionat, provisional, o reversible. I si no, ¿què?
Si Mas convoca per abans de les municipals i encapçala una llista diferenciada d'ERC, Unió haurà d'optar entre sumar-s'hi, trencar amb CDC o trencar-se, no se sap si ben bé pel mig. A l'altra banda de l'espectre ideològic, Iniciativa corre el doble risc de suportar fuga de vots i de dirigents, a banda i banda. Si no es troben en un sí condicional, uns optaran per independència i els altres per Podem, en el cas que aquesta nova formació es decanti, com sembla, per unno clar, al costat de PSC, Ciutadans i PP. En altres paraules, si avui no hi ha espai per a una tercera via, sobretot per manca de voluntat de Madrid, un èxit del  a les urnes podria capgirar aquesta situació.


dimarts, 9 de desembre del 2014

LES FOTOS DENÚNCIA DEL 9-12-2014

Com es pot veure a la foto, la flamant estació de busos d'Amosta té un horari.
Segurament pensareu que fins a cert punt és normal. Depèn.
¿Què passa si quan arribes a l'estació, ja sigui per agafar un autobús o con a final del trajecte té la trobes tancada i plou o fa mal temps?
Ah! Amic meu, llavors et fots, ja que no hi ha cap aixopluc on poder-te resguardat del temps. I el bar més a prop es troba a Futuro Ciudad Amposta.
No es podria haver previst aquesta eventualitat i posar una mena de marquesina a la part exterior?
Per cert, l'horari, com veieu, va firmat per la Hife, l'autèntica propietària de l'estació.
Us convido a llegir (si no ho heu fet) l'article que vaig escriure per al Vinaròs News del 7 de desembre.


VIURE AMB POCA COSA

Una de les coses que ens ha portat l’estafa que estem vivint des de fa anys és que molta gent (massa gent) s’està acostumant a viure amb molt poca cosa. De vegades ni es deuen de cobrir les necessitats vitals.
Aquest matí a la SER he pogut escoltar unes paraules de Felip Puig, aquells conseller que ningú s’atreveix a fer fora. Deia Puig que a Catalunya cada vegada més s’està creant ocupació estable. Però les xifres oficials el desmenteixen i un alt (molt alt, massa alt) percentatge dels nous contractes són d’una durada inferir al mes.
Sovint he escoltat comentaris com aquest:
-Mira, de moment un mes, després ja es veurà...
La majoria de les famílies, després de tirar d’estalvis i fins i tot dels estalvis dels seus progenitors, s’han vist abocades a una situació insòlita: arribar a final de mes sense permetre’s fer cap despesa extra. Ni per petita que aquesta sigui.
Visc de prop una situació com la que us estic explicant. La persona en qüestió està vivien amb el que guanya dia a dia (està fent feines domèstiques), fins al punt que quan té algun imprevist demana que sé li avanci el pagament d’unes poques hores, al voltant d’uns 20€.
L’altre dia estava més contenta que unes pasqües:
-He trobat feina –em va dir-. He de cuidar a una senyora gran per les tardes.  
Ho veu com un sou segur, per esquifit que aquest sigui. La durada, evidentment, és indefinida i anirà en consonància a la salut de la persona, però pensa que ja arribaran temps millors i de moment, per anar tirant, ja està bé.
Que no ens vingui Puig amb romanços que la gent no és ximpleta. Ni Puig, ni ningú. Això que diuen els polítics que estan al govern de que l’economia espanyola s’està recuperant (Rajoy ho va dir ahir a Mèxic) és una fal·làcia i només s’entén des d’un punt de vista interessat i de voler convèncer, a força de repetir-ho a tots aquells que estiguin receptius i s’ho vulguin creure.
Però la realitat del dia a dia, de la gent normal i corrent, fins i tot d’aquells que encara conservem un lloc de treball estable, és molt diferent. I és que a les congelacions de sous (o la davallada de les vendes) hem de sumar-hi l’increment de tots aquells productes bàsics, com són l’alimentació, la llum, el gas, l’aigua, el transport, les cotitzacions a la Seguretat Social per als autònoms, etc.  
Fins que no hi hagi una recuperació de la considerada classe mitjana i que aquesta pugui tornar als nivells que tenia abans del 2008, parlar de recuperació econòmica és tan irreal com dir que el PP es preocupa pels aturats (tal i com va afirma la Soraya Sáenz de Santamaria)

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. SANT MATEU DEL MAESTRAT VIII