dijous, 5 de març del 2015

LES FOTOS DENÚNCIA DEL 5-03-2015

Aquestes fotos són de l'aparcament del darrere de l'estació de busos d'Amposta. 
Com es veu, hi ha estaques dels arbres que estan trencades. 
En aquest cas imagino que no ha estat de forma voluntària (encara que també podria ser) El més lògic és que hagi estat algun cotxe fent maniobra. 
Es posaran estaques noves o es deixarà així com la majoria de coses que es fan malbé a Amposta?   

PAISATGES DEL DELS NOSTRE TERRITORI. PER LA ZONA DE L'ESQUERRA (IV)













¿Per què Rajoy no va guanyar el debat?

JOAN TAPIA
Periodista

No és segur que Pedro Sánchez guanyés el debat però el vencedor no va ser Mariano Rajoy. El president sortia amb punts forts, com la tornada al creixement econòmic el 2014 i la millora de l'ocupació, però els seus excessos de triomfalisme i propaganda li van restar molta credibilitat. I va naufragar al perdre els papers i deixar-li anar al cap de l'oposició: «Vostè no torni aquí a fer i dir res». No, al senyor Sánchez no l'elegeix el Govern i el PSOE no ha de comportar-se com un partit democristià de l'antiga Alemanya Oriental. Rajoy ho hauria de saber.
Pedro Sánchez, amb una lectura molt crítica de la realitat, pujada de to, però en tot menys agressiva que la que el PP feia del Govern de José Luis Rodríguez Zapatero, el va descol·locar. Reforçat pel suport de la cimera de líders socialdemòcrates del cap de setmana passat, per saber prendre decisions com l'aposta per Ángel Gabilondo per a Madrid (on Rajoy encara no s'ha atrevit a nomenar candidats), i per un agut retrat de la cara lletja de la realitat (el cas Bárcenas damunt la taula), va aconseguir aixecar el grup socialista i -potser més important- no va ser desestabilitzat per l'agressiva bancada popular, aquella que es va carregar fa anys l'estrena parlamentària de Josep Borrell.
Rajoy té l'actiu incontestable de la reactivació (reforma laboral inclosa), però la sintonia amb Europa -essencial en la baixada de la prima de risc- no és propietat seva. Ara els intel·lectuals de dretes i els d'alguna esquerra diuen que la socialdemocràcia està morta. Però governa a França, Itàlia, Suècia, Dinamarca, està en coalició ambAngela Merkel a Alemanya i sembla que guanyarà al maig a la Gran Bretanya. Amb problemes i desencant, com Barack Obamaals Estats Units, però no pot ser d'una altra manera davant la crisi més greu que el món ha conegut des del 1929.
La discussió sobre el rescat és potser el més revelador del debat. Té raó el líder socialista quan, a l'ensenyar la portada del Financial Times, va demostrar que Espanya havia sigut rescatada el 2012. Però té més raó Rajoy a l'afirmar que el rescat bancari (els altres estats europeus ens van prestar amb condicions 100.000 milions d'euros) va implicar menys pèrdua de sobirania que el rescat total de Grècia, Irlanda o Portugal. Però a Rajoy el va tornar a trair el seu partidisme.
El principal encert
Si el principal encert de la legislatura -la mesura més social, segonsRajoy- va ser evitar el rescat total el 2012, llavors el millor de la recent política espanyola s'ha de buscar en el paquet de rigor de l'Executiu de Rodríguez Zapatero del maig del 2010. Aquelles mesures també van evitar el rescat i el PP -al contrari que CiU- no només hi va votar en contra, sinó que les va qualificar com «la pitjor retallada social de la democràcia». ¿En què quedem?
I la mateixa falta de connexió de Rajoy amb els que pinten una realitat molt diferent de la que ven va tornar a sortir a la superfície en el debat amb Josep Antoni Duran Lleida. Té raó que no es pot trencar unilateralment amb la Constitució ratificada el 1978, amb més suport popular a Catalunya que al PP, com li va recordarDuran.
Però no pot ser que no es pugui negociar amb el Govern de la Generalitat, ni complir els terminis legals per a un nou finançament autonòmic, ni que els 23 punts que Artur Mas li va plantejar al juliol dormin el son dels justos, ni tampoc que el més assenyat sigui respondre a 2,4 milions de catalans que es van mobilitzar el 9-N amb querelles de la fiscalia contra el president
Dir no a tot no és una política conservadora, indica una rigidesa que incita a la protesta aïrada i aviva la crisi institucional que ja va pel seu cinquè any després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut.

dimecres, 4 de març del 2015

EL BARÇA SEGRESTAT

El passat divendres, organitzat per la Penya Barcelonista Joan Gamper d’Amposta, vaig assistir a la presentació del llibre el Barça segrestat, obra dels periodistes Jordi Finestres i Xavier Garcia Luque i editat per Ara llibres. L’acte va tenir lloc al Casino d’Amposta (seu de la penya) amb la presència d’unes 50 persones. A part dels dos autors, també hi va participar el periodista esportiu Jordi Segarra que va fer, com es diu vulgarment, de mestre de cerimònies.    
El llibre relata la història del Barça des de inicis del franquisme fins quan Agustí Montal (pare) arriba a la presidència del club.
L’arribada del nou règim va significar un període de decadència del club, arribant fins i tot a jugar la permanència per a no baixar a la Segona Divisió. Van ser anys marcats per l’involucionisme del règim que era qui designava els presidents entre guàrdies civils (Manuel Brabo Montero) i militars (Josep Vendrell i Ferrer) que bé eren socis o aficionats de l’Espanyol (Juan Antonio de Albert Muntadas) o bé no entenien res de futbol.
Mentre a can Madrid es designava president a Santiago Bernabeu, que abans havia estat jugador i secretari tècnic de l’entitat, el president del Barça teniu un desconeixement total de futbol, fins al punt de que va arribar a preguntar a quants s’anava, com si es tractés d’un partit de frontó o ping-pong.
Entre els moments que es van repassar va estar el 11-1 a Chamartín en una eliminatòria de Copa del Generalísimo, després de que el Barça hagués guanyat l’anada per 3-0. Els detalls del partit, sobre el que es va veure al camp, però també sobre el que va passar als vestuaris i les grades, només va ser explicat per una persona que no era ni periodista: Joan Antoni Samaranch, el qual, a partir de llavors, ja no va poder publicar cap crònica més a cap diari. Arran d'aquella humiliació política, el que era llavors president, Enrique Piñeyro Queralt, Marques de la Mesa de Asta (tot i ser franquista, evidentment), va presentar la dimissió.  
També de la victòria contra l’Athlètic Club en la primera vegada que Franco acudia a entregar la copa que portava el seu nom. El dia següent, les cròniques, en lloc de parlar del partit de futbol es van dedicar a explicar el fet inusual, mentre que parlaven de fervor, patriotisme, comportament exemplar, etc.
Fixeu-vos com va ser la repressió que hi va haver en contra del Barça, que les autoritats franquistes van fer treure dues barres de l'escut i van canviar el nom al club i així, de dir-se Football Club Barcelona, es va dir Club de Futbol Barcelona. La FC no va recuperar-se fins la mort del dictador. 
Ja a l'apartat de precs i preguntes va sortir el cas Di Stefano, inici de la rivalitat entre el Madrid (que fins llavors havia estat ben poca cosa i el Barça) 

Queda clar que eren uns altres temps, però no per això s’han de mantenir silenciats. 
El present d’una societat no es pot entendre sense conèixer a fons el seu passat.