PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. CARLET (1)

Acabaremos trabajando gratis (Carta publicada pel diari el Mundo)

Sr. Director: 

Cualquier día nos van a pagar la jornada laboral con una palmadita en la espalda y 
un bonobús para que regresemos a casa. El Círculo de Empresarios propone reducir el 
Salario Mínimo Interprofesional (SMI) a los jóvenes que carezcan de formación. Consideran 
excesivo tener que pagar 648 euros al mes –lo que marca el SMI– a jóvenes que no tienen 
estudios o experiencia laboral. Yo no sé si también les van a poner una bola de hierro en el 
pie o si les darán latigazos mientras trabajan. Pero igual hasta podría pasar. Desde que el 
ex presidente de la CEOE, Díaz Ferrán, soltó aquella mítica perla: «Para salir de la crisis 
hay que trabajar más y ganar menos» –ahora la repite desde Soto del Real–, la patronal se 
ha venido arriba y no hay quien le haga bajar. A mí me gustaría explicarle al Sr. Javier de la 
Vega, presidente del Círculo de Empresarios –de quien ha salido esta genialidad–, 
que la esclavitud fue abolida en 1896. Si necesitan trabajadores para levantar las empresas 
con las que se enriquecen, los tendrán que pagar. Pagar bien. 

Jon García. Bilbao.

Només independentistes

XAVIER ARBÓS

Catedràtic de Dret Constitucional (UB)

Com el penúltim programa del .Cat, el procés cap a la secessió de Catalunya sembla pensat només per a independentistes. Les persones que al plató de TV-3 representaven CDC, ERC i les CUP van dir clarament que la independència podia posar-se en marxa amb una majoria de diputats al Parlament sorgit de les eleccions del 27 de setembre. Per elles no calia ni una majoria qualificada d'escons, ni una majoria de vots favorables als partits que anunciessin al programa electoral la voluntat de procedir unilateralment a la secessió.

Aquesta postura em sembla preocupant, perquè menysté la importància de la legitimitat democràtica. I, en aquesta mesura, perjudica la credibilitat internacional del procés. En tot cas, no facilita la formació del consens que hauria de tenir la futura Constitució de la República catalana. Crec que si ens fixem en el full de ruta del 30 de març arribarem a aquesta conclusió.

El punt de partida previ és la consideració de les eleccions del 27 de setembre com a «plebiscitàries» És a dir, equivalents a un referèndum. Una institució tan poc sospitosa d'unionisme com el Pacte Nacional pel Dret a Decidir va refusar donar-los aquest caràcter, com informava aquest diari el 7 de març passat. Qui estigui disposat a ignorar la majoria de vots contraris si no li quadren amb la majoria d'escons favorables, no pot pretendre que tothom s'empassi que unes eleccions al Parlament valen com un referèndum.

I el que és curiós és que al full de ruta es preveu un referèndum. Però no sobre la independència, sinó per ratificar la Constitució de la nova República catalana. Per a aquest referèndum és indiferent que l'Estat espanyol l'autoritzi o no. Els signants del full de ruta el veuen viable.

Si aquest ho és, també hauria de ser-ho un referèndum previ sobre la independència. Si es fes quedaria clara la voluntat del poble de Catalunya. Un sí donaria un millor fonament a la futura Constitució, i un no ens estalviaria la feinada de fer-la. Però sembla que aquest referèndum sobre la independència que tant es va reclamar a Madrid, els signants del full de ruta no volen fer-lo. Es veuen en condicions d'organitzar-ne un sobre la Constitució, això sí.

Els constitucionalistes ens ocupem del que diuen les constitucions, però també ens interessem molt per les condicions en què s'elaboren. Més que de la màgia de les paraules o del rigor tècnic de la redacció, l'eficàcia del text d'una constitució depèn de la força del consens que la va forjar. Sense aquest pacte polític inicial, la Constitució espanyola hauria tingut una vida força més complicada. La inèdita durada del text de 1978, i la seva estabilitat, tenen alguna cosa a veure amb les actituds integradores dels que van fer possible un país nou i més democràtic.

Els qui proposen la independència volen també, i hi tenen tot el dret, un país nou i diferent. Al paràgraf primer del full de ruta se'ns parla d'un «procés de transició democràtica». Ara imaginem que el 28 de setembre, tenint en contra els partits que representen la majoria dels votants, 68 diputats del Parlament de Catalunya comencen la secessió. No és probable que la majoria ciutadana no independentista admeti passivament que, contra el seu criteri però en el seu nom, algú es passegi per Europa dient que té un mandat «democràtic» per fer la independència. Cap cita d'Allen Buchanan, Wayne Norman o Jason Sorens serà suficient per calmar els esperits.

No sé de cap líder independentista que hagi proclamat que el procés a la independència només el pot posar en marxa una majoria parlamentària que compti amb una majoria de vots, i que s'ha de ratificar per un referèndum sobre la independència. Des de la meva ignorància, no sé si existeix aquesta persona. Sento moltes veus a favor d'incorporar-hi formacions polítiques que encara no han signat el full de ruta. No me n'arriba cap disposada a modificar a l'alça l'única condició que s'imposen els signataris per començar la secessió: la majoria parlamentària. En tot cas, ara com ara, el procés em sembla pensat només per a independentistes. Potser ho posa fàcil als que ja ho són, però mobilitza els adversaris i allunya els indecisos.

El govern del PP ha sigut irresponsablement passiu en el pla polític, i ha utilitzat els instruments jurídics al seu abast sense gran finesa. He defensat, com altres, que era possible un referèndum consultiu legal sobre la independència de Catalunya. He lloat, a Barcelona i a Madrid, la solució escocesa. Ara bé, que a Madrid ho hagin fet malament no crec que justifiqui que aquí les coses es facin de qualsevol manera. 

Catedràtic de Dret Constitucional (UB).

CONSEQÜÈNCIES DE LA SUPRESSIÓ DEL DINER EN EFECTIU

S’està parlant de que països com Dinamarca estan estudiant suprimir el diner en efectiu: bitllets i monedes.

Per tant, totes les transaccions es realitzarien electrònicament utilitzant diversos sistemes. Un d’aquests sistemes seria el telèfon mòbil i l’altre les targetes de crèdit que incorporarien nous mecanismes, com per exemple sistemes com el contactless, que ja estan integrant a les targetes les diverses companyies.

Aquest sistema permet realitzar petites compres (fins a 20€) només apropant la targeta al lector i sense haver de posar el pin. Un sistema perfeccionat al que va ser la targeta moneder que, prèviament havies de carregar per a pagar petites compres o serveis.

Per tant ens haurem de familiaritzar ràpidament en aquests nous sistemes que, de ben segur, s’integraran ben aviat en tots els àmbits de la ostra vida. Sense anar més lluny, fa uns dies, a l’estació de Sant de Barcelona, ja hi havia màquines de vending que acceptaven els sistemacontactless fins una despesa màxima de 5€.

Però a mi, tota aquesta situació, m’ha fet pensar en un altre fet. Si desapareix el diner en efectiu, sobre tot els monedes, desapareixeran també els captaires? O les entitats financeres els hi entregaran terminals per a que la gent els hi pugui donar almoina virtualment?

Sobre tot en temps de crisi et trobes freqüentment amb gent que demana per a una barra de pa, per a completar el cost d’un bitllet de tren o, simplement perquè està a l’atur, no cobra cap prestació i té dona i dos fills petits a qui mantenir...  

Per una vegada, sembla que la societat s’ha avançat a la picaresca, encara que no dubto que s’inventaran alguna cosa abans de deixar de demanar.