XAVIER ARBÓS
Catedràtic de Dret Constitucional (UB)
Com el penúltim programa del .Cat, el procés cap a la secessió de Catalunya sembla pensat només per a independentistes. Les persones que al plató de TV-3 representaven CDC, ERC i les CUP van dir clarament que la independència podia posar-se en marxa amb una majoria de diputats al Parlament sorgit de les eleccions del 27 de setembre. Per elles no calia ni una majoria qualificada d'escons, ni una majoria de vots favorables als partits que anunciessin al programa electoral la voluntat de procedir unilateralment a la secessió.
Aquesta postura em sembla preocupant, perquè menysté la importància de la legitimitat democràtica. I, en aquesta mesura, perjudica la credibilitat internacional del procés. En tot cas, no facilita la formació del consens que hauria de tenir la futura Constitució de la República catalana. Crec que si ens fixem en el full de ruta del 30 de març arribarem a aquesta conclusió.
El punt de partida previ és la consideració de les eleccions del 27 de setembre com a «plebiscitàries» És a dir, equivalents a un referèndum. Una institució tan poc sospitosa d'unionisme com el Pacte Nacional pel Dret a Decidir va refusar donar-los aquest caràcter, com informava aquest diari el 7 de març passat. Qui estigui disposat a ignorar la majoria de vots contraris si no li quadren amb la majoria d'escons favorables, no pot pretendre que tothom s'empassi que unes eleccions al Parlament valen com un referèndum.
I el que és curiós és que al full de ruta es preveu un referèndum. Però no sobre la independència, sinó per ratificar la Constitució de la nova República catalana. Per a aquest referèndum és indiferent que l'Estat espanyol l'autoritzi o no. Els signants del full de ruta el veuen viable.
Si aquest ho és, també hauria de ser-ho un referèndum previ sobre la independència. Si es fes quedaria clara la voluntat del poble de Catalunya. Un sí donaria un millor fonament a la futura Constitució, i un no ens estalviaria la feinada de fer-la. Però sembla que aquest referèndum sobre la independència que tant es va reclamar a Madrid, els signants del full de ruta no volen fer-lo. Es veuen en condicions d'organitzar-ne un sobre la Constitució, això sí.
Els constitucionalistes ens ocupem del que diuen les constitucions, però també ens interessem molt per les condicions en què s'elaboren. Més que de la màgia de les paraules o del rigor tècnic de la redacció, l'eficàcia del text d'una constitució depèn de la força del consens que la va forjar. Sense aquest pacte polític inicial, la Constitució espanyola hauria tingut una vida força més complicada. La inèdita durada del text de 1978, i la seva estabilitat, tenen alguna cosa a veure amb les actituds integradores dels que van fer possible un país nou i més democràtic.
Els qui proposen la independència volen també, i hi tenen tot el dret, un país nou i diferent. Al paràgraf primer del full de ruta se'ns parla d'un «procés de transició democràtica». Ara imaginem que el 28 de setembre, tenint en contra els partits que representen la majoria dels votants, 68 diputats del Parlament de Catalunya comencen la secessió. No és probable que la majoria ciutadana no independentista admeti passivament que, contra el seu criteri però en el seu nom, algú es passegi per Europa dient que té un mandat «democràtic» per fer la independència. Cap cita d'Allen Buchanan, Wayne Norman o Jason Sorens serà suficient per calmar els esperits.
No sé de cap líder independentista que hagi proclamat que el procés a la independència només el pot posar en marxa una majoria parlamentària que compti amb una majoria de vots, i que s'ha de ratificar per un referèndum sobre la independència. Des de la meva ignorància, no sé si existeix aquesta persona. Sento moltes veus a favor d'incorporar-hi formacions polítiques que encara no han signat el full de ruta. No me n'arriba cap disposada a modificar a l'alça l'única condició que s'imposen els signataris per començar la secessió: la majoria parlamentària. En tot cas, ara com ara, el procés em sembla pensat només per a independentistes. Potser ho posa fàcil als que ja ho són, però mobilitza els adversaris i allunya els indecisos.
El govern del PP ha sigut irresponsablement passiu en el pla polític, i ha utilitzat els instruments jurídics al seu abast sense gran finesa. He defensat, com altres, que era possible un referèndum consultiu legal sobre la independència de Catalunya. He lloat, a Barcelona i a Madrid, la solució escocesa. Ara bé, que a Madrid ho hagin fet malament no crec que justifiqui que aquí les coses es facin de qualsevol manera.
Catedràtic de Dret Constitucional (UB).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada