TARRAGONA (4)

De l'estat-nació a la Catalunya-estat

ENRIC MARÍN

Periodista

El contrast entre la situació política que es viu a Espanya i a Catalunya té a veure amb la divergència i incompatibilitat dels respectius projectes nacionals. Les elits dirigents espanyoles s'agafen a la continuïtat d'un esgotat model jacobí d'estat-nació com a ferro roent. Un model que va agafar impuls definitiu amb el franquisme, es va racionalitzar i modernitzar en els primers vint anys de democràcia, i es va acabar de desplegar en els 8 anys de Govern deJosé María Aznar. La nació espanyola que va imaginar la FAES culminava el projecte en forma d'utopia centralista en la qual el Gran Madrid era el pulmó i el cor de tota la península ibèrica. La T-4 i la xarxa radial de l'AVE havien d'articular una mena d'Espanya-ciutat en què Madrid feia de nucli cosmopolita i la resta de ciutats de suburbis més o menys perifèrics i subordinats.

Aquest disseny anava acompanyat de la percepció d'un vigorós impuls econòmic liderat per un vitaminat capital financer i pels antics monopolis d'estat esdevinguts noves multinacionals. I amb una empenta, que es volia definitiva, a les polítiques de recentralització política i homogeneïtzació lingüística i cultural. Conllevanciaorteguiana, altiva i displicent. Coincidint amb el canvi de segle va semblar que aquesta utopia quallava. Però, primer, la resposta catalana amb la formació dels tripartits catalanistes i d'esquerres i, més endavant, la crisi econòmica van posar en evidència el voluntarisme i la inconsistència del projecte aznarista. Avui ja sabem que era com el somni d'un nou ric estúpidament vanitós; un ideal amb peus de fang.

La proposta de nou Estatut impulsada pel Govern de Pasqual Maragall responia al convenciment que el model d'autogovern català estava definitivament esgotat. I semblava tenir la virtut de convidar a un debat que permetés reformular Espanya sobre bases actualitzades. Però no. La resposta dels poders d'Estat fou un sonor cop de porta volgudament humiliant. Paradoxalment, aquell cop de porta va obrir una nova etapa en la política catalana. La sentència del Tribunal Constitucional va invalidar tot intent de repensar Espanya per fer possible l'encaix de Catalunya. Pretendre reformar Espanya des de Catalunya ja no tenia, ni té, cap sentit. Un cop notificat que l'Estat espanyol es desentén manifestament d'atendre les prioritats bàsiques del projecte nacional català, la continuïtat renovada de Catalunya només es pot fer al marge de l'Estat espanyol. És a dir, apostant per un estat propi. Però, ¿quin projecte? ¿Quin estat?

Des dels finals del XIX, el catalanisme polític va establir un lligam íntim entre la voluntat de redreçament nacional i el concepte de modernitat. Ara fa un segle, els noucentistes van identificar aquest ideal amb el concepte de Catalunya-ciutat: una terra estructurada i una societat cohesionada sobre la base d'una cultura cívica sòlida i compartida. Interpretat des de posicions més elitistes o més populars, des de la dreta o des de l'esquerra, aquest ha estat el marc mental que ha orientat el catalanisme al llarg de tot el segle XX. De Prat de la Riba a Pujol o Maragall, passant per Macià. Però el noucentisme, com l'autonomisme, ja ha caducat. I el model d'estat-nació en què encara es continuen emmirallant molts estats tradicionals tampoc és vàlid. No es tracta de replicar en petit les formes dels estats nacionals amb passat imperialista. Ni d'emular el seu nacionalisme d'Estat.

En aquestes mateixes pàgines, el socioecòleg Ramon Folch s'ha referit a la necessitat d'un independentisme vintcentista. Vintcentisme entès com a nou projecte nacional que connecta amb els nous paradigmes econòmics, polítics i culturals de la primera meitat d'aquest segle XXI. Aquest projecte amb prou feines està esbossat, però sembla clar que el concepte de Catalunya-ciutat ha d'evolucionar cap a la noció de Catalunya-estat. Catalunya com a ciutat-estat. Per altra banda, l'impuls popular del procés sobiranista ja ha marcat l'accent sobre l'objectiu programàtic d'equilibri social i territorial. També sabem que el projecte català és un projecte respectuós amb la diversitat lingüística i cultural, internament inclusiu i vocacionalment europeu. I que, en un món globalitzat i lligat per tot tipus d'interdependències, Catalunya hauria d'aspirar a fer de nord del sud i de sud del nord, reforçant el pes logístic i econòmic de l'Europa meridional i fent de punt de trobada entre les dues ribes de la Mediterrània. No es tracta d'aixecar murs; es tracta de fer més permeables les fronteres, gaudint de la sobirania nacional que correspon a qualsevol estat de la Unió Europea.

La construcció democràtica d'un nou Estat està farcida d'incerteses, però també obre un camp de possibilitats immens. És una il·lusió compartida que neix del risc racionalment assumit. Periodista i professor de Comunicació de la UAB.

EL PILAR MÉS TRIST

La colla Castellera de Xiqüelos i Xiqüeles del delta ha fet avui el seu pd4 més trist. 
S'ha fet en record de Martí Guillén, membre de la colla i que desafortunadament va morir el passat dilluns 31 d'agost. 
Els que varem ser els seus companys, no l'oblidarem! 
En Pau Reposi. 
  

Martí i Jordi. 

DEMANAR I DONAR

Molt brillant avui el Faro! 

El qui tingui una edat semblant a la meva segurament recordarà el dia del DOMUND. Aquell dia, alguns xiquets sortien al carrer amb unes guardioles que representaven el cap d’un negret i un xinet. Era la manera que tenia el règim de Franco de col·laborar amb les missions espanyoles que hi havia per la majoria de països de l’anomenat tercer món.

També sortien al carrer a demanar diners entitats com la Creu Roja (qui no recorda la pel·lícula lasChicas de la Cruz Roja) o l’Asociación Española de Lucha contra el Cáncer. Després en van venir l’altres com la Lliga contra el Càncer (la versió catalana)  

Actualment hi ha moltes entitats i fins i tot particulars que apel·lant a al generositat de les persones demanen diner per causes socials.

Ara bé, fins a quin punt són mereixedores de confiança? Evidentment els ciutadans tenim dubtes i amb raó, ja que la picaresca està a l’ordre del dia.

Com sabeu, el darrer any he hagut que viatjar sovint a Barcelona per temes de salut. Un dia, en arribar a la clínica Corachan una senyora degudament acreditada  ens va demanar diners per a un banc d’òrgans, així com un formulari per si en volíem ser donants. No sé si encara té validesa, però a principis de la dècada dels anys 80 em vaig fer donant segons consta a una espècie de carnet que encara guardo per casa. Crec recordar que aquell dia varem posar 1€ a la guardiola de duia a la ma.

Després d’aquell dia ens l’hem trobat sovint. Segurament sap que la gent que està malalta (els van a les clíniques i els hospitals no hi van a passar-s’ho bé) tenen molta més sensibilitat que els que estan sans. A part d’això, els centres assistencials són dels llocs més concorreguts per la gent. Però ja no li hem donat més diners...

El mes passat vaig anar a l’Hospital Comarcal d’Amposta a fer-me una analítica i en sortir també hi ha via dues persones demanat: Una ajut per a la pobresa –en va dir l’home-. Li vaig dir que no.

I és que per molt acreditats que vaguin qui ens assegura que aquelles acreditacions són vàlides? Avui en dia amb els ordinadors es pot fer qualsevol mena de carnet i fer-se passar per un representant d’un organisme oficial o al menys d’una entitat que presti un servei públic.  

I si tot és legal, trobo una autèntica vergonya que tan l’Estat com la Generalitat no s’ocupin de resoldre els casos més greus de deficient finançament. No es poden excusar amb la manca de pressupost per a deixar penjades a les associacions que més col·laboren amb els desafavorits.

Fundacions com la Marató de TV3 cada any aporta els diners que recapta per a un determinada finalitat. A l’actualitat ja se’n ha repetit al menys una. És cert que només és per una vegada i que, en tot cas, per a una segona han de passar molts anys. Però l’any que els hi toca, els hi cau la grossa, ja que l’aportació és molt important. Per tant, si s’administra bé, por durar un bon grapat d’anys. I tampoc deu de ser l’única aportació que reben, doc jo...

Quan altres entitats com el Banc d’Aliments m’han demanat col·laboració no ho dubtat ni un moment en dir-los que sí i com sé els tipus d’aliments que necessiten, en faig un assortiment i els hi dono. En aquest cas sé amb seguretat que seran distribuïts per organismes com la Creu Roja, Cáritas o altes oenegés.

Divendres pel matí, aprofitant que Tortosa celebra la festa major, davant de l’antiga clínica l’Aliança hi havia una petita taula i, al menys dues dones demanant col·laboració als vianants. M’he fixat que el mantell que cobria la taula portava el símbol de la Mare de Déu. No sé amb quina finalitat demanaven, però també trobo que s’extralimitaven un pèl, perquè posats, tothom podria sortir al carrer i demanar per a qualsevol causa noble.

Avui en dia existeixen els micromecenatges que permeten recaptar diners per a finalitats concretes. El bàsquet base de la Penya n’està fent un per a no perdre la identitat del club.

Si us he de ser franc, davant de la gent que demana, em sento violentat. No m’agrada haver-los de dir que no, però a la vegada no vull pecar d’ingenu i donar diners a aquell que els demana per pura picaresca.

Hi ha una dita castellana que diu: Contra el vicio de pedir existe la virtud de no dar. No sé si és pot extrapolar a aquests casos, però per si de cas...

De totes formes, us ho recordo, ja col·laboro amb 3 ONG’s, dues d’elles relacionades directament amb els refugiats, un tema molt de moda aquests dies:  Creu Roja i ACNUR.