JOAN TAPIA
Periodista
El 77% de catalans, 10 punts més que en les anteriors autonòmiques del 2012, han anat a les urnes. És absurd no escoltar el veredicte: Catalunya és una societat plural i molt complexa. La gran majoria, gairebé el 80% –la suma de vots de Junts pel Sí, PSC, ICV-Podem, la CUP i Unió– estan insatisfets amb l’actual encaix a Espanya. Però després discrepen sobre gairebé tot i s’acusen els uns als altres de radicals o traïdors. ¡Això sí, a tots se’ls omple la boca demanant unitat!
Els separatistes ortodoxos han guanyat les autonòmiques amb 72 diputats, però han perdut les plebiscitàries perquè, junts, sumen el 47,8% dels vots. No tenen cap legitimitat –ho afirmen fins i tot a la CUP– per declarar la independència. A més a més, la primera llista independentista ha perdut nou escons i no té majoria per elegir president. I pot ser que l’impulsor del procés, Artur Mas, sigui la primera víctima de l’invent. La CUP assegura que en cap cas el votaran i llavors, en segona volta, perdria per 62 a 63. Es parla fins i tot de la vicepresidenta Neus Munté que tindria a favor
–davant de Romeva o Junqueras– ser de CDC, el partit amb més diputats de Junts pel Sí.
–davant de Romeva o Junqueras– ser de CDC, el partit amb més diputats de Junts pel Sí.
A més a més, l’independentisme ha engreixat un partit de protesta antiseparatista com Ciutadans, que amb 25 diputats ja és la primera força de l’oposició. El catalanisme –el comú denominador de la centralitat catalana– ha sigut desplaçat per la radicalització i la protesta dels d’Albert Rivera. ¿És positiu haver enterrat el nexe comú dels últims 35 anys i de l’oposició a la dictadura?
I tres reaccions rellevants després del resultat indiquen que la creixent complexitat no serà fàcil de gestionar. La primera és que Junts pel Sí ha dit que segueix amb el seu programa de la independència en 18 mesos. Només amb el 39,6% dels vots, contra el criteri de la CUP, i enfrontant-se a la legalitat espanyola i europea, aquest full de ruta sembla un brindis al sol que únicament pot conduir al ridícul. O al xoc de trens.
Ocurrència de principiant
Però el tren separatista ha de ser conscient que el 48,7% (amb la CUP) és molt però insuficient. De moment no ho admeten i insisteixen que han guanyat en escons i en vots. Les compareixences dels tres tenors –Romeva, Mas i Junqueras– tan sols transmeten desconcert i tossuderia.
La segona és que Ciutadans expressa satisfacció pel seu èxit, però no s’ha adonat que amb 25 diputats, i liderant l’oposició, Inés Arrimadas ja no pot protestar i prou. Ha de fer propostes amb alguna viabilitat. I demanar la mateixa nit electoral unes terceres eleccions anticipades en tres anys no és responsable. El Parlament electe ha de saber pactar una majoria que faci funcionar el país. Això de tornar a anticipar tan sols és, en el millor dels casos, una ocurrència de principiant.
La tercera és que aquest diumenge el Govern central no podia no comparèixer i amagar-se en un pes ploma. Ni el president Mariano Rajoy ni les tan suficients Soraya Sáenz de Santamaría o María Dolores de Cospedal van obrir la boca. Ahir, Rajoy va estar formalment correcte –és lògic que el Govern s’atingui a la llei– però va tornar a amagar el cap sota l’ala. Refugiant-se en el cens, suposo, va afirmar que menys de 4 de cada 10 catalans donen suport a la independència quan ho han fet el 48,7% i amb una alta participació.
No són la majoria, però si evidencien una profunda desafecció amb la qual el president del Govern d’Espanya no pot ja jugar al gat i la rata. Hem arribat a aquest punt no per culpa (només) de l’independentisme –com diu Rajoy–, sinó per la inflexibilitat i la poca cintura del PP, tant a l’oposició (a l’època de l’Estatut) com en els seus quatre anys de govern.
