TONI AIRA
Periodista
La participació ha fet de les eleccions del 27-S força més que uns comicis autonòmics. La victòria de l'independentisme governant enfront de l'espanyolisme en el poder és aclaparadora. Hi ha majoria absoluta independentista al Parlament, amb un mandat democràtic clar. Però la CUP té la paella pel mànec. I és que a Catalunya la pluralitat, també en l'àmbit sobiranista, és marca de la casa. Davant d'això, aquí i allà, a partir dels resultats electorala, n'hi haurà que voldran seguir simplificant el debat i centrar-lo en la figura de Artur Mas. Seguiran equivocant-se. Seguiran caient.
Algú dirà que a Catalunya no sabem fer les coses fàcils i que som amics de complicar-nos la vida. Altres posaran en valor que aquí la idea del pensament únic simplement no la compra ningú. I segurament tindran raó els uns i els altres, perquè el resultat és complex, com la vida mateixa i com la societat catalana i la gestió del seu mapa polític. Però a Madrid el Govern de Rajoy i el seu partit s'equivocaran de nou si fan com si aquí no passés res i tot acabés o comencés de nou en Mas.
¿Que la CUP pot ajudar a incentivar aquest debat per allò de posar la revolució abans que la guerra (tot metafòric i en clau democràtica, entenguin-me)? Sí, és possible. O no, perquè com a mínim la CUP, que ha obtingut un gran èxit per mèrits propis i per molt demèrit d'altres, no procedeix sempre amb un argumentari a la boca ple de consignes fabricades en un laboratori.
Un diagnòstic absurd
Aquí és on el PP falla molt, en general, i a Catalunya en particular. Però que ara a Catalunya hi hagi expectativa i debat sobre si Masserà o no el president en primera volta, en segona o si no ho serà, tot això no hauria d'alleujar ningú a Madrid, i menys aturar-los de fer alguna cosa. Perquè el mapa polític de Catalunya cada dia té menys a veure amb el del conjunt de l'Estat espanyol. I això s'accentua a cada elecció. I és gràcies en part a aquesta diagnosi tan absurda que fan del que passa aquí. No només el PP.
Pablo Iglesias i el seu projecte a Catalunya han captat clarament com la fórmula que els funciona a Espanya punxa aquí. Comproven això i també que Catalunya no és Barcelona. Ja veuen a quines alçades de la pel·lícula es troben. Però més enllà de casos concrets, el fracàs de les formacions espanyolistes amb seu a Madrid ha estat estrepitós. Només Ciutadans se salva, entre l'unionisme, i amb gran èxit, perquè com va dir Albert Rivera, «van néixer per a unes eleccions com aquestes». Van néixer contra allò que ja fa 10 anys creixia a Catalunya i ja apuntava que anava de debò i que no es podria combatre amb l'immobilisme i un discurs simplista i trampós. ¿Que hi persisteixen? Doncs el problema (i també Mas) aquí seguirà.
