Catedràtic de Dret Penal de la UB.
L'esperpent de les sancions al Barça per part de la UEFA per l'exhibició d'estelades ha finalitzat. No és un tema menor
L’esperpent de les sancions al Barça de la UEFA degudes a l’exhibició per part de bona part dels seus seguidors d’estelades als partits oficials de Champions ha finalitzat. No és un tema menor.
Primer, pagant, s’arriba a Roma. En efecte, reconeix la UEFA que (prenc de l’agència Efe) «les regles [...] no estan gravades en pedra i que poden evolucionar, i ho han de fer, per reflectir la naturalesa de la societat en la qual vivim, en què la llibertat d’expressió és generalment un valor recolzat i celebrat». A més a més, la UEFA va insistir a dir que «no vol que els partits de futbol s’usin amb fins polítics», però «tampoc vol sancionar un club o una federació en situacions on una persona raonable no se sentiria ofesa per un missatge exhibit en un camp de futbol».
Es canvia la norma perquè sembla injusta i ho sembla perquè ho és. Ara bé, si el club afectat les paga, es faran desaparèixer del catàleg normatiu. Comprometre’s a la derogació d’una norma i seguir aplicant-la i executant-la va contra l’essència del dret sancionador. Casa, malgrat tot, amb l’honradesa i el contrastat esperit esportiu d’aquell model de virtuts que són els homes que poblen els hotels de luxe suïssos per a la salvaguarda de l’esport rei. Vist així, sembla que no hàgim sortit de l’era de les simonies, la compra de càrrecs eclesiàstics. Almenys, la màquina s’ha greixat a plena llum del dia.
Seguim. Aquest canvi d’actitud a la UEFA posa de manifest dues coses. Que, al final, mediant acords incentivats o no, la UEFA és més oberta que les organitzacions esportives espanyoles que porten les manifestacions als estadis als jutjats, pretenen clausurar-los, multen clubs, requisen banderes i lemes no violents i, en fi, prossegueixen la criminalització del dissentiment també en seu esportiva. La Secretaria d’Estat per a l’Esport, les federacions i altres piles de bicoques que satel·litzen el món del futbol haurien de reflexionar i abandonar aquesta obsessió amb el catalanisme pacífic –no n'hi ha d’altre–. La UEFA, qui ho hauria dit, ha donat exemple, a la seva manera, de tolerància.
En tercer lloc, la promesa d’un nou codi i l’enterrament de la destral de guerra entre la UEFA i el Barça permet sense embuts des d’ara mateix la manifestació amb total tranquil·litat d’idees polítiques transversals, també als estadis. Amb la repercussió mediàtica i global que això pot tenir... si les càmeres ho retransmeten.
Amb aquesta estranya victòria, el Barça fa per la causa del catalanisme, independentista o no, més que moltes altres i importants campanyes sumades al procés. En una època de poders reals i informals, que el futbol empari la difusió d’idees cíviques és d’una rellevància inusitada.
Tot gràcies a dues entitats privades com són el Barça i la UEFA. La primera, divisa festiva d’una col·lectivitat. La segona, un monopoli que comparteix el domini del món. Algú escriu recte amb línies torçades.
