Només hi ha ulls per a Susana

FERRAN MONEGAL

Sembla que la sort està tirada, com va dir Juli Cèsar. Almenys a La Sexta. Només hi ha ulls per a Susana Díaz. A Pedro Sánchez el silencien. És una forma d'enterrar-lo: per a un líder polític, el silenci televisiu és la condemna a la no existència. La Sexta era l'única cadena que, després de la guerra de Ferraz, mantenia un equilibri virtuós. A la zona d'Antonio García Ferreras (cap de tots els informatius de la cadena) Susana era -i és- la nineta dels seus ulls. A 'El intermedio', en canvi, mantenien amb simpatia i humor l'atenció sobre Pedro. Ara l'equilibri declina. La uniformitat s'estén. Només el nucli oficialista del PSOE és el seu focus d'atenció. No és un retret, només és una constatació comparativa. A Pedro Sánchez l'han passat al costat opac. En el camp de batalla de 'La Sexta noche', per exemple, no van dir ni piu del seu míting a Astúries, però es van desviure amb el de Susana a Jaén. I dissabte passat van invitarJosé Bono, una entrevista instrumental, evidentment: el poc que va dir de Sánchez va ser per anar-lo laminant, com si fos un negre espectre en la tenebra. L'aparició de ZP com a gran 'supporter' deSusana ha entendrit Wyoming. Els va treure amorosament abraçadets, com Leonardo DiCaprio i Kate Winslet. Tractant-se del 'Titanic', vaixell que va naufragar, es pot entendre com una resta de rebel·lia d''El intermedio' davant d'aquesta clamorosa transformació de La Sexta en 'cheerleader' de Susana, la trianera.

MARATÓ .- Em retreu una veïna, i lectora, que no hagi parlat encara de 'La Marató' de TV-3. Li agraeixo l'interès, però 'La Marató' no és tema en una columna de crítica. No sabria on mossegar. I a més, encara que hi hagués algun remot extrem mossegable, m'hi nego. He vist persones afectades per un ictus, per algun trastorn cerebral greu. He vist les conseqüències que pateixen. I com a espectador agraeixo que la tele m'ensenyi, m'eduqui, en la solidaritat i el respecte que totes aquestes persones es mereixen. També m'ha ensenyat aquest programa professionals del món sanitari que dediquen la seva vida, i el seu coneixement, a mitigar els cops que clava el destí. I m'ha mostrat 'La Marató', també,la resposta d'un país que es bolca, aportant-hi el que pot, incloent-hi nenes i nens que buiden la guardiola. Això és molt gran. Per a aquest trajecte, per a aquest comentari, no busquin dentadura. Només reconeixement, admiració, afecte.

S’HA D’EXPLICAR

Dimecres 28 me va cridat l’atenció una notícia que he llegit al digital Aguaita.cat de les amigues Silvia Berbís i Sofia Cabanes. Tot i el dia que era no es tractava d’una innocentada, sinó d’una notícia real que va passar al poble de l’Ampolla.

Segon la notícia, els Agents Rurals haurien denunciat a un veí de la localitat del Baix Ebre per fallar... Llegiu-ho bé, no he dit follar, he dit fallar... De moment follar o fer l’acte sexual encara no està prohibit sempre que no es faci a llocs inadequats i es produeixi escàndol públic.

He dit FALLAR, amb A... Les redactores del digital han hagut d’explicar el significat de la paraula, ja que és una d’aquelles que pràcticament està en desús al ser una modalitat de caça furtiva prohibida i per tant, cada cop més esporàdica:

La tècnica de “fallar” és una modalitat prohibida que consisteix en utilitzar una llanterna per enlluernar els ocells quan es troben en els dormidors on es van a arrecerar durant nits de fort vent. En quedar enlluernats, els ocells es queden immòbils, moment que aprofiten els caçadors per capturar-los.

Durant segles la caça va ser una activitat de supervivència, sobre tot per aquells que passaven llargues temporades vivint al camp conreant les finques, ja fossin pròpies, ja del patró que els havia llogat per a fer-ho.

A les Terres de l’Ebre s’hi practicaven quatre modalitats de caça sense sang: les rateres (també dites ceps o cepets –segons els pobles-), el filat (o piqueta) i la falla (o anar a fallar) i la barraca (o vesc) Actualment totes quatre modalitats estan prohibides i només es pot caçar amb escopeta. Diuen que perquè en aquesta modalitat la caça és selectiva i amb les altres no, perquè igual es podien agafar tords, com qualsevol altra classe de moixonets: pinsans, rufardes, barba-rojos (pit-rojos), etc. i que són totes espècies protegides.

Hem de fer un acte de fe i creure que com la natura és sàvia i que totes les espècies protegides de moixonets s’autoregulen i no signifiquen un greu problema per al conreu de l’olivera, què és el que més conec. Ens ho hem de creure... No obstant, m’agradaria conèixer quina és l’opinió dels propietaris d’oliveres i saber fins a quin punt (o no) són autèntiques plagues que es mengen grans quantitats d’olives, amb la consegüent pèrdua econòmica que això significa.

Ara la caça, de fet, ja s’ha convertit més en una modalitat esportiva que no una activitat de supervivència. Tot i que quan es caça un tord, un pato, una perdiu o un conill, sol acabar a la panxa d’algú, ja no significa una activitat de supervivència com passava només fa unes dècades, tal com explicava més amunt.

Els nostres avantpassats (pares, iaios...) complementaven les feines del camp amb la caça. Mon pare solia parar el filar a la finca que teníem a l’Arion i que avui, afortunadament, es troba dintre del museu natural de les oliveres mil·lenàries, però també a l partida del Carrascal i de la Seniola, sempre dintre del terme d’Ulldecona.

En canvi jo era de rateres. Com esquer per a que piquessin es feia servir una grèmena (cuc de color taronja) o una alada (formiga alada)

Les grèmenes es criaven en un viver normalment de terrissa (mon pare ne tenia un fet pels canterers de la Galera) i per a menjar se’ls hi donava segó, farina (així s’engreixaven més ràpid), garrofes, suros de panolles de panís, draps, papers, etc.

En canvi les alades s’havien d’anar a buscar i mirar de conservar-les durant tota la temporada de caça. Quan arribaven les pluges de finals d’estiu, les alades solien eixamenar, es a dir sortien multitudinàriament dels caus i eren fàcils d’atrapar. Però de vegades s’havia de cavar resseguint el laberint del cau. Per a conservar-les s’havia de posar un drap o coto en pèl que havia de mantenir-se sempre banyat, per la qual cosa un extrem del mateix s’introduïa a una botella o un recipient amb aigua. Tot i que mortes les alades conservaven les ales que era el que atreia els moixons, aquestes queien en facilitat i, per tant, ja no servien. El que atreia als moixons de la grèmena era el moviment semicircular, ja que sé les col·locava mirant cap amunt i amb el cap davant.

Tornant a la falla. De totes les modalitats de caça aquesta era la més delictiva i segurament per això va ser la primera en ser prohibida. Antigament  per a enlluernar els moixons es feia servir un carburer (com per exemple els que feia el tio Andreu el Llauner de la Galera) j que feia una llum molt brillant i encegadora. El moixó (normalment un tord) es quedava quiet i llavors amb una pala de mànec llarg sé li donava un cop i queia al terra.

Una vegada, fa més de 30 anys, em vaig cruspir el tord més car del món, ja que va costar 10.000 pessetes, que va ser l’mport de la multa que va haver de pagar el caçador al ser caçat per la Guardia Civil.     

LO POBLE QUE VOLEM 31-12-2016

Carrer Fortuny. 

Paperera/contenidor. 

S'hauria de patentar. 

2a Carrera solidaria Sant Silvestre Amposta 2016. Primeres fotos