SOLSONA 18

L'independentisme ha de decidir la seva prioritat

JOAN TAPIA

Les opcions són governar, acceptant el marc legal, o apostar per un Puigdemont que no pot tornar

Catalunya ja ha patit tres eleccions dramàtiques i decisives (2012, 2015 i 2017) en cinc anys. I les últimes, convocades per Rajoy d’acord amb el 155 i enmig d’una gran incertesa política que ha provocat –a part d’una creixent fractura social amb grans manifestacions de signe contrari– l’èxode de les seus dels dos bancs catalans i de moltes empreses, així com un fort descens del turisme a Barcelona.

Andreu Mas-Collell, un independentista atent a la realitat, ho reconeixia diumenge a l’Ara, i insistia que és essencial que aquesta legislatura duri quatre anys i es recuperi certa normalitat. I un expert de la indústria hotelera em diu que hi ha rellevants congressos en l’aire i que l’essencial –una altra vegada la paraula «essencial»– és reduir la conflictivitat. En cas contrari, la baixa de pernoctacions, pal·liada en part amb reducció de preus, es podria convertir en crònica.

Però l’independentisme, que va salvar pels pèls la seva majoria absoluta baixant de 72 a 70 escons i que té, per tant, legitimitat per governar (no per repetir aventures), està dividit en quatre sectors –Puigdemont i els seus, PDECat, ERC i la CUP– i no sembla creure que la prioritat sigui frenar el deteriorament amb la legislatura responsable que demanen els agents econòmics i socials.

Aquests dies el que estem veient és una lluita sorda i descarnada entre el PDECat i ERC. Uns diuen que només Puigdemont (cap de la segona llista més votada i de la primera independentista) pot ser president perquè tota la resta seria admetre el 155. ERC respon què si Puigdemont no torna, com va prometre, per por de ser detingut, l’elegit ha de ser l’antic vicepresident, Oriol Junqueras, que va encapçalar la tercera llista més votada. Obliden –quan ja falten pocs dies per a la constitució del Parlament– que no és segur que vuit diputats electes independentistes puguin votar (alguns hauran de ser substituïts) i que és gairebé impossible que Puigdemont sigui elegit via telemàtica. I mentre sigui a la presó, Junqueras tampoc ho té fàcil.

L’independentisme hauria de pactar ja un candidat i un programa realista per afrontar l’endimoniada situació. No ho fa. Des de l’entorn de Puigdemont es repta (potser es fa xantatge) ERC, i també Cs, PSC i el Govern de Madrid, amb unes noves eleccions al juny si no es permet que el líder de JxCat sigui elegit per algun sistema excepcional. Part de l’independentisme estaria així disposat a prorrogar sis mesos més la paràlisi que tant perjudica Catalunya.

És difícil que aquest escenari s’imposi. ERC no voldrà suïcidar-se al costat de Puigdemont i el PDECat conclourà que repetir la conflictivitat dels últims mesos porta al precipici. Però, ¿qui li posa el cascavell al gat? ¿Qui diu en veu alta que saltar-se la legalitat va ser un greu error en què no es pot insistir sense greus costos per a tots? Admetre la realitat serà dur per als que van creure que n’hi havia prou i sobrava amb el 47,8% dels vots. Negar-la seria apostar a com més malament, millor.

TARDA AMB FLAMENCS

Bon dia!! 

QUI VOL DIÀLEG?

Anit vaig seguir durant una estona el debat del canal Terres de l’Ebre moderat per l’ampostí Manel Ramon. Els quatre tertulians eren (per ordre d’esquerra a dreta de la pantalla): Josep Maria Simó (exalcalde d’Amposta), Marta Cid (exconsellera d’Ensenyament), Francesc Sancho (exalcalde de l’Ampolla) i Joan Sabaté (exalcalde de Tortosa) Un debat a priori de primeres espases de la política territorial, tot i que a hores d’ara ja estan retirats de tota activitat pública.

Tot i que no vaig seguir-lo durant molta estona, va ser suficient per a poder escoltar la que sense cap mena de dubte devia de ser la pregunta clau de la nit:

-Creuen vostès què encara és possible el diàleg?Canal

Evidentment cada un dels tertulians va dir la seva, però la meva resposta hauria estat una altra pregunta:

-És què entre els independentistes i el govern d’Espanya hi ha algú que vulgui dialogar?

La resposta a la pregunta que formulo jo és: Me sembla que no!

L’actual situació política catalana és semblant a la que hi havia abans de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per part del govern de l’Estat. I és així perquè ja els hi va bé a tots plegats de que així sigui.

Al govern d’Espanya perquè sé senten poderosos i saben que, ara per ara, tenen la paella pel mànec. Prova d’això és el famós article que va desactivar tota opció independentista i que tot que diuen que el retiraran quan quedi constituït el nou Parlament, ningú pot garantir a hores d’ara que no el tornin a aplicar si hi torna a haver una altra proclama independentista en un futur més o menys immediat.

I als independentistes perquè ja les hi va bé el paper de víctimes. De fet el nacionalisme català sempre ha jugat aquest paper: l’Espanya ens roba ve de lluny, no és un invent de fa quatre dies. Encara recordo una pintada que deia precisament això que hi havia a una casa cantonera del carrer del carrer Terol amb l’avinguda de la Ràpita d’Amposta i que ja va ser pintada a la dècada dels anys 80.

Una vegada més ens trobem amb la mateixa premissa per part de les dues parts: tenim la veritat del nostre costat i, per tant, els altres estan equivocats.

El principi fonamental de tot diàleg és la negociació. Sense negociació el diàleg és del tot inútil. Però quan dos parts negocien a partir d’uns posicionaments de màxims, han d’estar predisposats a trobar un punt d’acord que, finalment, complagui a totes dues parts. I quan això no és possible, és quan se busca un mediador per mirar de trobar l’entesa necessària que permeti desencallar la situació.

Tot i això, a hores d’ara tot està obert i tot és possible. El segon pas al costat en dos anys d’Arturo Mas (avui ha abandonat la presidència del PDeCAT), segons alguns experts ha estat una maniobra per a que, d’entre altres coses, pressionar Puigdemont que cedeixi en el seu afany de tornar a ser president de la Generalitat i deixi pas a un altre polític (home o dona) de perfil molt més moderat i que s’avingui a buscar a acords amb l’Estat. És difícil, ja ho sé, però s’ha d’intentar.   

Com ha dit avui el propi Mas, primer són les persones, després el partit i finalment un mateix. Perdoneu-me però la majoria de les vegades (i com ell mateix ha reconegut també), no sempre és així. Normalment la majoria de polítics anteposen els interessos personals i de partit abans que els dels ciutadans que per a més inri,  els votem.