 |
| De Ferreres al Periódico de Catalunya. |
Vaig dir no fa gaires dies que sé mantindria
en suspens fins el darrer moment si finalment Puigdemont seria el candidat a la
Presidència de la Generalitat o no.
Ganes no n’hi falten al president deposat. Com
a Mas, que només que algú insinués de que podria tornar-se a presentar, potser
li faltaria temps per a dir: sí vull!!
És l’ambició convergent o pedecatista (per els més puritans)
Fa uns dies, Luis Mauri, sotsdirector del Periódico,
va escriure un article que va titular Molta
astúcia i poca estratègia. O el que és el mateix: Jugar al gat i la rata
constantment. Si prenem com exemple els dibuixos animats ràpidament descobrirem
qui són els gats i qui són les rates... Encara que me sembla que abunden més
les rates que els gats.
M’ensumo (també ho vaig dir) que finalment
Puigdemont cedirà davant de les dificultats que li posarà el Govern de l’Estat
que és qui domina la partida gràcies a la força evident que té.
Si al bàndol independentista com deia Mauri hi
ha molta astúcia (que la hi ha) i poca estratègia (ells mateixos van acabar
acceptant que no estaven preparats per a engegar una república independent),
per part de l’Estat no hi ha ni astúcia, ni estratègia, ni perícia, només
força.
Puigdemont s’està a Bèlgica com Assange s’està
a l’ambaixada de l’Equador de Londres. Mal que mal preferiria ser Puigdemont...
Si sé cansen i volen anar a donar un tomb fins arribar al primer cantó i
tornar, ja sé sap que corren el risc de ser detinguts. Amb els 5 anys i mig que
Assange porta reclòs a l’ambaixada equatoriana, crec que no ha sortit al
carrer. Com a molt a tret el cap per la finestra i poca cosa més... Puigdemont
nomes fa ni tres mesos que està a Brussel·les i el passat cap de setmana va
viatjar fins Dinamarca. Allí, tot i que la fiscalia espanyola ho va demanar, el
jutge no va considerar oportú lliurar una ordre de detenció.
De totes maneres, si atenem el que diuen els
mitjans de comunicació, la seva estada no va ser plàcida del tot. És veritat
que va poder fer una conferència a la universitat de Copenhagen, però una professora no li va
posar gens fàcil quan li va explicar que dintre de la UE la independència d’una
regió respecte a la nació matriu, ara com ara és inviable.
L’anècdota de la jornada però va ser que un
castellà li va preguntar a Puitdemont per la independència de Catalunya en un
to una mica desafiant i, finalment, li va lliurar una estanquera (així anomenava a la bandera espanyola l’amic Toni
Fabregat) demanant al president que li fes un petó, a la qual el President va
accedir. Com que aquestes imatges s’han pogut veure per TV3, Internet i suposo
que per molts més canals de televisió, segurament ja les heu vist.
Personalment la imatge me va semblar patètica.
I no per Puigdemont, sinó pel castellà i la seva actitud. Quan veig coses així
me’n adono de que més enllà dels rius Sénia, Algars i Noguera Ribagorçana hi ha
molta gent que encara no s’han assabentat de les raons per les quals s’ha
arribat a la situació que ens trobem.
Més amunt he anomenat castellà a un que ni tan
sols sé si era o no d’alguna de les dues Castelles, però és que els catalans
solem anomenar així a qualsevol persona d’Espanya sigui quina sigui la seva
procedència (exceptuant bascos, gallecs i pocs més) Som tan diferents a la
resta de ciutadans de la península ibèrica que reclamem des de fa anys tenir
una identitat pròpia i diferenciada de la resta. Fins que això no se comprengui
i assumeixi al llarg i ample de la
geografia ibera (què per cert, pren el nom dels nostre riu Ebre) serà
impossible solucionar el problema que s’ha creat. Per a uns i per als altres,
ja que sembla que ningú sàpiga com acabar-lo.
