Suposadament ha segut aquest matí.
No sé si algun testimoni podria explicar alguna cosa més de com ha segut.
dimecres, 14 de febrer del 2018
ACCIDENT A L'APARCAMENT DE L'HOSPITAL VERGE DE LA CINTA DE TORTOSA
Suposadament ha segut aquest matí.
No sé si algun testimoni podria explicar alguna cosa més de com ha segut.
La nova vella política
LUIS MAURI
Un partit pot ser nou. La política no. No hi ha política nova o vella, hi ha política honesta o deshonesta
Quan la reacció popular a la Gran Recessió, la indignació del 15-M, va cristal·litzar a Espanya en diverses organitzacions polítiques, aquestes van enarborar la bandera de la novetat. És clar. La seva condició de novetat era objectiva i inapel·lable. Podem, Barcelona en Comú o En Marea eren partits de nou encuny.
Però això no semblava ser suficient per a molts dels seus líders. S’havia de subratllar l’originalitat de l’invent. Per això tots ells van predicar que la gràcia de l’assumpte no era tant que fossin partits nous com que el realment inèdit era la política que proposaven. Una nova política davant la política de la casta corrupta que havia deixat la ciutadania despullada i a la intempèrie. La veritat i la transparència davant l’engany i l’obscurantismeme.
L'erosió de l'últim any
El temps i la pràctica política s’han encarregat de relativitzar aquest enunciat: purgues internes, verticalització orgànica, cops de volant tàctics, menyspreu del control intern… I mentides.
Ioanda Mármol va publicar fa un mes en aquest diari que Podem sospesava la possibilitat d’emprendre un canvi de nom per contrarestar l’erosió soferta l’últim any. El secretari d’organització, Pablo Echenique, va tuitejar immediatament: «Si vostè s’ha cregut això, l’hi han colat. És una mentida com una casa». Era el 8 de gener. El 9 de febrer, Pablo Iglesias admetia públicament la disposició de l’organització a un canvi nominal. 32 dies.
Un partit pot ser nou, és clar. La política, no. La política existeix des que les persones van considerar que podien viure millor agrupades que enfrontades en solitari a les forces de la naturalesa. No hi ha política nova o vella, hi ha política honesta o deshonesta.
Un partit pot ser nou. La política no. No hi ha política nova o vella, hi ha política honesta o deshonesta
La nostra cultura social prima el que és nou davant el que és vell. Això és una paret mestra del consumisme. Novetat rima amb joventut, creativitat, energia. La novetat és regeneració, progrés, redempció. Al davant hi ha el que està gastat, anquilosat, viciat, corromput. Qualsevol publicitari o propagandista coneix bé el rendiment emocional i per tant comercial i polític de la novetat.
Quan la reacció popular a la Gran Recessió, la indignació del 15-M, va cristal·litzar a Espanya en diverses organitzacions polítiques, aquestes van enarborar la bandera de la novetat. És clar. La seva condició de novetat era objectiva i inapel·lable. Podem, Barcelona en Comú o En Marea eren partits de nou encuny.
Però això no semblava ser suficient per a molts dels seus líders. S’havia de subratllar l’originalitat de l’invent. Per això tots ells van predicar que la gràcia de l’assumpte no era tant que fossin partits nous com que el realment inèdit era la política que proposaven. Una nova política davant la política de la casta corrupta que havia deixat la ciutadania despullada i a la intempèrie. La veritat i la transparència davant l’engany i l’obscurantismeme.
L'erosió de l'últim any
El temps i la pràctica política s’han encarregat de relativitzar aquest enunciat: purgues internes, verticalització orgànica, cops de volant tàctics, menyspreu del control intern… I mentides.
Ioanda Mármol va publicar fa un mes en aquest diari que Podem sospesava la possibilitat d’emprendre un canvi de nom per contrarestar l’erosió soferta l’últim any. El secretari d’organització, Pablo Echenique, va tuitejar immediatament: «Si vostè s’ha cregut això, l’hi han colat. És una mentida com una casa». Era el 8 de gener. El 9 de febrer, Pablo Iglesias admetia públicament la disposició de l’organització a un canvi nominal. 32 dies.
Un partit pot ser nou, és clar. La política, no. La política existeix des que les persones van considerar que podien viure millor agrupades que enfrontades en solitari a les forces de la naturalesa. No hi ha política nova o vella, hi ha política honesta o deshonesta.
dimarts, 13 de febrer del 2018
DE LA BANCA I DELS PLANS DE PENSIONS
Un dels temes més controvertits dels darrers
temps (a part del procés, evidentment) és el de les pensions. L’actual sistema
de pensions se troba ara mateix a l’ull de l’huracà, és a dir: en entredit.
Però avui no us parlaré sobre les pensions
públiques, sinó sobre els sistemes de pensions privats que, com sabeu, és l’alternativa
que ens donen els nostres governants per assegurar-nos que el dia de demà
tinguéssim l’estat del benestar que ens mereixem una vegada jubilats.
Des del meu punt de vista el sistema de
pensions privat és el fracàs, precisament de l’estat del benestar que tan a
costat de guanyar. El que hauria de fer l’Estat és garantir les pensions
futures, sobre tot a la classe treballadora que és la que menys possibilitat d’estalvi
té.
Els sistemes de pensions privats (o plans de
pensions) és una forma d’estalvi que només (i vull subratllar el només)
beneficien a la banca i al propi estat, precisament aquells que els incentiven.
Com sempre he dit, els plans de pensions són
pa per avui i gana per demà. Per què? Perquè és veritat que desgraven bastant a l’hora de fer la declaració de la
renda, però pels que has de tributar com si fossin rendiments de treball quan
els rescates.
I quan desgraven? Aquesta és la mare dels ous.
Desgraven segons la renta que tinguis. Com més renta més desgravació, ja que
poden desgravar fins el tipus més al de tributació, es a dir, el 45% de l’I.R.P.F.
(fa uns anys va arribar a ser del 52%) Això que vol dir? Què aquella persona
que més guanya i que a sobre té més possibilitats d’estalviar (tot i que pugui
portar un tren de vida molt més alt que la mitjana dels treballadors), a sobre el
que inverteix en un pla de pensions li desgrava més que al treballador mitjà i
que, segurament, mai podrà contractar un pla de pensions.
Diumenge passat vaig llegir al diari que els
plans de pensions rendien molt menys que la borsa. Tot i que la notícia pot
sorprendre, la veritat és que és molt lògic que sigui així. Mireu, si un
producte bancari (qualsevol producte bancari) voleu que generi beneficis, és
evident que no pots deixar-lo adormit,
l’has de moure... Moure’l vol dir, senzillament, invertir-lo. HI ha moltes maneres d’invertir-lo
i les més comunes són en renda fixa o variable. La renda fixa és menys
arriscada que la variable però també pot generar menys beneficis. HI ha cicles
econòmics que aquells que inverteixen en renda variable o senzillament juguen a
la borsa poden guanyar molt.
De totes maneres no us cregueu que tot el
benefici que s’obté d’un pla de pensions repercuteix única i exclusivament sobre
el mateix pla de pensions, ja que els bancs, com administradors que són d’aquell
patrimoni se’n queden una part. Quant? Ho desconec, perquè suposo que s’han de
fer molts números i finalment la banca t’explica el que vol i a sobre has de
ser un veritable expert per a interpretar-los. La gent normal (com tu i com jo i no
com la que se referia Garcia Albiol) estem molt lluny de saber interpretar
aquells estudis que sovint envia als clients el seu gestor dels estalvis, ja
siguin plans de pensions, ja altres productes com fons d’inversió mobiliària i
immobiliària o fa uns anys participacions preferents, cèdules hipotecàries,
etc.
El pla de pensions es nodreix una mica de tot:
una part de renda fixa i una altra de variable. Si la fixa és molt superior a
la variable, en teoria hauria de tenir beneficis que s’haurien d’anar sumant
anys rere anys al capital aportat com una mena d’interès compost. Però a la
pràctica dubto molt que sigui així.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)